Més que un alberg

Com volem viure? O més ben dit, com podrem viure el món que comença a dibuixar el canvi climàtic? Són preguntes cada vegada més incòmodes d’afrontar amb sinceritat. En alguns indrets del món, on el sistema econòmic ha aguditzat les diferències socioeconòmiques, les classes amb poder econòmic han decidit tancar-se en urbanitzacions bunqueritzades i amb seguretat privada. S’han acabat les passejades pels voltants. Només gimnàs i Netflix. Una vida preciosa pels infants, tancats a casa per por que els segrestin. No és ciència-ficció, és un model.

A l’altre extrem se situen les ciutats compactes i mestisses, amb problemes, i imperfectes, sí, però on encara no s’ha oblidat del tot el principi essencial de la societat del benestar: per viure bé, el teu veí no pot viure malament. Hi va haver un temps que això es va conèixer com la socialdemocràcia europea, fins que el triomf dels valors del neoliberalisme americà i britànic ha acabat per fer-nos-ho oblidar. Val la pena preguntar-se si els valors del neoliberalisme són els millors per enfrontar el futur que ens espera. L’augment de temperatures, les crisis d’energia, de materials, d’aigua potable, d’aliments que descriuen els experts seran més o menys greus segons les opcions per les quals optem, segons els valors que prioritzem. Una cosa és segura, en els moments més complicats, els sapiens hem sobreviscut gràcies la nostra capacitat de col·laborar. L’empatia no és un recurs dels novel·listes, és un mecanisme de supervivència de l’espècie.

Aquestes reflexions són pertinents si ens plantegem quin ha de ser l’encaix de la zona de Llevant amb la resta de la ciutat. Més integració o més segregació? Els avantatges i inconvenients de les ciutats? O els avantatges i inconvenients de les àrees residencials segregades? Un exemple, penseu que l’ús del vehicle per a tot, com fins ara, serà possible en el futur? Els experts ho tenen clar: no. Les ciutats europees a l’avantguarda estan canviant progressivament, de dalt a baix, el paradigma de mobilitat. El marc de referència és el model conegut com la ciutat dels 15 minuts A la proximitat de serveis s’hi suma un transport públic eficient, bicicletes elèctriques, sostenibilitat, salut i una altra manera de relacionar-se amb l’entorn i el territori.

Com a ciutadà la meva opció és clara: més integració amb la ciutat. Com a arquitecte i professional de l’urbanisme veig una enorme oportunitat per convertir la via Augusta en un espai de relació i de cohesió social perquè la manera com ens movem condiciona com ens relacionem. El futur passa recuperar l’espai que avui han ‘canibalitzat’ els cotxes, per posar les persones en primer lloc i humanitzar les nostres ciutats. L’essència de la nostra civilització urbana són les places, l’àgora grega, el fòrum romà. Sense places no hi ha ciutat, sense voreres per caminar i passejar, ni ciutat ni llibertat.

És en aquest sentit que veig el nou projecte per l’antiga Ciutat Residencial com una oportunitat d’avançar cap a la integració de la zona de Llevant amb la ciutat. Al llarg dels anys la Ciutat de Repòs i de Vacances, obra de l’il·lustre arquitecte tarragoní Josep Maria Monravà i Antoni Pujol, ha estat objecte de múltiples especulacions de possibles usos i projectes, fins que el 2020, el conseller de Treball, Afers Socials i Família, Chakir El Homrani, i sense cap mena d’oposició veïnal ni política, va concretar el projecte d’Alberg Juvenil dedicat al turisme familiar i que permetria recuperar la zona esportiva pública així com disposar del tan anhelat Centre Cívic de llevant, recuperant tots aquests espais oberts a la ciutadania. Amb el nou govern la conselleria va canviar de direcció però va mantenir el projecte, pràcticament calcat de l’anterior. Arran del significatiu augment de les problemàtiques de salut emocional dels joves provocat pels confinaments de la Covid, es va decidir que l’alberg pogués esdevenir una prova pilot replicable a la cinquantena d’Albergs de la Xanascat i programar estades d’educació en el lleure pensades per dotar d’eines als joves que afronten aquestes malalties, sovint silenciades i per desgràcia cada cop més freqüents.

D’altra banda, sortosament, el projecte compta amb el suport financer dels fons europeus de recuperació postpandèmia per valor de 15 milions d’euros que hauran d’estar executats abans del 2026. És a dir, estem davant l’oportunitat de recuperar tot un complex que comptant amb la zona esportiva, i els edificis del Iot, Club Marítim amb els espais dunars i d’aiguamolls sumen més de 12 Hc. Un espai privilegiat que a més estarà connectat amb un bon carril bici amb vorera a Llevant i a la ciutat. Les possibilitats són enormes. Només a tall d’exemple i pel que fa a temes ambientals, el projecte permetria donar continuïtat a l’enjardinament i reforestació que d’acord amb el projecte d’Ecomuseu del Camp de Tarragona redactat l’any 1996 pel Biòleg renauenc Toni Bara, replantació que va començar quan ja estaven en curs les obres de reforma. Com deien els arquitectes autors del projecte de Reforma, l’estudi d’Arquitectura MSA+A, amb la clara intenció que la replantació sistemàtica de plantes autòctones la Ciutat de Repòs i de Vacances es convertís, en una mostra viva de la naturalesa del lloc, vinculat al paratge dunar protegit de la platja Llarga.

Per abordar el complicat futur que tenim al davant, la recuperació de conceptes com el bé comú i la cohesió social resultaran essencials. Estic convençut que aquest projecte per rescatar la Ciutat de Repòs i Vacances va en aquesta línia i no hauríem de deixar perdre aquesta gran oportunitat.