Eider Rodriguez: «El meu pare va haver de morir per poder parlar amb ell»

Un home resta en una habitació especial de la unitat d’ictus. Al seu costat, la filla l’observa i pensa, medita, reflexiona: No l’havia vist mai tan a prop. No des que tinc consciència. La narradora i el seu pare entaulen un diàleg a la novel·la Materials de construcció, d’Eider Rodriguez, publicada en català per Edicions del Periscopi amb traducció de Pau Joan Hernàndez. I en castellà per Random House.

L’autora la defineix com una obra de no ficció, una novel·la, amb material autobiogràfic. Materials de construcció és una aproximació a un pare present físicament, encara que llunyà, absent, immers en la beguda, alcohòlic, una novel·la que omple els silencis d’una no relació, un relat que permet a la narradora mirar-lo als ulls. Tot un exercici de valentia, una mirada al passat per tancar el dolor d’una època. La novel·la, situada als anys 80 i 90 del segle passat, és també un reflex del clima polític i social al País Basc entre la tensió i els equilibris emocionals dintre de casa i l’esclat exterior, violència policial, detencions, sabotatges i ETA.

Entre els materials de construcció, la reflexió de la narradora; les normes draconianes constitutives d’una família; unes cartes d’un pare jove i ja turmentat; alguna llista i la llengua, l’eusquera i el castellà. Al mig de tot plegat, el paper de les dones, sempre imprescindible. Per Materials de construcció transiten tots els sentiments, «la ràbia, el buit, la desgana, les ganes d’aïllament, les ganes de morir, la vergonya i l’amor». Una novel·la que remou, un mirall per a molts lectors perquè a les famílies esdevé el millor i el pitjor.

Eider Rodriguez (Renteria, 1977) és escriptora, periodista i guionista. Ha estat editora en basc de Txalaparta i el 2018 va rebre el premi Euskadi de Plata dels llibreters de Guipúscoa per Un cor massa gran (Periscopi).

Per què aquesta necessitat d’escriure aquest llibre?
Em reivindico com a escriptora de contes. Aleshores, vaig acabar-ne un i anava a encetar un altre, però no trobava ni la pulsió, ni l’energia ni l’emoció de començar un de nou perquè sentia la necessitat d’escriure sobre el meu pare, el qual havia mort dos mesos enrere. Era un tema que jo no contemplava com a material literari, però per la necessitat i l’editora, que em va animar, em vaig posar a escriure.

El sentiment de vergonya traça tota la novel·la.
El sentiment de vergonya que travessa la novel·la és lògic. Al final, és un tema que fa molta vergonya afrontar. A mi, almenys, és un llibre que m’ha fet molta vergonya escriure. Més que escriure-ho, em va fer molta vergonya decidir que escriuria sobre aquest tema. És veritat que un cop vaig sobrepassar els obstacles de vergonya que se’m travessaven, va fluir. Totes les fòbies tenen també la seva part contra fòbica i és així com la vergonya també comporta l’exhibicionisme.

Són diferents tipus de vergonya, de fet.
Una és la que sent la nena, després adolescent, jove i adulta, quan està amb les seves amigues i veu el seu pare fent tombs a prop seu, és una vergonya que la paralitza i fa que se senti com una panerola. I després hi ha altres vergonyes. Per exemple, la que utilitza la narradora per intentar avergonyir el seu pare, és a dir, una vergonya llancívola perquè aquest, d'alguna manera, senti la lucidesa de què està fent i deixi de beure. En aquest sentit, la narradora fantasieja amb la idea que a través de la vergonya aconsegueixi que el seu pare s'adoni del que està fent i ho deixi. I una altra vergonya que també és llancívola, però dissuasiva, és la que la narradora utilitza contra altra gent per sentir-se superior i, sobretot, l’usa contra una companya de classe, la mare de la qual també és alcohòlica. La narradora l'avergonyeix davant tothom perquè totes les mirades s'hi centrin en ella i així poder passar dissimuladament. Perquè la paria sigui una altra i no ella.

Aquesta novel·la representa totes les converses que no va poder tenir amb ell?
Sí. No sé si arriba a representar-les, però sí a omplir aquest buit que deixa el fet de conviure amb algú durant tant de temps i no haver parlat amb aquesta persona. No obstant això, els diàlegs imaginaris o subconscients sí que succeeixen. Llavors, aquest llibre ho entenc com una manera de posar-me enfront d'aquest pare, amb el qual mai de la vida vaig conversar, i mirar-li als ulls, tocar-lo i intentar parlar amb ell. És una manera de mirar-li als ulls, més que de parlar.

