Kristina Parera: «A Pallapupas he après el valor, la passió, l’entrega, el compromís»

Kristina Parera és una tarragonina que va néixer a Vic. Es va instal·lar a la ciutat fa uns 25 anys, «per amor». Es va formar en escoles de teatre a Barcelona, i va començar la carrera de comèdia musical amb la Coco Comín, perquè li agradava ballar. Va fer clàssic, jazz... fins que li van dir que tenia molt de potencial per a la comicitat. Ella primer no s’ho creia, i ara ja fa més de 15 anys que forma part de l’ONG Pallapupas, els pallassos i pallasses professionals de la cura emocional que treballen dins dels hospitals i altres entorns assistencials. Quan es posa el nas vermell, és la Gelocatila Efervescent.

Com va ser que vas triar el camí de Pallapupas?

Quan vaig acabar la carrera, vaig tenir la gran sort d’entrar a PortAventura. Allà vaig treballar amb un gran equip professional, molt bo. Vaig poder fer espectacle de carrer, vaig poder treballar amb els russos, amb els xinesos, vaig fer titelles... ho vaig fer tot. Com que penso que una actriu s’ha de moure, viure i tenir moltes experiències, en un moment donat vaig necessitar fer una altra cosa i vaig començar a fer càstings, i un dia vaig voler saber què era Pallapupas.

Per ser pallapupes cal tenir nocions de clown?

Has de ser professional del clown. Els i les pallapupes rebem contínuament formacions específiques de la mà del director artístic i seguint la nostra metodologia. A dins de Pallapupas hi ha actors que no només fan de pallapupes, sinó que són actors i actrius amb espectacles propis que els fan viatjar per tot el món.

Des de novembre de 2021 esteu avalats com a professionals sanitaris. Quina transcendència té això?

Significa que la nostra feina té un reconeixement objectiu, que els seus efectes han estat analitzats, comprovats i quantificats amb dades. Encara que no tots els hospitals tenen la ment oberta davant els beneficis que Pallapupas té per als pacients, les seves famílies, el personal sanitari i la pròpia imatge de l’hospital, sí que molts centres fa molts anys que han entès que nosaltres formem part de l’equip sanitari. Pallapupas entra en un hospital després d’haver fet, amb la direcció del centre, un estudi previ exhaustiu i molt detallat.

Treballaves a l’Hospital Joan XXIII. On treballes ara?

Jo ara treballo a Sant Joan de Déu, on sóc la responsable de plantes. A Joan XXIII hi treballava, i estava molt orgullosa de poder treballar a casa meva. Lamentablement, arran de la pandèmia, els centres van aturar el servei de Pallapupas, i a Joan XXIII encara no hi hem tornat. Precisament un dels hospitals que primer va decidir que tornéssim va ser el Joan de Déu. És llàstima, això del Joan XXIII, perquè la gent n’estava molt contenta. Un dia ens van dir que, quan hi ha els pallapupes, no es necessita tant d’oxigen amb els nens.

També ha estat comprovada la millora de l’estat emocional en pacients adults oncològics i en el personal sanitari. Ho pots explicar?

Un estudi, dut a terme per investigadors del Servei de Psicooncologia de l’Institut Català d’Oncologia amb la col·laboració de Pallapupas ha posat de manifest que l’acció dels pallapupues és de gran valor en els pacients adults amb càncer, i en els seus acompanyants. L’estudi va ser publicat a la revista Arts & Health, i va servir per avaluar com els pacients que tenen una malaltia tan estressant com és el càncer també es poden beneficiar d’aquest enfocament de l’humor en l’atenció sanitària. Així ho van expressar els psicooncòlegs de l’Institut Català d’Oncologia, que tenen l’estudi en la seva web.

Quins van ser els resultats?

Segons recull la web, vam aconseguir reduir la por en els pacients oncològics en un 32%; l’ansietat, en un 39%; i la sensació d’enuig, en un 40%. La sensació de felicitat va créixer, entre aquests pacients, un 43%. Entre els seus acompanyants, les preocupacions van baixar un 40%; la tristesa, un 50%; i les ganes de riure van créixer un 87%, igual que entre els professionals sanitaris.

Amb els pallapupes, doncs, la percepció de la situació de ser en un hospital canvia completament tant per al pacient com per als familiars. Encara que no tinguis ni les més mínimes ganes de riure. Com és?

Nosaltres parlem de transformació de l’espai. Un espai que per a la persona pot ser hostil, com un hospital, es transforma en un espai diferent. Jo, després de més de 15 anys, em segueixo sorprenent. Quan obrim la porta d’una habitació, ens trobem amb una família que no hem vist mai però que no són uns desconeguts per a nosaltres. Sabem què hi fan allà, i per què, i com estan. Com estan els pares, com està el nen, si té germans, què té, si els ho han dit o no encara... I de cop i volta transformem aquell espai, i el transformem d’acord amb unes necessitats determinades.

Què vols dir?

Imagina’t que el nen està casi adormit, o al revés, que necessita dormir; o potser ens han dit que la mare està nerviosa perquè el nen no dorm, o no menja. Entrem nosaltres i fem un servei personalitzat, com si diguéssim. Per descomptat, dominem la part tècnica, i sabem com ubicar-nos físicament en cada moment sense destorbar els metges i infermeres i sense deixar de captar l’atenció del pacient.

Això és molt més que fer de pallasso per distreure una estona un pacient, oi?

És que no només som pallassos, sinó que som pallapupes, i això vol dir que sabem perfectament què venim a fer en cada cas concret. Juguem amb avantatge, i és que juguem a casa. És com si ens haguéssim criat a l’hospital. A l’hospital, per a la gent que ja ens coneix, no som pallassos, som la Gelocatila, la Fonenda, l’Endoscòpia, l’infermer Cotofluix, el Tiritín...

