Senyor Boada, un llibre amb la meva vida

El 8 de març de 2018, quan jo encara tenia el bar obert, mon fill em va comentar que a l’Enric Garcia Jardí feia temps que li rondava pel cap escriure un llibre sobre la meva vida. Jo li vaig dir que sí ja que a l’Enric se’l veia bona persona. I em va anar molt bé parlar amb ell ja que va arribar la pandèmia i el que el que més he patit ha estat la soledat. Realment la pandèmia ho va canviar tot. Ara el llibre ja està llest, es titula Senyor Boada i es presenta demà dimarts a la Cambra de Comerç de Tarragona, a les 7 de la tarda. És un llibre que ha trigat quatre anys a sortir i per mi és una joia, ja que jo no vaig trobar res escrit sobre la meva família. Serà una joia que podré deixar als que vinguin darrere meu. Aquest llibre reflexa tot el que tinc arxivat, les estones de conversa informal i n’estic segur que per a la gent serà una curiositat, ja que sobretot em coneixen pels entrepans i els còctels, però amb el llibre a més es pot veure com ha viscut un tarragoní que ha viscut bastants anys durant èpoques que han sofert grans canvis.

Recordo que a l’Enric Garcia Jardí vaig mostrar-li el meu arxiu i el vaig deixar sol. Allí hi va trobar material de les diferents facetes de la meva vida. De jove em vaig interessar en el món de l’espectacle i vam formar el grup BoPaSa (Boada, Pagès, Salas). Salas aviat ens va deixar per motius d’estudis i no l’he vist mai més, però se que s’ha dedicat a la docència universitària. Les històries de BoPaSa van ser divertides. També vaig fer de periodista, fal·lera que em va encomanar Daniel de la Fuente Torrón, mestre de periodistes de l’època de les màquines d’escriure, les còpies en paper carbó i de les redaccions plenes de fum. Poder explicar coses era una feina bonica, em semblava meravellós. En el llibre, també hi té cabuda el príncep Guillermo III de Grau Moctezuma, que vivia en un bon xalet de l’avinguda Brisamar de Coma-ruga. Era un personatge curiós amb qui hi vaig tenir una gran amistat. Va ser ell qui em va nomenar Copero mayor, en una època on estava a dalt de tot i en què gràcies a la premsa va poder viure el seu somni. Després la premsa el va destruir. Crec que aquest tema va encuriosir força l’Enric Garcia Jardí.

De coses en una vida n’hi ha moltes. Recordo que quan berenava amb el senyor Garcia Jardí ell no em feia preguntes. Vam fer una bona amistat i ha estat la millor companyia que he anat tenint amb freqüència. L’escriptura del llibre s’ha fet a l’estil de l’Enric Garcia Jardí, que s’ha fixat en infinitat de detalls del bar i de casa meva. Les preguntes que em feia sempre eren les mínimes, però les seves notes eren abundants. Em va dir que havia descobert coses sorprenents. Anteriorment l’Enric Garcia Jardí m’havia fet una entrevista llarga amb fotografies del senyor David Oliete, un jove fotògraf tarragoní que ja ha guanyat diversos premis internacionals a qui he tingut la sort d’anar coneixent. A molts us sonarà perquè té espectaculars fotografies de castells i ha publicat en forces diaris i revistes internacionals. El disseny del llibre l’ha fet el senyor Quimo Panisello, un fan dels entrepans de baldana, com a bon tortosí que és. El senyor Panisello va ser juntament amb la periodista Marina Pallàs i el professor Roc Salvadó l’autor del llibre més venut el passat Sant Jordi a Tortosa: Antonio Roca Cid. Lo retratista del Rastre i en aquest llibre que es presenta demà li ha sabut donar un regust i un aire molt bonic, que et trasllada a l’època daurada de Casa Boada.

Recordo l’any en que el senyor Ballesteros em va nomenar pregoner. Quan va arribar el dia de fer el pregó tenia dolor i no em podia moure massa bé. Hi van haver moltes persones que es van interessar per la meva salut. Allí estava el senyor Garcia Jardí, que em va venir a veure i em va acompanyar una bona estona. També recordo el senyor Raül Cid, músic, entre d’altres. Per sortir del palau de l’Ajuntament vaig haver de fer-ho per la porta de darrere. El pregó el vaig fer amb tota la il·lusió, em van acompanyar la Conxita Aragonès, els meus fills i la meva néta Júlia, que aquell dia actuava amb la Tradiband. També molts amics, coneguts i saludats, que van voler fer pinya aquell dia. L’alcalde senyor Ricomà va tenir la idea de fer el pregó des del balcó, pel que vaig ser el primer en fer-ho des d’allí.

Jo crec que lo millor no és el llibre, cosa que agraeixo. Lo millor és la companyia que em va fer durant tants anys l’Enric, en uns dies que van ser molt difícils. El llibre reflexa un somni del senyor Enric Garcia Jardí, que es va fixar en mi. No se que hi va veure... potser una vida normal, humil i la satisfacció per tot el que se. La veritat és que m’han donat molts premis i mai he participat en cap concurs per guanyar-los.

El senyor Enric també em va preparar diverses sorpreses. Una va convertir-se en una de les sortides més gratificants que he fet darrerament, per anar esmorzar al Cortijo. Un altre dia va aparèixer acompanyat del doctor Miquel Biarnés, a qui coneixia des de l’època en que ell era estudiant de primària. Em va dr un dia que vindria amb un amic i vaig estar molt content de que aquest amic fos el doctor Biarnés. Un altre dia em va dir que vindrà a berenar amb un amic, quan va trucar a la porta resulta que el senyor Garcia Jardí anava acompanyat del senyor Ballesteros. Com a bon polític i millor persona crec que Ballesteros va menjar poca cosa. Els polítics no acostumen a menjar gaire, ja que acostumen a anar a molts actes. Del senyor Ballesteros he de dir que va ser l’únic alcalde que em va visitar a casa quan estava molt malament de salut. Un dia l’Enric va venir acompanyat del senyor David Oliete, que és l’autor de les fotografies del llibre. El senyor Oliete ha donat fe amb la seva càmera de diversos moments dels darrers anys de la història de Casa Boada. El bar a voltes reviscola però com a tal és ja història, com si el temps hagués devorat el poc que en quedava. Moltes gràcies per la seva amistat senyor Oliete, i per les converses sobre fotografia que hem tingut.

Vull destacar l’esforç de Ganzell, l’editorial que es va fundar a Casa Boada fa nou anys, el 14 d’abril de 2013, i que ha fet pinya amb un equip que ha tirat endavant aquest llibre tan bonic. Un llibre d’aquestes característiques, amb tapa dura, sempre és d’alt risc, però n’estic convençut de que no quedarà ningú indiferent. Crec que no han demanat cap ajuda, tampoc te la donen. La cultura és així.