Nascut a Forcall (Ports) el 14 de juliol del 1943, Manuel Milián Mestre, figura cabdal dels acords de la Transició, el retorn de Tarradellas i el pacte del Majestic, acaba de publicar Les paradoxes de l’amistat (Pòrtic), un llibre memorialístic on evoca relacions d’amistat amb persones amb unes ideologies totalment oposades a la seva, i que han construït la seva vida i l’han fet créixer, com Carles Santos (a qui dedica el volum, i que de fet el motiva), Rafael Alberti, Baltasar Porcel, Carlos Mensa, José María Hernández Pardos, Julián Marías, Josep Guasch, Francesc Rubiralta, Miguel Ángel Asturias, Camilo José Cela, Ramón Tamames o el cardenal Tarancón.
Deu haver estat una tria ben difícil la dels quinze amics als quals dedica un capítol al seu llibre, prologat per Joan Rosell. Per quin criteri s’ha guiat?
He fet una selecció dels amics que han tingut una significació en la meua vida, i sobretot en la inspiració a l’acció política. Fixa’t que no hi trec polítics, quan jo podria haver dedicat un capítol a Tarradellas, un a Pujol, un altre a Fraga... De tot això ja en parlaré properament, perquè ara estic fent un llibre sobre Tarradellas per explicar l’operació que va conduir al seu retorn, ja que la vaig dissenyar jo. Ara, però, tenia molt d’interès a parlar de la gent que va tenir influència en la meua vida i en el meu pensament, encara que, evidentment, no pensaven com jo.
Per què ara, aquest llibre?
Per la pèrdua de molts amics. De vius en queden molt pocs. A mi em va impactar molt la mort del Carles Santos, que de fet és el que ha motivat el llibre, que li dedico a ell. Érem molt, molt, molt amics. Ell era molt cristià i catòlic, com jo. Venia a missa tots els dies a Vinaròs. Quan va anar a viure a Barcelona, es va ajuntar amb Tàpies i Brossa, i li van capgirar el pensament i es va fer marxista. Fins i tot va ser enterrat sense funeral, cosa que a mi em va deixar atònit. Era una persona tan amiga, tan entranyable... Quan vaig publicar Els ponts trencats (Pòrtic) el 2016, em va dir que ell volia fer-ne la presentació a Vinaròs. Vam anar a l’Auditori, on ara hi tenen el piano que va deixar com a record. Jo em pensava que faria una introducció parlada i resulta que comença a cridar: «Milián, Milianet, Milianot, Milianooot!». Jo li dic: «Carlos, però què estàs fotent?». Jo no sabia si anava de debò o era per riure... però és que ell era així. Em tenia una gran estima, i jo a ell. Em va influir molt. Quan es va morir, al desembre del 2017, jo li vaig escriure un article, «El piano roto», a El Mundo. Poc després vaig llegir un article de la Imma Monsó a La Vanguardia, on afirma que l’amistat es construeix sobre la intel·ligència de les persones, i veig que en el segon paràgraf hi escriu com a exemple d’això l’amistat meua amb el Carles Santos. Em va impactar molt, i vaig pensar que tenia raó. L’article de la Imma Monsó em va impulsar també a fer el llibre.
Vostè trenca la dita que diu que per conservar els amics cal no parlar-hi de política ni de religió.
Jo sempre he parlat de tot amb els meus amics.
I aquella altra segons la qual no s’han de deixar diners ni demanar-los a un amic, perquè pots perdre els diners i l’amic.
Jo he deixat molts diners, i he perdut molts diners.
Però no ha perdut mai l’amic?
Mai. Hi ha hagut només una persona per la qual m’he sentit traït. Va arribar un moment que gairebé ni em parlava. Però quan va arribar el moment final de la seua vida, que va ser fa poc, jo vaig anar a l’enterrament.
Home!
Per a mi l’amistat és un vincle sagrat. Hi ha el compromís. I si hi ha alguna irregularitat o una falla, depén de la teva generositat entendre aquella persona i per què ha passat el que hagi passat.
Una de les bases fonamentals de l’amistat és el respecte, diu vostè. Però hi ha d’haver plaer, gaudi, no? No és el plaer, en el fons, l’essència de l’amistat?
Per a mi l’essència de l’amistat és l’estima, una estima que comprèn totes les virtuts i defectes de l’altra persona. Si tu estimes una persona, estàs predisposat a comprendre sempre aquella persona, a no discutir-la. La segona base de l’amistat és el respecte, i la tercera és la comprensió. L’amistat és una sinergia d’enriquiment amb la diferència de l’altre.
Per això diu Aristòtil que «només una ment educada pot entendre un pensament diferent del seu sense necessitat d’acceptar-lo»?
Exactament. Òbviament es necessita una gran generositat. No ens podem emmurallar, hem de deixar les portes ben obertes i que entri el corrent d’aire. Per exemple, no perquè algú tingui un pensament comunista me n’he d’apartar. A més, quan és un comunisme profund, resulta que és com l’antic cristianisme. Sempre hi ha en les persones que no són com nosaltres aspectes molt positius que podem aprofitar, i això és el que té de bo l’amistat.
Vostè explica moltes intimitats, al llibre. Li venia de gust fer també ara aquest exercici de mostrar-se tant per dins?
Jo vaig escriure el llibre amb tota honestedat i sinceritat. Quan el vaig acabar, al llegir la versió catalana, em vaig adonar que m’havia despullat molt. I em va entrar una mica de pudor, ho confesso, però després ho vaig deixar córrer. Jo considero que l’autenticitat de l’amistat també està en això. En reconèixer les coses que són, i no amagar-se’n. Quan arribes a la meua edat, que ara faré aviat 80 anys, has de mostrar el que sents, el que penses, i el que has fet. Quan veus que ets a l’etapa final de la vida, has de ser molt sincer i molt honest. Pels altres i per tu mateix.
