Oriol Grau: «El teatre m’ha salvat sovint de les desgràcies de la vida»

Oriol Grau Elías (Barcelona, 1963) és guionista, músic, actor i director de teatre. Home polifacètic, començà al món audiovisual junt amb Andreu Buenafuente i Fermí Fernàndez amb El Terrat. Grau acumula una llarga trajectòria professional.

Què fa ara Oriol Grau que es deixa veure poc dalt l’escenari?

Estic en una època en què observo i em nodreixo de material no sé per què, però ara mateix em vaig treure un abonament per al REC i em vaig empassar vuit pel·lícules en quatre dies, el FITT exactament igual, soc assidu de la Trono, vaig a Barcelona al teatre. M’estic nodrint, perquè de sobte em trobava que em faltava veure una mica de món. A part tinc un hortet i un gat, que em dona molta feina.

I aquesta cerca d’idees té alguna finalitat concreta?

No. Tinc alguns projectes, però m’ofereixen algunes feines i m’he acostumat a dir que no, perquè ara només vull fer el que tinc ganes de fer i em ve de gust. Hi ha un abans i un després de la mort del meu home i des d’aleshores és una altra filosofia de vida, la de dir ‘no agafaré qualsevol cosa, sinó el que em vingui de gust’. La gent d’una certa edat hem d’apartar-nos una mica per deixar pas i no ser una generació tap. Jo ja he fet el que havia de fer i ara vull ser només espectador.

Sembla una mica una vida de prejubilat.

(Riu). Està molt bé, jo ja en tinc 59, per tant, potser sí, de prejubilat o de veure-les venir. Ara faig una mica de paper de primo de Zumosol. La gent jove fan i els dic ‘si em necessiteu aquí estic’. Jo sé que jo obro portes, llavors deixo passar als joves i me’n vaig.

Com aterra als cinc anys a Tarragona?

El meu pare treballava a una empresa i de sobte li diuen ‘si vas a Tarragona te farem gerent’ i aleshores vam baixar amb els set germans. Amb cinc anys tampoc va ser cap trauma i Tarragona sempre ha sigut el meu campament base. Pujo a Barcelona, treballo i torno a baixar.

Aquí neix El Terrat, amb Fermí Fernàndez, que fa de vincle d’aquest trio amb Andreu Buenafuente. Com us coneixeu?

Al col·legi. Anàvem junts a la mateixa classe i amb el Fermí ens vam fer amics al passadís, perquè ens havien expulsat els dos per fer riure els companys. Amb això vull fer una advertència als profes, que quan veuen el gracioset de la classe que no el castiguin gaire, que pot ser un Buenafuente el dia de demà. A nosaltres ens va passar, ens vam conèixer per ser gamberros i a partir d‘aquí va néixer una amistat que ha durat 52 anys.

Ara vostè és professor. Com actua davant els seus alumnes?

Els observo molt i això els intimida, però cada any són més obedients a la universitat, una cosa que és una mica preocupant. Que els alumnes no protestin ni es queixin. Mira que porto 21 anys, però cada any són més obedients i no m’agrada gaire.

El seu camí anava encarrilat cap a la vida de funcionari.

Sí, sí. De fet, vaig aprovar oposicions i vaig ser funcionari on vaig exercir durant sis anys, però de sobte va sortir l’oportunitat del Terrat i vaig demanar excedència i no hi he tornat més.

S’ha plantejat mai reincorporar-se?

Mai de la vida. Sempre dic que abans me posaria un nas de plàstic i aniria a una cantonada a fer riure la gent que tornar de funcionari.

Ha sigut un malalt de la seva feina?

Sí, perquè m’apassionava la feina i aquest és el gran mal de la nostra professió, que ens agrada tant el que fem que et tires hores i hores. Per sort jo sempre vaig estar ben pagat, que amb aquesta feina tampoc és tan habitual.

És més difícil l’èxit o el fracàs?

Diria que l’èxit, perquè en el fons la nostra professió també va de fracàs. Quan me venen i me diuen ‘que bé el que feu’ i et llepen molt jo sempre poso com una mena de cuirassa. Si em fas festes i no me n’has de fer, o m’has de fotre o m’has de menester.

Troba a faltar la tele?

No. Vaig ser molt feliç i vaig gaudir molt, però és un ritme i una cosa que ara no m’hi veig.

El que no ha caigut de l’agenda és el Dames i Vells. Això és la cita anual on surt la part més canalla?

Sí, ara ja deu fer 43 anys i en certa manera és quan pots treure la merda que acumules. És molt satisfactori fer riure la gent. El públic de Dames i Vells ve àvid de riure i estic encantat amb això, perquè és el que motiva i és el nostre passaport.

Deia en una entrevista que és un espectacle on es pot dir ‘el que et dona la gana sense filtres’. Realment hi ha aquesta llibertat?

Encara sí. Malgrat lleis mordaces i tot, el que nosaltres més combatem és l’autocensura. I entre nosaltres ens diem ‘tira més, apreta més’, perquè, si no, hi ha una sensació de no anem a ofendre. I Dames i Vells va d’això, d’ofendre els benpensants i fer riure el poble.

Amb què s’han censurat?

Amb les vides privades dels polítics no ens hi hem posat mai.

I la resta ‘ancha es Castilla’?

Sí. Generalment tenim la tendència de donar cops al costat o amunt, mai avall. És a dir, mai els dèbils ni res, encara que som políticament incorrectes amb temes de feminisme o homosexualitat.

