Xat de Benaiges, l’inventor, gairebé sense voler-ho, de la calçotada a Valls

Una dita popular assegura que a Valls es mira tres vegades al cel: per contemplar el campanar, per gaudir amb els castells i per menjar calçots. I precisament d’aquesta última tradició volem parlar. Ben entrat el gener la temporada ja ha començat i al municipi fa dies que ho tenen tot preparat per poder realitzar la Gran Festa de la Calçotada. Però, d’on sorgeix la tradició?

El naixement de les calçotades té noms, i data. Comença a Valls quan Xat de Benaiges, que segons Rafel Castell, president de la Cambra de Comerç de Valls, no se sap si era pagès o no en cull gairebé per error. Es tracta d’un ciutadà vallenc que tenia moltes aficions gastronòmiques i hortícoles, passava llargues temporades en una masia fora de Valls i va plantar i collir aquesta ceba que ara està tan popularitzada. Als voltants de 1950 l’historiador Eduard Castells fa un article on comenta que sobre l’any 1920 es va reunir un grupet de vallencs i van arribar a la conclusió que la primera persona que havia conreat i havia menjat calçots era Xat de Benaiges.

Tot va començar amb una plantació de ceba blanca de forma ocasional. Durant aquesta època va veure que s’havien grillat, les va collir i les va coure a foc viu. Amb una salsa improvisada se les va menjar, i va observar que era molt bo.

Aquest fet, que hauria pogut quedar en insignificant, el va explicant a amics i familiars, i la gesta s’expandeix. Els pagesos comencen a plantar aquesta ceba que queda grillada, i veuen que té un gust dolç i suau que agrada molt. A finals del segle XIX la gent ja comença a fer les primeres calçotades.

L’eclosió del segle XX

La primera gesta, i el boca a boca, provoquen que a principis del segle XX ja es facin algunes calçotades familiars. A partir del 1950 ja se’n fan als col·legis i entre els treballadors bancaris. Entre aquests anys i els 60 una penya, que s’anomenava la penya Artística de l’Olla, en fa una que convida a poetes, escriptors i pintors, sobretot de l’àrea de Barcelona. És en aquest punt on comença la divulgació del fet gastronòmic de la calçotada, i van fent accions perquè es torni més popular.

El president de la Cambra de Comerç explica que “a la majoria de gent li agrada, perquè és digestiu, diürètic i porta fibra”, per tant, s’ha anat arrelant. Els restaurants i les masies en comencen a fer, i el 1982, en motiu d’una jornada itinerant del Congrés Gastronòmic de Catalunya, el diumenge, es fa una gran festa: la Gran Festa de la Calçotada.

Tot això s’ha anat fent gran i ha perdurat al llarg dels nostres dies, aconseguint que la Gran Festa de la Calçotada s’hagi realitzat des del 1982 ininterrompudament, l’últim diumenge del mes de gener, sense tenir en compte la pandèmia, i per on hi han passat entre unes 30.000 i 35.000 persones. S’ha convertit en un reclam turístic que se’n fa ressò a tot el món i que comporta ser la veritable temporada turística de l’Alt Camp.

Les calçotades s’han convertit en grans trobades socials que omplen els dies lliures de moltes famílies, amics i entitats diverses des del mes de gener, algunes ja a finals de desembre, i fins a l’abril aproximadament. Molts restaurants també n’ofereixen, i ja no és una tradició absoluta de Valls, sinó que a arribat a l’àrea metropolitana de Barcelona, a Girona, a Lleida i fins i tot han traspassat les fronteres de Catalunya.

Per fer una calçotada tradicional s’ha d’anar a l’Alt Camp, però Castell ha deixat clar que “ha de tenir la serralada de Miramar com escenari, i com a platea una masia vallenca i la ciutat de Valls amb el seu campanar”.