Un documental uneix músics bascs i catalans

Demà, diumenge, cinc joves intèrprets de l’Aula de Música Tradicional El Tecler de Tarragona inundaran la pantalla de Zinebi, el 65è Festival Internacional de Cinema Documental i Curtmetratge de Bilbao, en la Sala BBK de la capital basca. Les gralles i tarotes de la Xenia Barberà, l’Oriol Esteve i la Núria Gómez, el percussionista Borja Vendrell i la cornamusaire Júlia Boada, de les comarques tarragonines, comparteixen l’aventura amb altres sonadors catalans i bascos, en un certamen de referència amb 128 pel·lícules de 43 països.

Coprotagonitzen Aire!, film que s’insereix en la secció Bertoko Begiradak · Mirades des d’Euskadi, amb què el Festival completa l’oficial. Són vint curtmetratges i sis documentals els inclosos en aquesta secció amb accent euskaldun. Al cor de la vall basca d’Arratia, els joves han creat una peça musical inspirada en la figura de la icònica panderetera Maurizia Aldeiturriaga Zabala, que naixia a Ceberio la vigília de Santa Tecla de 1904 i moriria el 1988. Tocà l’instrument des dels dotze anys.

Acompanyats per tres experts en els compassos d’arrel, els joves es submergiren en un procés creatiu únic durant el qual també maduraren musicalment, tot aprenent a compartir, escoltar i sentir els sons d’una altra manera. A la fase de producció, 25 persones prengueren part en el rodatge entre protagonistes, dinamitzadors i equip tècnic; i durant quinze dies, van conviure en una casa rural de Zeberio.

El so d’instruments patrimonials que ens connecten amb les nostres arrels, com la gralla, la cornamusa, la trikitixa o acordió basc, l’alboka o banya de vent, el tambor, el pandero o el violí, es barrejaren amb els ecos de la natura feréstega de la vall d’Arratia, estreta i encaixada entre velles muntanyes de penyes calcàries, a la Biscaia del sud, rural i verda, ja propera al territori alabès.

Esparreguera

La localitat catalana d’Esparreguera, que manté contacte fluid amb el territori basc per exemple a través de la seva colla castellera, fou la catalitzadora de la participació de l’alumnat tarragoní, ja que la seva escola de música podia aportar els intèrprets de violí, però no del conjunt d’instruments autòctons necessaris per al projecte. Així, el seu director, el sitgetà Pinyu Martí, qui havia estat un habitual del Festival de Dixieland de Tarragona, contactà amb Roser Olivé, directora del Tecler, i posaren fil a l’agulla.

L’equip de producció del documental també es traslladà el juny de 2022 a Tarragona per conèixer com l’alumnat jove i adolescent d’El Tecler viu la música d’arrel. Així s’enregistrà part del material a la nostra ciutat. La direcció cinematogràfica ha tingut un segell femení, anant a càrrec de Gentzane Martinez de Osaba. La producció ha estat en mans de les empreses Bideografik i Marmoka Films, la segona de les quals ha impulsat propostes de la talla d’Altsasu, sobre aquest corprenedor cas relacionat amb el conflicte basc.

Veu poderosa

El llargmetratge Aire! eleva a les pantalles de cinema uns temps en què, també a Euskadi, la llibertat de la dona era molt limitada. Tot i això, Maurizia substituí els homes, cantant amb una energia tremenda i amb la seva peculiar veu hiperaguda en les principals places i muntanyes basques. La veu de Maurizia era salvatge i primitiva, i sobretot poderosa.

Enregistrà treballs discogràfics amb abanderats de la música basca com Juan Mari Beltrán o Ruper Ordorika, i captivà joves d’una altra generació com Josu Zabala d’Hertzainak o Fermin Muguruza de Kortatu. La forma lliure de cantar de Maurizia es convertí en un emblema. Marmoka Films i Bideografik consideren que «Maurizia gestà un nou model per a la dona i esdevingué una icona de l’època. Així, no és estrany que cridés Aupa Maurizia!; una frase esdevinguda famosa que ha quedat gravada a la memòria del públic local».

Aire! gaudeix el suport del Govern Basc, Eitb, Caja Laboral i els Ajuntaments d’Artea i Zeberio. A més, ha comptat amb els fons derivats d’una campanya de micromecenatge que ha finançat el muntatge i postproducció de la pel·lícula. Tant de bo la puguem veure ben aviat a Tarragona per posar en valor els nostres instrumentistes i remarcar la importància de la dona en la música, també en la basada en ritmes d’arrel.

Per cert, saben com Maurizia posava a punt la pandereta abans d’una actuació? Doncs cremant algunes pàgines dels diaris. Una altra utilitat de la premsa.