Màxim Calvo: -Quan estic sol penso, ‘què faig en aquest món?’ Amb les calamitats que he passat, de veritat que no sé com encara visc. Hauria d’estar enterrat fa anys.
- Ha sobreviscut a una guerra, això és molta sort.
M. C.: -He tingut la mort molt a prop. Com a mínim me n’he salvat tres o quatre vegades.
- Pensava que això només passava un cop.
M. C.: -En una ocasió va caure un obús al meu costat, però va fallar el detonador, i en una altra, tenia una granada preparada per llançar-la. Ens van atacar i un dels sacs de terra que ens protegien em va caure a l’esquena deixant-me inconscient per uns segons. Quan em vaig adonar que encara tenia la granada a la mà i amb l’anella treta, la vaig tirar corrents i poc després va explotar. Era una mort segura.
- Ara tots aquests records els té recopilats en un llibre. Com va sorgir la idea?
Enric Alfonso: - És un projecte molt personal del Màxim. Tenia escrit en un bloc la seva història i ho volia posar en ordre. Com que som veïns i ens coneixem de fa molts anys em va demanar que li fes.
- Ha acabat sent una novel·la.
E. A.: -Perquè fossin més lineals les diferents històries i per tal de poder passar d’una època a l’altra, he omplert els buits amb algunes parts novel·lades. L’essència, però, és el que ell tenia escrit. A més a més, vam mantenir algunes converses perquè m’expliqués més coses i la seva filla i la seva cunyada també m’han ajudat.
M. C.: -Tingues per cert que el 99 % del que està escrit és real.
- Què va pensar quan li va proposar fer el llibre?
E. A.: -No m’hi podia negar.
Tothom té la seva vivència particular d’aquella època i totes són molt potents. Però més que la història, el que és important és que quedi constància del que va passar de cara a les generacions futures, perquè arribarà un dia que ja no quedaran ‘biberons’. És la història del país.
- Com se sent ara que té el seu propi llibre?
M. C.: -Em fa molta il·lusió. Aquest és un homenatge als meus companys. Molts van morir al meu costat, i d’altres els vaig haver d’enterrar.
E. A.: -Es pot dir que van passar de jugar a pilota a jugar a ser soldats. Per això el llibre es diu La guerra no era cap joc.
- Quant de temps va estar fora de casa?
M. C.: -Sis anys. La família ja portava dol perquè havien rebut una carta de l’exèrcit republicà dient que figurava entre les baixes. Vaig estar a la Batalla del Segre i a la de l’Ebre. Allí ens van capturar i ens van portar cap al camp de concentració de Deusto, a Bilbao, on dormíem a terra, sobrevivíem amb una presa de xocolata i fèiem curses amb les puces. Em van traslladar a un batalló de treballadors, de Cadis i després a Còrdova. Finalment, vaig haver de fer la mili i, per fi, cap a casa.
- Com els va fer saber que era viu?
- A través d’una carta que els vaig fer arribar per mediacióde la Creu Roja Internacional.
- Què va passar quan va arribar a casa?
M. C.: -Me’n recordaré tota la vida. El pare havia anat a un enterrament i me’n vaig anar cap allí. Quan em va veure, va caure desmaiat.
- És una persona optimista?
E. A.: -És molt de la broma. Sempre explica acudits i gaudeix molt amb els nens. Potser la guerra el va fer fort.
M. C.: -M’agradava molt la gresca, això sí.