I censura exterior n’hi ha hagut?

Hi ha hagut intents. Un regidor va dir que els textos havien de passar abans per l’Ajuntament, per supervisar què dèiem o deixàvem de dir. Ningú li va fer cas. Després un altre regidor ens va amenaçar de querella criminal, però no va tirar endavant. Per part de l’arquebisbat ens han fet algun toque. A mi m’ha parat pel carrer un capellà, jo vestit d’arquebisbe, i m’ha renyat perquè portava la creu.

S’ha anat a presentar mai a l’arquebisbe després de tants anys fent el personatge?

No, jo soc l’arquebisbe suplent diguem.

No ha pensat mai en anar a parlar amb ells sobre el paper?

Potser sí, amb el Pujol no perquè no em queia gaire bé. A part que només pensava en els calés, el seu pensament era horrible. Jo he anat a manifestacions contra ell davant de l’arquebisbat. Amb l’actual no ens coneixem. Potser sí, diuen que té més bon tarannà.

Quin és el límit de la llibertat d’expressió?

És la gran pregunta, però diria que el límit el té cada creador i no n’hi pot haver altra. Jurídicament hi ha una figura que és animus iocandi, amb ànim de fer riure, i sempre ens hem basat en això. No anem a insultar ni a res, volem fer riure.

Hi ha hagut un retrocés amb la tolerància a allò que és políticament correcte o no.

En general crec que sí, hi ha cantants a la presó i això és molt heavy. Nosaltres sempre hem dit endavant. Vam cremar la foto del rei com a part d’un gag i uns diputats de Ciutadans van preguntar al Govern espanyol si la delegada tenia previst multar-nos o el que sigui. El Govern va consultar suposo que l’Ajuntament i jo tinc l’escrit on es diu que era una cosa folklòrica, dins el marc de la festa major i que tenim llibertat.

A Tarragona està molt interioritzat i ningú gosaria tocar l’espectacle, però es veuen fent-ho en altres ciutats?

No perquè ho hem provat i no ha funcionat. L’any 91 coincidint amb el centenari del Joan Amades ens van convidar a Barcelona. No va riure ningú, reien els Mossos i els cambrers, però tots els polítics feien una cara de cagarro increïble. No podem sortir de les terres d’aquí.

Enguany es feia la primera representació a Bonavista.

Sí, va ser molt xulo i emocionant. Unes cues al carrer increïbles. No sé si serà per sempre o no, de moment hem encetat el ball i a veure qui s’apunta. Estaria bé que les altres entitats també es plantegessin fer una mica de barris i que aquests no només es mengin misses rocieras sinó també cultura catalana.

Com una persona que es dedica a fer riure se sobreposa en el dia a dia, quan a vegades potser el que l’envolta és un desastre?

El dia que va morir el meu germà gran jo estava disfressat de Palomino a punt de sortir a un escenari quan em van trucar. Jo vaig sortir i vaig fer riure la gent. És el més heavy que he fet a la vida i vaig ser-ne capaç. Vaig aguantar el tipus i després naturalment me vaig desmuntar. O quan va morir el Xavi, el meu marit, aquell dia jo acabava d’estrenar el Bilderberg Club Cabaret. Vam aturar-nos una setmana i després vaig tornar a pujar a l’escenari. Per mi allò va ser la salvació, perquè quan faig teatre soc una altra persona. Imagina’t la paradoxa, era un desgraciat perquè ha mort el meu home i aquella hora jo podia arribar a ser feliç fent aquell personatge. Em desmaquillava i era automàtic. Realment és posar-se una funda, treure-te-la i canvia tot el panorama. El teatre m’ha salvat sovint de les desgràcies de la vida.

La força per sobreposar-se és brutal.

Sí, però és també una taula de salvació. En un moment donat, amb el mar remogut, m’agafo allà i descanso de la desgràcia.

Ficar-se una cuirassa i després si cal plorar ja ploraré.

Hi ha una cosa terapèutica en el fet de sortir de la pena i ser un altre.

Tarragona és rància?

Tarragona era rància, crec que cada vegada ho és menys. Culturalment estem a la par amb ciutats semblants a la nostra, es fan moltes coses. La diferència és que aquí el públic no acompanya. El públic sí que és ranci.

Quin és el projecte que li agradaria veure?

M’agradaria que la Tabacalera fos com una mena de centre Pompidou de París, que hi hagués vida. Penso, ostres les possibilitats que té i Tarragona està plena d’això ‘d’ostres les possibilitats que té’ que no s’aprofiten.

Es proposa tornar a l’escenari en actiu?

Ara no em veig amb cor d’estirar carros. N’he estirat molts i penso doncs que em truquin, i m’apunto al carro i hi pujo, però no vull ser un cavall.

Què el motivaria?

Una obra amb amics i que fos un bombazo, que la llegís i em frapés.

Li han proposat mai anar a llistes per a unes eleccions?

Sí, tres partits diferents. Fa molts anys, al principi amb el boom Muralles i Buenafuente em van temptejar en l’àmbit municipal PSC, ERC i ICV.

Què va fer que no donés el pas?

Que no soc d’aquest ram. Faig política, però fora dels circuits. No em veig obeint un partit, de fet, no em veig obeint en general i vaig ser objector de consciència perquè no m’hi veia. M’estimo més fer política de perfil baix.