Emocionalment, com ha estat escriure-la?
La gent que l'ha llegida m'ha dit que és una novel·la dura i crua. Però per a mi, paradoxalment, no ha resultat dura d'escriure. Curiosament, el procés d'escriptura d'aquest llibre ha estat plaent.

Entre els materials de construcció hi ha unes cartes. Aquell home era diferent del que va conèixer?
Aquestes cartes van aparèixer enmig del procés d'escriptura i, efectivament, vaig trobar la veu d'un home d'uns 20 anys, que és el meu pare, i la meva fantasia d'intentar escriure'n un llibre des de diferents punts de vista i també fer que el meu pare parli, es compleix perquè encara que fos en diferit, el meu pare va parlar a través d'aquestes cartes que van venir del passat. Un grapat de 20 cartes, en què ell es dirigeix a la meva mare, tot i que no tenim les respostes. Llavors, veiem un home abans de ser pare, abans de jo ser res, ni tan sols una idea, que era una altra persona. Això i tot, també hi havia trets de l’home en el qual es convertiria, crec. Es veu que és una persona molt sensible, que no encaixa en aquell món d’homes que és el servei militar, lluny de la família. Al qual la seva família sembla que no li fa massa cas, ja que no rep respostes, no li agafen el telèfon, no li envien cartes ni diners. Llavors, es veu una persona que almenys sent aquell abandonament, jo no sé si va ser real o no, però ell ho percep així. En qualsevol cas, a les cartes ja es veu que beu molt.

Altres materials són les llistes. Per què?
Quan vaig prendre la decisió d’escriure aquest llibre, abans de posar la primera paraula sobre un document de word, vaig resoldre que volia que el llibre tingués diferents textures i registres. Al final, és una carta al pare, un diàleg que s’intenta entaular, un diàleg imaginari amb aquest pare que ja ha mort i el que intento és que es faci des de diferents perspectives, amb diferents tonalitats, en diferents temps verbals i persones gramaticals. Llavors, la llista em servia per donar-li un to asèptic a la narració, un to de rutina. La llista talla amb allò líric, no se li pot donar cap to a una llista, és una cosa freda, però que també pot dir moltes coses. Com que es fa una espècie d’inventari sentimental, utilitzo un inventari artificialment neutral per parlar del pare. D’altra banda, m’agrada molt fer llistes de tot. Quan comences a fer-ne una, m’agraden les relacions que es creen entre els diferents ítems, a vegades molt boges.

Què passa quan deixa de beure?
Quan deixa de beure, la nena ja és una dona adulta amb fills. Al principi del llibre hi ha una constitució familiar en la qual s’estableix la manera en què pot relacionar-se cada membre d’aquesta família entre si. Llavors, quan deixa de beure, aquesta constitució continua vigent, no canvia massa. La narradora es planteja com la veurà ell després d’haver deixat de beure i després d’haver begut gairebé 40 anys a preu fet. Hi ha moltes qüestions al llibre que queden sense resposta perquè no és tan important la resposta, sinó la pregunta.

En paral·lel, retrata la societat basca del moment amb una situació de violència.
És una altra de les decisions que vaig prendre. Jo volia barrejar l’íntim amb el social o donar-li a aquella intimitat un context social i polític. Llavors, volia que la relació pare-filla, que marca l’eix de tota la novel·la, fos molt i molt íntima, com un murmuri. És el que imaginava. Que fos un diàleg, però gairebé sense vocalitzar, en veu molt i molt baixa. I que alhora hi hagués molt de soroll, perquè va ser així. Em semblava que això plasmava bé el que estava succeint en moltes cases, l’aparent silenci i intimitat entrellaçada amb els focs, els sabotatges, les detencions, amb tot l’ambient hostil o fins i tot de violència que estava succeint a l’exterior. Llavors, aquest contrast em sembla interessant. Intento estimular al lector possibles diàlegs entre coses que succeeixen a la casa i coses que succeeixen a l’exterior.

L’altra obsessió del pare són les plantes, les cuida i la filla es pregunta per què a ella no. A vostè li agraden les plantes?
M’encanten les plantes, no tinc tanta mà, però en tinc moltes a casa, des de fa molts anys. Vaig estar anys assassinant-les per ignorància o manca de destresa, deixadesa o manca de compromís, però de mica en mica aconsegueixo que durin més i s’integrin més a casa meva i a la meva vida, igual que les flors, que m’encanten. I és veritat que un dels regals favorits que em poden fer o que jo pugui fer és una planta o unes flors perquè encara que sembli una ximpleria, una planta és un microorganisme que depèn de tu i que també et dona molt.

Si el seu pare estigués viu, hagués escrit aquesta novel·la?
No. De fet, l’emoció que em va portar a escriure-la va ser el dol. El meu pare va haver de morir per poder parlar amb ell.