Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Un dijous assolellat

Retalls tarragonins. 20N: La mort de Franco

| Actualizado a 20 noviembre 2022 07:58
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Aquell curs 1975-1976 va ser l’únic que vam viure i treballar a Barcelona, com a professors, de dimarts a divendres. Un vespre, tornant de Tarragona cap al pis on vivíem de lloguer a Gràcia, vam veure que, davant de casa, s’hi esperava una parella jove, amb dues maletes i una imatge innegable d’anormalitat. Ella duia el pèl curt, acolorit d’un vermellós inusual que, a primer cop d’ull, en dificultava la identificació. Eren la Mireia, nom de guerra corresponent a Margarida Aritzeta, la futura escriptora, professora de la URV i Degana de la Institució de les Lletres Catalanes, i el Francesc, anys després batlle de Valls i diputat al Parlament, de nom real Jordi Castells. Tots quatre, amb la Laia (Teresa Comas) i el Cebrià (jo mateix), formàvem part de la cèl·lula al Camp de Tarragona i la Conca de Barberà del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), el partit independentista i d’esquerra on militàvem. Ells eren els responsables de l’aparell de propaganda de l’organització clandestina i, lògicament amb DNI falsos, havien signat el lloguer del local on hi havia les màquines i tota la infraestructura de propaganda, però una inundació del recinte ho havia fet malbé tot i havia obligat a abandonar el pis amb màquines d’impressió i tot de material dintre ja imprès, a l’espera de ser distribuït. Com que casa nostra no estava «cremada», malgrat que tots dos estàvem fitxats i havíem passat per la presó, van venir a refugiar-s’hi fins que, passat l’espant inicial, tot es calmés una mica.

El Francesc, a qui, de fet, tots dèiem Mireio, acostumava, al dematí, a comentar la jugada de l’actualitat amb reflexions ocurrents, mentre es passejava pel pis omplint-se d’escuma d’afaitar la cara amb giragonses destres amb la brotxa, mentre la ràdio feia la seva. En sec, aquell dijous 20 de novembre de 1975, la notícia ens va deixar glaçats: Franco havia mort aquella matinada. Vam passar uns segons en silenci, abans de reaccionar davant un fet que, tot i ser previsible, feia l’efecte que no havia de produir-se mai. Vam anar canviant d’emissora de ràdio a veure què deien de nou, intentant també de captar-ne alguna d’estrangera que afegís veracitat a la realitat anunciada oficialment. De seguida vaig baixar al quiosc del metro de Fontana per comprar-hi un exemplar de tots el diaris del dia, que encara conservo, amb la notícia històrica. Alguns van arribar a fer-ne fins a quatre o cinc edicions diferents, a mesura que anaven arribant noves informacions i també les primeres reaccions internacionals. El quiosquer atenia com podia el munt de gent que s’hi arraïmava per confirmar amb la força de la paraula escrita allò que asseguraven ràdio i televisió i que, eufemísticament, hom anomenava «el hecho biológico» en referir-se a la mort imminent i previsible del dictador. Els carrers eren plens de xiquets que tornaven cap a casa, traginant l’entrepà del dia i la farregosa cartera escolar de l’època, més desorientats que juganers, amb l’escola tancada de forma imprevista. L’ambient era tan especial com ho era també el dia i tothom mirava, fit a fit, els ulls dels altres transeünts per intentar endevinar-hi mirades de complicitat o símptomes que els arrengleraven amb un règim que havia perdut el referent. El paisatge de sempre apareixia diferent i hi planava un aire estrany d’incertesa, un silenci insòlit, un neguit soterrat, una esperança agafada amb pinces, mentre la gernació que es bellugava amunt i avall, sense saber si anava o venia, sabia que ja res no seria igual com abans perquè havíem entrat, de cop, en una altra època.

