Històries de Casa Boada: Del TGN Bàsquet als Thunderbirds

Tarragona té un important nombre de persones que han triomfat a l’estranger, i això és un fet que ens ha d’omplir de satisfacció. En aquest cas és el nom de Tarragona el que ressona pel món gràcies a una jove jugadora de bàsquet, la Irene Fernández de Caleya Miquel, filla de dos clients de Casa Boada, el Pablo Fernández de Caleya i la Cristina Miquel. Van sovintejar el bar juntament amb el Pepe Salas, de Mudanzas Tarragona, que era bon amic del Pablo. Recordo que alguns cops la Cristina i el Pablo venien amb el seu gos Lucas, i que jo li preparava un entrepà que li servia en un plat, i que el gos endrapava remenant la cua.

I és que a vegades els gossos són més senyors que algunes persones.

La Irene Fernández de Caleya és molt jove, però ja té una trajectòria prou interessant en el món del bàsquet. Va començar en les categories escolars al col·legi Sagrat Cor, i entre 2012 i 2022 va militar al club TGN Bàsquet, amb qui va acabar l’etapa jugant amb l’equip sènior en la categoria de Copa Catalunya.

En total va passar una dècada jugant a bàsquet al Sagrat Cor. Va estar també a Irlanda de l’agost de 2019 al juny 2020, i allí va jugar amb el Cobh Basketball, amb qui va guanyar el campionat regional.

La Covid però, va fer que no poguessin competir a nivell nacional. Cobh no és una població tan coneguda com Southampton, però una de les coses què hi té a veure és el vaixell més famós de la White Star Line, o sigui el Titanic.

Cobh va ser el darrer port des del que van sortir passatgers del Titanic, malgrat la fama se l’emporti normalment Southamptn. L’11 d’abril de 1912 hi van pujar 123 passatgers, i la resta de la història no té precisament un final feliç.

Tornant al món del bàsquet, la Irene Fernández de Caleya estava amb el seu equip a les fases d’accés per a la categoria preferent de Catalunya, quan un representant d’esportistes es va fixar en la jugadora tarragonina i li va oferir la possibilitat d’obtenir una beca per combinar la passió pel bàsquet amb els estudis universitaris als Estats Units.

La va anar seguint durant un parell d’anys i va acabar fent el salt més enllà de l’altre costat de l’Oceà. La seva aventura americana va començar la temporada 2022-23, quan amb una beca sota el braç va entrar a jugar pel Casper College Athletics.

El Casper College Lady Thunderbirds basketball team és l’equip de bàsquet femení de Casper, ciutat de l’estat de Wyoming on hi viuen unes seixanta mil persones. Casper li agrada, i destaca que la gent que hi ha trobat és molt acollidora.

Amb les companyes jugadores hi comparteix les dates senyalades, com ara el dia d’Acció de gràcies. Halloween o Nadal. Ens recorda, però, que a l’hivern es pot arribar als 30 graus sota zero. A Casper la gent són molt fans del bàsquet i sempre que juguen a casa hi ha molt de públic.

Als Estats Units els esportistes són molt valorats, i tenen molt clar que per a la formació dels jóvens l’esport és un ingredient clau, juntament amb els estudis. Per això que valoren molt l’esforç que fa qui combina esport i estudi, ja que els entrenadors exigeixen un alt rendiment no només en l’esport en qüestió sinó també en els estudis.

Fins i tot hi ha un rànquing de notes que al cap i a la fi serveix per donar prestigi a totes aquestes universitats americanes, que molts només coneixem pel cinema.

En la temporada 22-23 les Thunderbirds es va proclamar campiones de la regió, que comprèn tres estats i van anar a jugar a Texas els campionats nacionals de la lliga universitària fundada el 1938, la National Junior College Athletic Association (NJCAA).

A més de les nordamericanes hi juguen d’altres dones d’Hongria, Espanya, Suècia o Austràlia. Aquest estiu deu de les jugadores han vingut a Tarragona i la Irene els ha fet de bona amfitriona, ensenyant-los la ciutat, les platges... i quelcom que n’estic segur que mai oblidaran: els castells i els gelats del Gabri Olivier, que és la geladeria preferida de la Irene, i on hi va portar aquesta colla de basquetbolistes.

Estudia psicologia i viu a la residència universitària, on comparteix el dia a dia amb d’altres atletes. Entrenen 4 hores cada dia i juga un parell de partits setmanals. Realment tenen poc temps lliure, ja que a més dels estudis i els entrenaments els caps de setmana juguen a altres universitats.

Actualment està en contacte amb diverses universitats, i tot fa pensar que, si tot va bé, el seu periple pels Estats Units la portarà a ser transferida a una altra universitat per completar els seus estudis i competir a la màxima categoria de la lliga NCAA.

Per la banda dels Miquel, la família de la Irene, estan vinculats a l’antiga Bicicletes Miquel, fundada el dia de cap d’any de 1931 a l’avinguda Ramon i Cajal núm. 1, un establiment que potser encara molts haureu conegut pel negoci que va venir després: Esports Miquel.

De fet, l’avi i el besavi de la Irene Joan Enric Miquel i Roig, havien competit en ciclisme. Pel que fa a les generacions més joves, la Irene tampoc és l’única de la família vinculada a l’esport. Té dos germans, la Paula, que actualment juga a la lliga catalana de pàdel i l’Alejandro que també va jugar al TGN Bàsquet i durant uns anys va fer d’àrbitre.

La seva cosina Mar Breton Miquel competeixen gimnàstica rítmica amb el Gimnàstic a nivell estatal, seguint les passes de la seva mare Natalia Miquel.

El club TGN Bàsquet va néixer al voltant del col·legi Sagrat Cort, i justament el Sagrat Cor és el col·legi on el pallasso Enrico va començar la seva carrera professional, en una actuació que hi va fer juntament amb un jove Josep Maria Sabaté Bosch, cronista oficial de la ciutat de Tarragona.

El Dr. Sabaté Bosch va acabant fent el gruix de la seva carrera professional a la Universitat i el senyor Joan-Enric Miquel va fer-la com a pallasso, creant el personatge del pallasso Enrico, pel que va haver de deixar la feina que feia abans.