Anava per a actriu. Li agrada el món de la interpretació i del teatre. Comunicar, en definitiva. Va estudiar Comunicació Audiovisual, però mica en mica la cuina va anar tenint més presència a la seua vida. Ara és una de les cares més populars de la televisió i fa dos anys va obrir un restaurant a l’Ametlla de Mar. El nom estava clar: Meleta de Romer.
Enhorabona, acabes de rebre el Premi Cuiner Sostenible 2023 pel teu treball al restaurant Meleta de Romer. Com es fa per ser sostenible a la cuina?
El primer que fem és usar tot producte del «terreno», de proximitat. Crec que és el més important. També fem cursos de gestió de residus. A més, els productes que usem per a netejar no són químics. Utilitzem l’ozó, per exemple, per netejar la cuina. També hi ha la sostenibilitat humana: els treballadors no fan més de 8 hores al dia. A vegades no arriben ni a les 40 hores setmanals. Tanquem dos dies i mig. Portem el restaurant amb els meus germans Dani i Clàudia i tots som joves... I obrim de Setmana Santa fins finals d’octubre.
Explica’ns com naix la teua passió per la cuina. A vegades al programa ‘Cuines’ esmentes la teua iaia...
Sí, de petita cuinava molt amb la meua iaia. Però no va ser fins al final d’estudiar Comunicació Audiovisual que em vaig adonar que això m’agradava de veritat. En este món on tots correm, el que a mi em dona pau i em relaxa és la cuina. Llavors vaig començar a veure vídeos per Youtube... Un dia em vaig apuntar a una fira del poble amb una parada de reposteria i ja no vaig parar. A mi m’hagués agradat ser actriu o psicòloga. M’agrada comunicar!
I dins de la cuina, prefereixes la reposteria?
M’agrada tot, però sempre he tingut debilitat per la reposteria. M’és molt fàcil pensar en dolç.
Dius que cuinar et dona pau.
Sí, però també depèn molt. El moment de crear un nou plat per al restaurant m’encanta. Vull dir que no és el mateix tenir un servei que estar tranquil·lament a casa pensant un nou plat. També és bo, penso, aturar-te uns mesos com fem al restaurant. Per seguir tenint ganes i il·lusió. Del contrari un restaurant t’absorveix moltíssim.
Cuines a casa, en el teu dia a dia?
Depèn molt de la temporada i de la faena que tinc. Depèn d’on menges, també. A vegades menjo alguna cosa que m’he preparat durant el servei. És dur, un restaurant és molt esclau i hi ha dies que no tens temps de res. No és només cuinar: és liderar un equip, gestionar els clients, les compres... Estàs pendent que tot surti bé. Jo cuino i estic allí, netejo, faig una mica de tot... Realment ho visc i és molta faena.
I com ho combines amb les gravacions per a TV3?
La productora sap els meus horaris. I quan tanco el restaurant és quan gravo els programes. Visc entre l’Ametlla de Mar i Barcelona.
Caramés acaba de rebre el Premi Cuiner Sostenible pel seu treball al restaurant Meleta de Romer
Com va anar això de començar a la tele? Com vas fer el salt?
Va ser un cop de sort acompanyat de ganes d’arribar a tot arreu. Marc Ribas va venir a un restaurant de la Cala pel programa ‘Joc de Cartes’ i em van dir que estaven fent entrevistes per a una segona cuinera. Jo havia de fer unes pràctiques a un restaurant de Barcelona i vaig pensar: «bé, ho provaré». Em van fer un càsting i crec que els va agradar la meua essència i el meu parlar.
Un parlar que no has perdut mai.
És també una manera de reivindicar els meus orígens. Per a mi és molt important. També és com em sento més còmoda. El català de l’Ebre és la meua llengua materna. Si l’intento canviar o si parlo castellà, per exemple, em noto molt forçada.
Abans de cuinar per la televisió, miraves programes de cuina?
Sí, m’he fet un fart. El que passa és que cada programa és diferent, té unes exigències concretes... Un dia, quan encara no treballava al ‘Cuines’ em va enganxar ma mare: jo estava cuinant i xerrant fent les indicacions com en un programa, em va sortir així i ni m’en vaig adonar... Va gravar-me aguantant-se el riure! Realment no m’ha sigut difícil parlar davant la càmera mentre cuino. Sí que és cert que quan estic al restaurant necessito silenci absolut, ni tan sols música.
Ara has publicat el teu segon llibre. Ha sigut difícil?
Sí, el primer llibre està dedicat a les postres i este a la cuina marinera en general, però sempre amb productes que podem trobar a la llotja, a Catalunya. I m’he centrat molt en els ranxos, en la cuina que fan els pescadors a alta mar al meu poble: el suquet calero, el romesco de polp, la sèpia amb patates... El llibre els recull i també els actualitza, fent receptes que fan viatjar. Ha sigut un repte per a mi experimentar amb peix i marisc. El peix sempre ha sigut de no tocar-lo massa i aquí he experimentat. És cuina del terreno per a xalar, passant per cuines de tot arreu. Hi ha influències d’altres llocs, però sempre amb productes que podem trobar a casa nostra. Esciure un llibre requereix molt de temps, si realment el vols fer bé. Cal un bon índex, estructurar-lo, has de buscar l’essència, pensar molt... Els meus llibres estan fets per mi de principi a fi. I és feina també provar totes les receptes i després elaborar-les totes i que queden perfectes perquè s’han de fotografiar!
