La Carme Pons i el Genís Ferrando feia molts anys que no es veien. Encara que no se’n recordin molt bé l’un de l’altre, se n’alegren de trobar-se davant de Ca l’Esquerrà, la casa on ell va néixer. Ells són dos habitants que van viure a Marmellar, un poble amagat dins la serra del Montmell i que ja fa més de seixanta anys que va quedar despoblat. Ahir era un dia important per als dos i també per als descendents directes de les persones que van omplir de vida els racons d’aquest nucli. Als seus gairebé 90 anys encara reviuen escenes i records. «Fèiem una vida normal. Aleshores érem persones molt joves i ara som molt vells», apuntava el Genís. La Carme, de Cal Pons, recordava la Festa Major: «Al matí feien ofici i a la tarda ballaven amb orquestres com la Melodia o la Sensación».
Ella va marxar de Marmellar per anar a viure a l’Albornar i en Genís va anar al Vendrell. Els veïns d’aquest petit indret van decidir començar de nou les seves vides en altres pobles de la plana del Penedès. Aquest també va ser el cas de la Rosa Figueras, de 81 anys i de Cal Taverner. «Vivíem molt tranquils i molt bé, perquè teníem el que necessitàvem, que era molt poca cosa. No havíem conegut res més i ja estàvem contents. No com ara, que tenim de tot i no ho estem», reflexionava.
La Rosa va marxar als catorze anys per anar a viure a Cornudella (Sant Jaume dels Domenys). Tot i això, recorda moltes vivències, de quan ballaven a la sala de baix de casa o de com anaven caminant fins a l’escola, a Aiguaviva. «M'he trobat molta gent avui i m'ha fet il·lusió, però també tristesa», comentava.
Feia 18 anys que no visitava Marmellar. L’últim cop que hi va anar amb la seva germana gran van prometre que no hi tornarien més. «Ara em van convèncer els meus fills i nets, però no em feia massa gràcia. M’imaginava que estaria tot perdut. Avui hi ha vida, però demà ja no n'hi haurà», lamentava. De fet, un dels principals objectius de la festa era que esdevingués una jornada de recuperació històrica, per reviure els records alegres d’un poble que havia estat molt viu.
Recuperar la història
Aquesta va ser la idea que Jordi Casas va voler fer realitat. L’impulsor de la festa i descendent de Cal Gavilles –la primera casa que va quedar deshabitada– va descobrir que la primera referència al poble datava del 1023 i així va néixer l’aplec del mil·lenari. «Soc conscient que en fer aquesta festa s'han remogut un munt de sentiments, especialment, per a les persones que hi vivien i els seus descendents», reconeixia.
Marmellar era un poble peculiar i amb certes dificultats. Mai hi va haver llum i el seu accés era complicat. L’aïllament i la manca de serveis, sobretot després de la Guerra Civil, van fer que el municipi anés decaient a poc a poc. En deu anys va marxar tothom. Amb tot, algunes cases van ser comprades pel propietari de ‘La Moja’ i a la dècada dels seixanta hi van viure algunes famílies d’estiueig. Després d’un saqueig el 1969, Marmellar va quedar buit per sempre. En els últims anys i sobretot a través d’internet, s’ha vinculat el municipi amb històries escabroses. Casas va voler dignificar la història d’aquest poble humil, que poc té a veure amb fantasmes o esperits.
Per commemorar els mil anys de vida, l’Ajuntament del Montmell va organitzar un seguit d’activitats culturals. Un grup de joves del Teatre Espai del Vendrell van vestir-se amb robes d’època per representar petites escenes davant les cases i els edificis. A les dotze del matí es va realitzar el repic de campanes en honor a Sant Miquel i la Coral de Sant Martí Sarroca va interpretar els Goigs del patró de Marmellar. També van participar-hi el ball de gitanes i la colla castellera dels Bous de la Bisbal del Penedès.
Seguidament, es va iniciar el dinar popular on estaven inscrites més de 350 persones i la jornada va finalitzar amb un concert d’orquestra. És veritat que avui Marmellar continuarà igual de buit que en les últimes dècades. El que és segur és que les persones que van assistir a la festa del seu mil·lenari recordaran per sempre aquest moment i explicaran a les pròximes generacions que un poble abandonat no té per què ser oblidat.