Us ha rebutjat alguna família algun cop?

Sí. I és lícit. A vegades passa amb gent gran. A vegades ens trobàvem que algú de la família del pacient, al veure’ns deia: «Oh, no, no, no passeu, que està malalt». Però hem fet caure aquesta barrera inicial i els familiars se n’adonen que som de la casa, que venim a donar una pinzellada d’alegria, d’humor tendre, de benestar.

I si és el pacient, qui no us vol?

És clar que quan una persona està malalta, el seu humor no és bo. Ha d’acceptar que el metge el remeni, que li posin una injecció, prendre’s els medicaments, que li canviï el gust del menjar... i a tot ha de dir que sí, i llavors potser serà als pallassos als qui dirà que no. Si hi ha una oposició, finalment ho hem d’acceptar i ja està.

Pot ser que algú no tingui ganes de riure, ni de somriure, però necessiti una abraçada o un braç a l’espatlla. Què feu?

Fem això que dius, fem el que veiem que necessita. Hi ha moments en què el que et surt de dins i el millor que pots fer és fer una abraçada. Tenim una gran capacitat d’empatia, que també s’aprèn amb els anys, i això ho visualitzem a l’instant. A mi m’han passat coses tan boniques com retrobar un pare pel carrer i que em digui: «Kristina, encara me’n recordo d’aquell dia que va entrar la Gelocatila a l’habitació, em va fer una abraçada, i després em vaig dir a mi mateix ‘endavant, em poso les piles’, i les coses van començar a millorar». Havien passat deu anys, d’aquella abraçada. Això té molt de poder.

Què ha aportat a la teva vida, com a persona, no com a actriu, el fet de ser pallapupes?

A mi la meva vida professional m’ha donat molt. M’emociona fins i tot dir això, perquè he après moltíssim. He après a viure la vida d’una altra manera, a relativitzar. He après el valor, l’entrega, el compromís, la passió, la valentia. Tot això és el que a mi m’ha ensenyat Pallapupas, i et diré per què. Primer, treballes amb un equip sanitari molt professional; i segon, tens les teves experiències viscudes des de l’humor. Sento que tinc una sort increïble pel fet de poder portar a l’altre extrem situacions molt delicades que jo, amb un nas vermell, puc transformar. La resposta de la persona que tens al davant, sigui família, pare, mare o nen, és al·lucinant.

De qui has après més?

He après molt de les famílies dels nens. Dels pares que, davant de l’adversitat, davant d’una malaltia molt greu del seu fill, han demostrat una valentia que jo moltes vegades penso que no sé si tindria. A mi els pares m’han demostrat aquesta valentia. Els tinc molt de respecte.

Els pallapupes entreu a tots els espais d’un hospital? També a Urgències?

A Urgències de Joan XXIII hi entràvem, als box. Si l’equip sanitari et deia per exemple que es tractava d’un mal de panxa, hi entràvem. O si s’havia de posar una via a un nen que estava molt nerviós. Hi ha moltes situacions en les que ens podem quedar parats de fins on podem arribar. Ara, hi ha vegades que, com dèiem, no em surt res més que fer una abraçada. El calor humà es necessita, i sempre s’agraeix.

És una medicina?

No hem d’oblidar mai que les persones que entren en un hospital estan espantades. Hem de recordar la nostra primera vegada de ser en un hospital. Ens hem de posar a la seva pell. És molt important que no ho oblidem. Fins i tot a l’hora de donar els resultats d’unes proves s’ha d’anar amb molta cura, i s’ha de donar molt d’amor. Jo això ho he après, i no ho deixaré de fer.

És fàcil treballar amb un personal sanitari dins d’una sanitat pública col·lapsada?

Vull dir que tinc devoció per l’equip d’infermeria. La gent no és conscient de la feinada que fan. Tots els sanitaris estan fent una gran feina, però l’equip d’infermeria és una passada. L’altre dia vaig anar a una planta on, només entrar, vaig notar molta tensió. Les infermeres em van dir que estaven col·lapsades, que tenien molts nens, molt petits, que les reclamaven constantment els pares, que tenien companys de baixa i no els portaven reforços. Estaven tristes. Ja ho hem vist tots amb la pandèmia, amb canvis constants, amb mesures que anaven canviant...

Qui fa riure a un pallasso? Com viviu les vostres pròpies emocions a l’hospital?

Jo quan treballo, ja ric. A vegades he plorat de riure amb uns pares. És posar-me el vestit de Gelocatila, i pam! passen coses. És la Kristina, la que riu, però a mi em segueix sorprenent el que fa la Gelocatila, com es mou, les sortides que té. El fet que treballem en equip de dos pallassos és un suport anímic. Surto de la feina pensant en quin bon servei que hem fet, en els nens, en l’ambient. Quan una mare em dona les gràcies, això m’alimenta.

La pandèmia ens ha trastocat a tots. Ens ha faltat riure? Encara ens falta riure més?

Amb la pandèmia ens han faltat riures. Tots hem viscut moments difícils. Jo mateixa vaig decidir un dia que no em deprimiria encara que, com a actriu, m’haguessin tornat a suspendre, per cinquena vegada, un espectacle, per les restriccions, perquè seguia havent gent que estava molt pitjor. Hem de donar amor. Jo crec que el fet de riure serveix a tot arreu, i els que puguem aportar una pinzellada d’amor i d’humor, ho hem de fer.

La pandèmia t’ha reforçat el vincle amb la teva professió?

Sí, sense cap mena de dubte. Fa anys que em considero afortunada. Tinc la sort de riure amb la gent! Formem una espècie de bombolla tots plegats, i està clar que en equip arribem tots més lluny que sols.