Mediterrani, viatge de sentits

«Mar d’estiu és un estímul per tornar a deixar funcionar els sentits ara que comencem a recuperar la Mediterrània». L’autor gironí Rafel Nadal reconeix que tot i que la seva última obra ha agafat un to d’enyorament arran del confinament, no estava pensada en aquest sentit. «És una invitació a obrir una finestra i mirar als estius d’infantesa i d’adolescència. Per recordar-los i per somiar els que encara han de venir».

A Mar d’estiu. Una memòria Mediterrània (Univers), el periodista arrenca el relat amb els seus germans, en un tros de mar no gaire gran, però que a nosaltres ens semblava tot un món. «Des del primer dia d’estiu era un esclat de llibertat. La sal a la pell, la sorra, la frescor de l’aigua, tirar-se de cap des de les roques, voltar tot el dia i només pujar a casa per dinar i sopar. Una bogeria dels sentits», manifesta.

Uns sentits que durant tota la narració conviden el lector a viatjar, primer a la badia de la Fosca per passar després a Stromboli, Hidra, Xipre, Portlligat o Icària, una travessia per unes aigües de llum, però també d’obscuritat.

Nadal puntualitza que «un mar no s’entén sense l’altre. Una cosa és aquest tan plaent, de cultura i intercanvi. L’altre és el de les tempestes, el mar d’hivern, de les catàstrofes naturals, de l’enfrontament entre les dues ribes, el de les pasteres. Però aquest és un altre llibre».

No obstant això, tot i no ser el cas, sí que visita Nicòsia, «una ciutat partida en dos, com un resum dels pitjors dies que ha tingut al llarg de la història el nostre mar», sentència.

Nadal s’endinsa en els seus records, acompanyat per la seva companya, l’Anna per aquest turisme dels petits plaers, per uns poblets que cada any esperen el despertar de la calor i l’arribada de la gent, on la resta de l’any es palpa la soledat. Què passarà ara amb la pandèmia?

«Desgraciadament per a ells el confinament el tenen durant vuit mesos. En el llibre hi ha dues soledats, la de Lipari, que és més estructural i la d‘Icària, l’illa dels miralls, més estacional, que espera encara que cada any torni el bon temps».

I també la soledat de Leonard Cohen, amb qui Nadal va coincidir a Hydra. «Vam acabar parlant cinc o sis hores perquè ens vam embolicar amb Grècia i això amb ell l’atrapava».

Ulisses i els ciclops, el temple de Posidó, Tiberi, el Milet de Tales o la Samos de Pitàgores, uns viatges que no s’entenen sense l’amor per la lectura. «Primer comences a viatjar amb els llibres i, sobretot, has tingut les lectures obligatòries. En els llocs que m’he anat trobant de gran m’he adonat que de jove ja coneixia molts d’ells, però que no hi posava cara física», assenyala. «I un cop allà -continua- vam redescobrir els clàssics de veritat, Homer i fins i tot la ciència i la societat de l’època de la Grècia clàssica. I una de les gràcies d’aquest viatge és anar enrere en el temps».

Gastronomia, companyies i natura, molta. Com l’Stromboli. Bravo, Bravo, Bravissimo cridava la gent quan el volcà va començar a vomitar guspires, lava i bombes conta Nadal a Mar d’estiu. «No sé què era millor, si l’espectacle del volcà o el dels clients de la pizzeria, que era una autèntica òpera, un barroc total. Al final vaig decidir abandonar-me i deixar-me portar per l’emoció. Participar d’aquella escena surrealista i ser un actor més». 

Pel que fa al paisatge, el llibre també porta implícita una crítica a algunes decisions de la Unió Europea (UE). «Aquesta crisi ho demostra», diu. «Entenc que hi ha el tema de costos, però és ridícul que en aquests moments sigui més barat comprar un cítric importat de Sud-àfrica que de les Terres de l’Ebre. És més, ara s’ha vist que en un moment determinat t’has de poder aïllar i has de tenir subministrament de tot. I si l’alimentació és estratègica, també ho és el paisatge perquè també som conscients de la necessitat de natura que té la gent aquests dies que ha estat tancat a casa i això vol dir que ens hem de replantejar l’equilibri del país». 

Un viatge, en definitiva, d’assaborir la vida a la Mediterrània perquè malgrat totes les disputes, l’escriptor opina que som molt semblants, «amb l'oli, el blat i la vinya a les dues ribes». I quan puguem tornar a fer camí, l’autor no té dubte que «posarem els ulls en un entorn més proper. En aquest sentit el Mediterrani passarà a ser el nostre referent altra vegada, d’una manera molt clara».