Zeruya Shalev: «Crec en el poder del diàleg, però el poder dels extremistes sempre és molt més gran a l'Orient Mitjà»

Deu anys després de ser greument ferida en un atac terrorista, el dolor turmenta de nou l’Iris. El dolor físic, però especialment l’emocional. No només per l’autobús que va sortir volant, pels cossos mutilats i cremant... Dolor per la parca comunicació amb la seva filla, perquè sospita que el seu marit té una amant, per l’amor de joventut perdut, que la va deixar trencada per sempre més. Dolor és la nova novel·la de l’escriptora israeliana Zaruya Shalev publicada en català per Editorial Les Hores amb traducció de Roser Lluch i Oms i en castellà per Acantilado, amb traducció d’Ana María Bejarano.

És una novel·la d’amor?
Crec que no. És una novel·la que descriu l'encant i la passió de l'amor romàntic, però que planteja molts dubtes en el camí. Tornar a enamorar-se de l'amor de la teva joventut és una de les fantasies més grans, però l'Iris descobrirà que no és tan senzill. Aquesta bretxa entre la fantasia i la realitat sempre m’ha fascinat.

El primer amor és l'únic?, dura per sempre?
Oh no, no necessàriament. No hi ha regles en l'amor. Tampoc generalitzacions. Cada història d'amor és diferent i imprevisible.

Quin és el dolor més gran de l’Iris, el físic o l’emocional?
El dolor és un dels personatges principals de la novel·la. Té moltes cares i influències. El dolor d'Iris sembla físic, però tots sabem com es combinen el cos i l'ànima.

Vivim les vides per inèrcies? Vull dir, ella potser no s’hauria casat amb el Miqui.
Suposo que fem el millor que podem. Quan l’Iris va conèixer en Miqui va sentir aquest misteriós sentiment de pertinença. No va ser molt emocionant, però per a una jove posttraumàtica era important. L'amor, com el dolor, té moltes cares.

Però, decidim realment les nostres vides?
Aquesta és una gran pregunta, és clar. Intentem decidir, encara que sempre estem mig cecs i no podem veure la imatge completa.

Teixeix unes relacions complexes, especialment entre pares i fills, mares i filles...
Sí, em fascina aquest tema, perquè determinen la nostra vida. La família és el primer microcosmos que coneixem i les seves llums i ombres ens acompanyen fins a morir.

Quan parla de l’atemptat, mai no fa referència al terrorista. No el veu com a culpable. Per què?
Sí. L'Iris acostuma a prendre’s la seva lesió a nivell personal. Crec que és més fàcil per a ella culpar el seu marit que culpar al terrorista. El nivell nacional sembla desesperançat i impersonal als seus ulls.

Vostè defensa la creació de dos estats, Israel i Palestina. Creu que és una opció real?
Defenso la solució dels dos estats, però em temo que ara no és realista. Hem d'esperar líders més moderats, per ambdues parts.

Creu que algun dia s’acabarà el conflicte?
Aquest conflicte tràgic va començar fa més de cent anys i malauradament no millora. No soc optimista, però no renunciaré a l'esperança. Fa uns anys em vaig unir a un moviment anomenat ‘Les dones fan la pau’, que intenta crear un diàleg amistós entre dones israelianes i palestines. Crec en el poder del diàleg, però el poder dels extremistes sempre és molt més gran a l'Orient Mitjà.

Com viu una ciutadana d’Israel en un context de guerra permanent?
Vivim amb un sentiment constant d'amenaça existencial. De vegades el sud és perillós. Seure a una cafeteria o agafar un autobús també pot ser perillós. Hi ha molta tensió a l'aire. Cada noi i noia ha de servir a l'exèrcit quan té divuit anys i totes les mares resen per la pau. No poden deixar de preocupar-se des que neixen els seus fills. Però és un país amb molta energia i creativitat, ple de vida.