Propines

Recordo que als anys de la meva joventut treballava al bar amb el meu pare. Era una època que els bars familiars no tenien caixa registradora, a no ser que fossin les grans cafeteries. La caixa acostumava a ser gran, tota metàl·lica i el calaix de fusta noble. A Casa Boada només hi havia un calaix de fusta de pi i uns segells de cautxú per si algú demanava factura, ja que hisenda no exigia el mateix que ara, època en què la cosa és més complicada. També hi havia un pot d’olives buit on deia «bote» i si érem dos un deia «bote» i l’altre «gràcies», algun cop també tocava un esquellot que m’havia regalat el pastor Murciano. Quan era jove amb les propines em podia permetre alguns capricis, i també amb els diners dels diaris i ampolles de vidre que venia al drapaire. En aquella època ja reciclàvem! Abans es gastava molt xampany al bar ja que els soldats sempre celebraven coses: quan arribaven, quan marxaven. Aquests dinerets em feien un nen feliç, ja que tenia els petits capricis coberts. Tot això que portava a vendre al drapaire eren ingressos extra.

El pot de les propines creixia si comentaves algun detall per fer l’espera del client més grata. Això sí, no s’havia de tocar ni el futbol, que era un tema polèmic, ni la política, que estava prohibida. El millor era parlar de motos, aquest era un gran tema de conversa, ja que els joves somiaven en les motos. Així es mantenia un clima bonic. Hi havia el lema «client content, client agraït». Així et guanyes el sobresou, ara es vol que la propina sigui obligada. Jo penso que donar és una cosa bonica i generosa. S’ha de fer des de la llibertat, no de forma obligatòria. Prendre un refresc ja no és tan barat, hem de pagar el refresc, l’impost sobre el sucre, l’iva, el marge de benefici, etc., a més s’han incrementat els pagaments en targeta, pel que penso que les propines hauran minvat. He vist, però, persones que paguen en targeta i després deixen unes monedes com a propina. Si ho comparo amb els records d’infantesa la veritat és que l’hostaleria ara no passa un gran moment, però el poble tampoc. És costum donar propina al taxista, al barber, els repartidors. En canvi no es dóna res al supermercat o als quioscos. Hi ha una infinitat d’oficis que no reben mai cap propina.

Americana blanca amb jaqueta

Recordo aquells cafès amb cambrers vestits de forma impol·luta. Americana blanca amb jaqueta i pantalons blaus marins, amb corbata. No obligaven que ningú pagués la propina, però en treien de bones. Entre les armilles i altres butxaques hi havia de tot: llumins, encenedor, terrossos de sucre, pastilles de sacarina, Aspirines, obridors de taps de suro i metàl·lics. I a la butxaca de dalt palletes per a refresc. T’acostumaven a portar una gran ampolla d’aigua i el diari del dia. Avui d’aquests cambrers ja no se’n troben.

La propina és un agraïment voluntari a aquella persona que tracto. Quan anaves a un hotel i el grum et deixava l’equipatge i mostrava detalls de l’habitació i després s’esperava. Era el moment indicat de donar-li la propina com a mostra del nostre agraïment. Ara en alguns locals, quan hi entres ja t’olores que hi ha hagut mala maror. Per exemple quan veus un cartellet on diu que el vàter només és per als clients. Els propietaris tenen raó ja que probablement hauran hagut de posar el cartellet arran d’algun acte incívic. Però en una ciutat com Tarragona on no hi ha vàters públics, això és una manca de caritat, sobretot cap a la gent gran o els nens petits. Un cop també vaig veure un cartellet on s’indicava l’estona màxima que es podia seure a les taules d’un bar. És clar, en aquestes condicions qualsevol pensa en donar propina.

L’hostaleria és un gremi on hi ha esforç i patiment, uns pocs clients que no respecten l’horari de tancament o que esgoten els tovallons. Abans, patint aquestes petites coses veiem com els clients anaven deixant propina. Avui en canvi quan un client és dolent, ho és en tot. Per sort són una minoria i l’hostaleria és hospitalària. Jo tota la meva vida, el poc que vaig aprendre, ho vaig aprendre de grans clients, i aquests era la seva millor propina: les converses on he pogut incorporar aprenentatges i conèixer punts de vista diferents. La més gran propina és aprendre en aquesta escola que és la vida. L’haver estat humil i des d’aquí intentar fer-ho bé. De vegades ho aconsegueixes, de vegades no.

Viatjar amb la propina

Els dies festius hi ha un exèrcit de persones treballant en l’hostaleria que no podran estar amb la seva família. La calor de les cuines, el veure que la gent es diverteix, el ser amable malgrat la suor i a sobre tenir algun client nefast. Per sort els clients són per regla general molt educats. Però de vegades, sobretot quan els restaurants estan plens, les esperes són llargues. Això pot passar per raons diverses, com el disposar de cartes molt àmplies o pocs treballadors.

Recordo el truc d’abans era servir de bones a primeres la beguda amb unes olives, pataques xips, cacauets o una mica d’embotit o formatge, segons el rang del restaurant. Això tenia un parell de funcions. La primera apaivagar l’espera, però la segona facilitar que demanis d’altres ampolles i tots contents. Avui són molts els que no et donen res per cortesia. Com a màxim et serveixen el pa i si tens gana i mentre t’esperes t’has d’anar menjant el pa és un mal començament. Recordo aquell temps en què a taula hi tenies estovalles i tovallons de roba, amb setrillera, vinagrera, saler i un potet pels escuradents. En molts restaurants la relació qualitat-preu era excel·lent.

Recordo que el senyor Joan Marimon, del famós bar Gol (1946-1989) un dia em va explicar que amb el pot de les propines podia fer un viatge cada any, no recordo on. Un dels grans plats que es podien menjar al bar Gol eren els popurris, consistents en una simfonia de peixos, gambes, calamars a la romana, sípia, peixets fregits, all i oli i més coses. Era una època feliç. No hi havia colesterol, ja que com que no se’l mirava dingú no existia. S’esmorzava i abans de dinar es feia un bon aperitiu. I des-prés el berenar, que acostumava a ser un bon entrepà amb olives i beguda, i després sopar.

El senyor Marimon era molt amic del meu pare, i també era un molt bon cantant de sarsuela. Jo una vegada vaig actuar amb ell a l’Antiquari. El bar Gol estava al carrer Méndez Núñez 6, jo hi anava alguns dissabtes al vespre. Hi quedava amb els amics periodistes del del Diario Español David Castillo i Daniel de la Fuente Torrón, que venien de la redacció i rotativa del diari, que estava al lloc on després s’hi va fer el restaurant El Tiberi. Al bar Gol sobretot les converses giraven al voltant del Nàstic, i tenia una barra de bar molt llarga, potser la més llarga de Tarragona.