Gabi Martínez, escriptor de viatges i adepte al nature writing, va passar tot un any a l’illa de Buda al Delta de l’Ebre que, segons els científics, desapareixerà engolida a conseqüència del canvi climàtic. Allà va poder reflexionar sobre la relació amb el temps, la manera d’entomar la mort i l’aposta pel diàleg. El resultat d’aquest any és Delta, una obra que és una barreja de gèneres, publicada en castellà per Seix Barral i en català per Ara Llibres, amb traducció de Maria Climent.
Què va significar per a vostè aquell any a l’illa de Buda?
No va sortir una persona essencialment molt diferent de com va entrar perquè ja havia viscut en entorns rurals més o menys salvatges. Una frase que pot definir tota l’experiència és que el salvatge és algú tranquil. En realitat, quan observes de debò l’autèntica llibertat, el que veus és que aquesta està a conservar l’energia pel moment exacte en què l’has d’utilitzar. Si això ho apliquem a les relacions humanes, potser no caldria barallar-se tant, sinó esperar a actuar en els moments precisos i de la manera més eficaç possible. D’altra banda, una cosa que acostumen a fer els animals és associar-se per aconseguir objectius.
A partir de la sensualitat és com podem començar a parlar. Si ens polaritzem, cridant cadascú des d’un cantó, no arribarem enlloc
El Delta necessita acords per arribar a solucions.
Al Delta ja n’hi ha d’acord i la Taula de Consens és un exemple. Encara que dins del Delta també hi ha diferències, el problema és fora d’allà. El tema està en com les administracions que estan fora del territori decideixen actuar o no, en com fer que les persones que no reben el problema d’una manera directa se sentin involucrades. I Delta és una proposta per intentar-lo.
S’hauria de treure algun polític del seu despatx i portar-lo a l’illa de Buda?
I no només allà. Si ens sabem associar entre persones, però també amb els altres éssers vius que hi habiten un lloc, podem millorar molt la nostra vida. Encara que sembli que la tecnologia ens farà eterns, no és així i una de les coses sobre la qual s’insisteix molt al llibre és com ens enfrontem a la mort. Aquest és un dels tres eixos.
La visió de la mort té a veure amb el traspàs del seu pare?
Va ser molt important. Això i que jo anava a fer cinquanta anys. Aleshores, comences a pensar en els finals d’una altra manera. Té relació, precisament, amb el temps, amb la tranquil·litat que vaig assolir i penses que el món que està quedant té molt a veure amb el fet que hem perdut molt de vista la mort. Nosaltres vivim a un ritme com si no anéssim a morir i depèn de com tu pensis la mort, així serà la teva vida. Si tornéssim a pensaments de no fa tant sobre com ens relacionem amb la mort, igual les nostres vides serien una miqueta més curoses amb tot el que ens envolta.
En tot cas, en el que sí que estan d’acord al Delta és en defensar el bou.
L’illa dels bous és única al món i allà els probous i els antitaurins entren per parts diferents de l’illa per donar-los menjar, tot i que no caldria. Aleshores, per què no intentem arribar a un punt d’acord? En aquest sentit, a Delta també és cabdal la qüestió de la frontera. O sigui, el bou es mira d’una manera molt especial perquè és un lloc de frontera. Tenim València, l’Aragó i Catalunya, cadascú mirant-s’ho amb jotes i sardanes, en català i castellà, barrejant-se tota l’estona amb una immigració potent que ve per treballar en l’agricultura. I arribant a solucions perquè s’ha de sobreviure. Per això, malgrat que les tensions puguin créixer, penso que finalment s’imposa el diàleg.
Com poden ajudar l’art i la literatura a visibilitzar el Delta?
El relat té emoció. Fins ara nosaltres no tenim literatura de natura i mira com ens ha anat a tot el territori. És una literatura que s’ha associat a quelcom infantil, bucòlic, oblidant-nos que darrere hi ha Jack London o Herman Melville. Venècia, per exemple, sí que té relat i resulta que tothom intenta defensar aquella ciutat perquè té tota una tradició cultural que s’associa a la bellesa, a uns valors que ens fan sentir més humans. Llavors, si aconseguim muntar relats poderosos que ens diguin que llocs com el Delta s’han de protegir potser que hi hagi gent que es mobilitzi.
‘Delta’ és un territori de flamencs, arròs i... mosquits.
Són terribles. Hi ha una cosa molt curiosa i és que m’han permès establir associacions amb animals inesperades per algú que no és del territori. És a dir, quan anava a la platja havia de travessar un corredor ple de libèl·lules. La primera vegada em va intimidar, però vaig començar a caminar i es van obrir, sense tocar-me. Després, quan tornava, ho feia abans que caigués el sol. Però un dia em vaig endarrerir, de tal manera que les libèl·lules no hi eren i vaig tenir un atac de mosquits descomunal. No vaig tornar mai més sense libèl·lules. La percepció canvia en funció de com et relaciones amb l’entorn.
Ha parlat de tres eixos. La mort o el final, la frontera...
I la llum, que ve del meu pare, que era pintor decorador d’edificis. A casa jo he vist com barrejava els colors i com aconseguia matisos petitíssims, però molt importants, per canviar la impressió de la llum dels habitatges. Aquest aspecte ha animat aquest llibre, a buscar punts de confluència i respectar tothom en les seves opinions i a partir d’aquí, crear un tauler on seure per intentar arreglar allò que no funcioni. El llibre intenta fer èmfasi en això amb intensitat poètica. Com podem arribar a seure és a través de la seducció, de la sensualitat i de coses que ens agradin, sense renunciar a allò que no ens agrada perquè al llibre també hi ha moments durs de viure. A partir d’aquestes relacions, d’aquesta sensualitat és com podem començar a parlar. Si ens polaritzem, cridant cadascú des d’un cantó, no arribarem enlloc.