No amaga les seves emocions. Explica més d’un cop que plora. Hi ha una tendresa que el lector agraeix molt. Coneix gaires homes que ho facin, això d’explicar que ploren? Creu que falta un alliberament masculí en aquest sentit?
Sí. Moltes vegades a l’home no se’l comprèn perquè no és capaç de transmetre allò que passa dintre seu. Jo he tingut la sort o la desgràcia de no haver-me criat amb la família. No vaig tenir la mare al costat des del dia que vaig néixer, per un problema de salut del meu pare, que era tuberculós, i això m’ha marcat totalment. Amb mon pare i ma mare jo només vaig viure un any sencer de la meua vida, als 21 anys. Va ser el moment de la meva gran crisi, quan vaig marxar del Seminari, em vaig posar malalt, i vaig estar un any de repòs a Morella. El fet que de nen no disfrutés dels meus pares només que esporàdicament, va fer que m’obrís als amics, i, quan va arribar el moment, a les amigues. Jo no he oblidat mai la Mercè Vilanova Cabayol, de Tarragona. Va ser el primer impuls de relació amb una noia. Vaig adonar-me dels valors de comunicació tan grans, i de la intuïció, que té la dona. Jo crec que també sóc molt intuïtiu, i això ho manifesto en el llibre. Crec que les emocions són una riquesa de les persones, i crec que s’equivoquen els que es posen al davant una pantalla o una cuirassa.
Al llibre, però, no hi ha cap capítol dedicat a una dona com a amiga. Creu potser que no és possible l’amistat entre un home i una dona, tal i com es pot donar entre dos homes?
He tingut amistats amb dones al llarg dels anys. Tinc una rècula d’amigues. Arrossego totes les amigues de tota la vida. He tingut una gran relació amb les dones, perquè tinc una gran admiració per la dona. Ara estic treballant en un altre llibre, que es titularà En el bosque de las mimosas, dedicat tot a dones que han tingut influència en la meua vida. Crec que la dona és l’ésser més meravellós de la creació, entre altres coses perquè pot concebre la vida.
Si el temps i la distància malmeten una amistat, era potser perquè no érem prou amics? Vostè diu: «No he deixat de ser mai amic de qui ho vaig ser». Mai?
Mai. Jo soc un ésser de continuïtat. Per a mi una amistat és sempre per a tota la vida. Ara tinc una amistat extraordinària amb el Joan Rosell. Som com germans. El meu fill és íntim del seu. Rosell no té germans, i jo soc com el seu germà gran. Jo sí que tinc germans, però no he estat mai amb ells. Jo he convertit els amics en germans. Tota la meua vida la dec als amics. Jo he sabut conservar els amics, que són un tresor, però ells han construït la meua vida. Per això el llibre és un homenatge a l’amistat.
«Amb Núñez Feijóo puc ser amic, però Feijóo no és Fraga. Fraga era un líder»
La seva gran amistat política va ser Manuel Fraga. Creu que vostè podria ser amic de Alberto Núñez Feijóo?
Jo amb Feijóo puc ser amic, però Feijóo no és Fraga. Fraga era un líder. Fraga podia ser tan discutible com vulguis, però era un líder, un home de conviccions, un home d’una formació intel·lectual brutal, enciclopèdica, i Feijóo no ho té, això. Ni és un líder dur, valent i decidit, ni té conviccions fortes, ni és una persona intel·lectualment potent.
Què en pensa, de l’actual president del PP? Com el definiria?
És una persona que s’adapta, que és fàcil de comprendre, que es posa a un nivell més baix, que pot gestionar la voluntat de la gent, però que no marca el camí. Fraga era un home que marcava el camí. I Tarradellas, i Pujol.
Veu Feijóo president del Govern?
Sí, perquè les circumstàncies li són favorables. El desastre de Pedro Sánchez ha estat tan gran, fins i tot en la realitat econòmica...! L’economia no és que vagi com mai, sinó que està sortint del pou on havia caigut anys abans. Quan fas política, has de ser constructiu en la lògica i en la coherència, i Sánchez ha anat d’una banda a l’altra contínuament. Això ha creat un descrèdit i una inseguretat molt gran en l’electorat. I esclar, això afavoreix l’alternativa. Després, veurem què serà capaç de fer, l’alternativa.
Veu Feijóo pres de Vox?
Vox és un grup de gent que van ser una escissió del PP. Santiago Abascal és un personatge que té tremp de líder, però no té una fonamentació moral acreditativa, perquè ell ha estat vivint de la política del PP, d’Esperanza Aguirre, dels enxufes, i això no dona garanties a un líder polític. Tinc la impressió que Vox vol estar mossegant tot el dia el votant del PP per emportar-se’l al seu terreny, i això és un altre error descomunal, perquè has de tenir un respecte per la mare. El PP sempre serà la seua mare. Vox és un hàndicap per al camí electoral del PP. El PP potser hi haurà de pactar per fer majoria, però no és el desig que hauria de tenir.
Fa la impressió que a la política d’avui és difícil que hi puguin néixer amistats. No ja entre persones de partits diferents, sinó a dins d’un mateix partit. Ho veu així?
Això és una perversió de la política. La política està al servei de la gent, del poble. No està al servei del meu interès o de la meua utilitat. Jo vaig entrar en política perquè volia ajudar Fraga que el poble millorés les seves condicions i tingués més llibertat. Que utilitzis la política com a vehicle perquè vols tenir una posició, poder, o guanyar diners és una perversió de la política i de la democràcia. Per desgràcia, la mediocritat sempre busca això que acabo de dir. Els polítics avui no es mouen per un ideal sinó per interès. Venen un ideal, però busquen la cadira.