La set cops centenària festa de Corpus a Tarragona

Demà se celebra la festivitat de Corpus Christi, commemoració molt afeblida a la nostra ciutat. Històricament compartia amb Santa Tecla el seguici popular, ja fa moltíssim temps reduït al Magí de les timbales, gegants i grallers. Avui posem en valor els orígens d’aquesta festa a Tarragona, més reculats que els recollits i difosos per una Viquipèdia en aquest cas esbiaixada.

Amb un arquebisbat amb el rang de metropolità i primat de les Espanyes, Tarragona compta amb una notícia molt antiga de la celebració, que tragué a la llum Josep Vallès, corresponent a 1290, només 26 anys després de la seva institució per Roma el 1264 i 30 abans que la primera notícia barcelonina. Es tracta d’un llegat «pro brandons Corporis Christi», en el testament de Guillem Coronat, custodiat a l’Arxiu Arxidiocesà. La constatació d’aquestes lluminàries de cera certifica la realització de la festivitat a Tarragona, sense que puguem aclarir si la destinació era l’ús a l’altar o el processional.

Capella del Corpus

Transcorreguts 40 anys, el 1330, la dignitat eclesiàstica del paborde, Guerau de Rocabertí, i la seva germana Gueraua, senyora de Ciutadilla i Guimerà, sol·licitaren a l’arquebisbe Joan d’Aragó, fill del rei Jaume II, construir dins la catedral una capella dedicada al culte eucarístic, amb accés pel claustre, que servís alhora com a sepultura dels promotors. El canonge i historiador Sanç Capdevila en dona detalls.

L’arquebisbe acceptà, i la diada de Santa Tecla els impulsors en signaren el compromís. Fou batejada com la capella del Corpus Christi. El 15 d’agost de l’any següent, 1331, per la festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, estava edificada, ja que una butlla del papa Joan XXII s’hi refereix, segons testimoniatge dels també historiadors Emili Morera i Andrés Tomás Ávila. Fou el mateix any en què es consagrà la seu.

Morera escrivia el 1907 que aquesta butlla «consta inscrita y esculpida en una lápida de mármol, empotrada al lado del presbiterio de la mentada capilla, en que se habla de la dedicación sub vocabulo Santissimi Corporis Domini Nostri Jesuchristi». La clau de la volta exhibeix Crist en majestat amb la custòdia en la mà dreta i els evangelis en l’esquerra. La ubicació de la capella del Corpus és plena de simbolisme, perquè l’absis és a tocar del de la nau central de la catedral.

Comensalia

Segons llegim als llibres de notes de la catedral, Rebus gestis ecclesiae, la nova capella conduí a la creació, pels esmentats germans Rocabertí, de la «comensalia de Corpore Christi», un clergue encarregat, de categoria immediata a la dels canonges. També, en l’encesa permanent d’una llàntia i en la celebració diària d’una missa, despeses cobertes amb la dotació testamentària de 400 sous d’aquesta família l’1 de gener de 1341, com espigolà Tomás a l’Arxiu Capitular.

Així mateix, la nissaga Rocabertí llegà finançament per instituir la processó teofòrica per l’interior de la seu per la festivitat de Corpus. Feia estació en la capella, és a dir, s’hi aturava; s’hi realitzava el res propi de la festivitat i s’hi cantava. Aquesta primigènia processó claustral era integrada pels canonges, beneficiats i altres clergues.

Tenia lloc després de les vespres, la pregària de tarda. Se celebrava tant la vigília com la diada de Corpus, detall encara recollit en el molt posterior «Directorium festorum», obra de Joan Mingarro incorporada el 1506 a un protocol o consueta de la catedral denominada La Preciosa, escrita encara en llatí i datada a finals del segle XIV. El «Directorium» fou transcrit pel canonge Salvador Ramon.

Morera assenyala el 1358 com el primer any amb documentació de la processó pública del Corpus com a manifestació de carrer: «En los primeros libros de acuerdos del antiguo Consejo municipal (1358) se habla ya de dicha procesión, como acto solemne de inveterada costumbre». La processó eucarística, urbana i matinal, ja era considerada, doncs, un costum arrelat en aquella data. Hi incidíem en el recent llibre sobre els 700 anys de l’entrada del braç de Santa Tecla (Publicacions de la URV).

Haurem d’esperar, però, a 1369 per veure-la anotada en una consueta com a part del cerimonial de la catedral, escrita en català pel «monjo major» Pere Figuerola: «en aquest dia la professó va per la ciutat e porten davant la creu lo senyal de Santa Tecla». Dues advocacions, Tecla i el Corpus, que caminaren juntes durant centúries.