La notícia ens va deixar glaçats. Tot i previsible, feia l’efecte que no havia de produir-se mai

Durant setmanes havíem amagat exemplars del Lluita, la revista del PSAN, en una edició especial sense data, impresa abans de la mort del general, que anunciava en lletres grosses: «Franco ha mort, mori la dictadura!». Aviat en farà mig segle. Més d’un camí havíem comentat amb els companys: «I si no es mor, què? Què en fotrem de totes aquestes revistes?». No vam entretenir-nos gens en converses amb els hostes forçats del pis i, de seguida, vam carregar tants exemplars del Lluita com vam poder al nostre Seat 850 de segona mà i vam enfilar el camí cap a Tarragona. Per la flamant autopista el volum de circulació era més aviat baix i el dia era assolellat, un matí càlid, unes hores amables, un dijous lluminós en què semblava que el temps s’hagués aturat i potser, per sempre, alguna cosa més. Tot i que jo anava d’uniforme (pèls llargs, barba serrada, trenca blau marí amb caputxa i sarró reglamentari atapeït de revistes), amb la Teresa vam anar entrant a tantes escales com vam poder per tota la Rambla Nova, amb el tram que anomenàvem Vallellano inclòs, i carrers més propers, per a deixar-hi el Lluita a les bústies. Quan ens acostàvem a l’edifici que ara acull la Cambra de Comerç, llavors seu de la comissaria de policia, on actuava la brigada político-social, passàvem per l’altra banda de la vorera i acceleràvem el pas, per simple precaució, davant d’un immoble la bellesa exterior del qual no feia pensar en tota la foscor que s’hi amagava. Necessitàvem anunciar la mort del dictador i ho fèiem amb una barreja de la por de sempre i una seguretat nova, gairebé desafiant, cada camí que entràvem en una porta diferent o hi deixàvem unes quantes revistes a peu d’escala.

Vam anar a dinar a la pizzeria Lina del carrer Fortuny, la primera que s’obrí a Tarragona, just davant d’on els anys 30 hi havia la seu del Bloc Obrer i Camperol a la ciutat. Com passava de manera habitual, els clients hi eren majoritàriament joves i, tot i no conèixer-se entre ells, tothom es mirava de reüll, amb un posat còmplice. Els propietaris eren l’Isaïes, un sabadellenc de família protestant i de vida atzarosa, i la Lina, la parella, una italiana eixerida, bondadosa i a qui plaïa molt garlar amb els clients, un prototipus magnífic de tots els tòpics físics i culturals atribuïts sovint als naturals del seu país. Tots dos es disculpaven amb el seus clients pel fet de no tenir xampany per a servir. Però, havent dinat, davant la sorpresa de tothom, l’enveja general i les protestes simpàtiques d’algunes taules, l’Isaïes se’ns acostà amb una ampolla de xampany i tres copes: una era la seva. Convidava la casa i jo no sé on romanços ho devia encabir, però aquell dia em vaig polir tres pizzes, proesa gastronòmica que no he repetit mai més. Ja de part de tarda, vam continuar la bustiada per vies menys cèntriques, acollint els entusiasmes o els temors dels uns i els recels o les amences dels altres, fins que vam acabar amb el sarró ben buit. Era una ingenuïtat perdonable, però ens feia l’efecte que cada revista repartida ens acostava una mica més cap al punt d’arrencada innegociable: l’amnistia general, les llibertats democràtiques, l’Estatut i la Generalitat com a via per a l’exercici del dret a l’autodeterminació i la soldidaritat amb tots els pobles de l’Estat en el combat democràtic. Desconeixíem que, llavors mateix, tot de principis bàsics començaven a tenir clivelles, esquerdes i esvorancs i veus mudes durant la dictadura apareixien com a solistes destacats en el concert democràtic en preparació. Franco era mort, sí. Però el franquisme, sota formes diverses, havia d’allargar la seva vida. Per arribar al final del camí caldrà esperar un altre dia assolellat, sense morts, però amb tota la vida plena que hem somiat tants cops.

Comentarios
Multimedia Diari