Els canvis socials, generacionals, polítics, fins i tot en l’escala de valors produïts a cavall del passat segle i l’actual, configuren una transformació de la qual el Casal Montblanquí, com qualsevol entitat cívica, no n’és pas aliena. La pervivència del Casal, la principal entitat de quantes integren el teixit associatiu montblanquí, que setembre passat celebrava el 75è aniversari de la seva fundació, rau en el seu propi ADN: una societat totalment oberta, independent i inclusiva. Aquesta és la pàtina de les noces de platí. Aquesta idiosincràsia li ha valgut els suports de la massa social, la ciutadania i la complicitat de molts dels governs municipals, per afrontar tota mena de vicissituds, superar adversitats i alguna maltempsada.
«Aquí mantenim vigent la premissa de la diversitat, defugint d’ideologies i estatus socials, que és la raó de ser del Casal: el de tots els montblanquins», manifesta Daniel Montané, l’actual president de l’entitat, el qual va substituir a Joan Baptista Cartañá. El relleu es va produir després del 5 de setembre passat, la data en què hi hagué l’acte protocol·lari de la descoberta de la placa commemorativa del 75è aniversari, a la terrassa del Casal, a càrrec del president Cartañá i del soci número 1, en Joan Martí Banús, amb parlament de l’alcalde, Josep Andreu.
El 50 anys daurats
La fructífera i densa trajectòria del Casal, en els seus primers 50 anys, es troba recollida en un llibre de 530 pàgines, escrit per Josep M. Porta i Balanyà, com també en el fons documental dipositat al Museu Arxiu Comarcal, que hem tingut ocasió de consultar per gentilesa dels seus responsables.
Donant una ullada a la història i conversant amb els veterans Montané i Cartañà, hom s’adona de la influència dels canvis socials, en la vida i desenvolupament de l’entitat. No exempts de certa nostàlgia, recorden la dècada entre els anys 60 i 70 quan «es comptava en un miler la massa social del Casal, en contra dels 450 que som ara», i per sota dels entre 700 i 800 habituals. La raó de ser, del Casal, no ha variat des del temps fundacional: promoure activitats culturals, recreatives i esportives, capaç d’aglutinar a socis de dretes i d’esquerres, a rics i gent modesta. Hem comptabilitzat l’existència de 10 seccions en els primers 50 anys de vida del Casal, la majoria dedicades a la cultura, espectacles i festes. L’esportiva amb fins a 8 disciplines diferents. Bona mostra de la vitalitat de l’apartat esportiu i els seus equips són les vitrines plenes de trofeus exposats a la sala del Casal. En aquests moments, la representació esportiva ha quedat reduïda a un grup de cicloturisme, que porta el mallot del Casal.
El Casal Montblanquí durant moltes dècades va ser l’organitzador del programa de les festes
Com bé diu el president Daniel Montané, a l’hora de girar la vista enrere, «per falta de mitjans i amb menys oferta, la gent, i els joves per descomptat, gaudien del lleure i l’oci a la mateixa vila, mentre que ara es desplacen a molts altres indrets i centres lúdics». D’aquesta circumstància es deriva la manca de relleu generacional en el sí de l’entitat, un fenomen, per altra banda, força generalitzat, però que preocupa als seus dirigents que voldrien «la incorporació de nous socis per garantir la continuïtat de la institució», admet Daniel Montané.
El Casal Montblanquí durant moltes dècades va ser l’organitzador del programa de les festes majors de Montblanc «fins que ho va agafar l’Ajuntament», sosté Cartañá. Però l’entitat manté activitats culturals com ara la presentació de llibres, conferències de temàtica diversa, reunions i, encara les exitoses i participades sessions de ball, «els diumenges a la tarda, durant l’hivern al pavelló i a l’estiu a la terrassa exterior, amb música en viu al teclat», explica el president Montané. És en la festa major de setembre que contracten orquestres de primer nivell, com ara la Selvatana o la Maravella, que amenitzen el ball social de gala.
El pavelló i la sala del cinema
No obstant això, al bar del Casal, que és obert a tots els públics, un bon nombre de socis cada dia s’hi donen cita, els uns per compartir animades tertúlies –entre els habituals, en Magí Español Sabaté, de 95 anys– i d’altres per fer la partideta, en la acollidora i ben decorada sala que conserva mig centenar de quadres; pintures sobre fusta i a les parets, la majoria obra d’artistes montblanquins i quatre murals de pintors guanyadors de quant la Biennal d’Art de Montblanc. Les obres pictòriques recreen espais i elements monumentals de la Vila Ducal.
L’ADN de l’entitat és el d’una societat totalment oberta, independent i inclusiva
La societat Casal Montblanquí és propietària d’un important patrimoni immobiliari. D’ell és el magnífic pavelló esportiu adjacent a l’edifici del Casal, llogat a l’Ajuntament de Montblanc, on si desplega una intensa activitat esportiva de competició, amb equips federats com els de bolei, hoquei damunt patins i patinatge. Igualment, és propietari del cinema, amb una programació estable, la qual gestiona Circuit Urgellenc, la companyia que explota diverses sales de projecció cinematogràfica, en altres municipis. Òbviament, l’arrendament, tant del pavelló esportiu com de l’edifici del cinema, constitueix la principal font d’ingressos els recursos que sostenen econòmicament l’entitat, per damunt de les mòdiques quotes anuals aportades pels socis.
Amb el futur una mica incert, cal ressaltar que en cas d’una hipotètica dissolució del Casal Montblanquí, d’acord amb els estatuts de la societat, les instal·lacions haurien de passar a mans d’una entitat per a usos públics o socials.
Van ser tretze els montblanquins, fundadors del Casal, l’any 1947, quina primera seu social fou a l’antiga Artesana, al número 16 del carrer Sant Josep, tenint com a primer president, per aclamació, a Francisco Sigró.
A principis de 1948 es van adquirir els terrenys, de 7.627 m2 al preu de 140 mil pessetes per a la construcció de l’edifici del Casal Montblanquí, quina col·locació de la primera pedra va tenir lloc el 24 de febrer de 1949. L’execució de l’obra va ser confiada al contractista local Maties Solé, segons el projecte de l’arquitecte Francesc de P. Adell, amb un cost de 545.960 pessetes. El Casal es va inaugurar el 19 d’abril de 1950 i fou necessari establir un pla de viabilitat econòmica per amortitzar el deute, l’any 1952.
A l’estiu de 1964 s’adaptà a piscina, una bassa circular de 18 m de diàmetre, amb arbrat i vestidors, en un solar del costat de l’edifici social.
La tercera fita històrica del Casal arriba el 24 de febrer de 1966 amb la col·locació de la primera pedra de l’edifici del teatre-cinema. Un any més tard, quan faltava un mes per a la seva inauguració, es produeix el capítol més tràgic de la històric de l’entitat: l’incendi del local, amb deflagració inclosa, que causà la mort del contractista d’obres, Genís Rosselló i el treballador Manuel Márquez, el dia 16 d’agost de 1967, quedant l’edifici pràcticament destruït, el qual va renéixer de les seves cendres el 1968.
Va seguir un període de dificultat per a la viabilitat econòmica, que es va resoldre amb la constitució d’una hipoteca.
Una altra fita important va ser la construcció del Pavelló Poliesportiu, el qual fou inaugurat el 4 de setembre de 1981, coincidint amb la celebració del 75è Aniversari de la Coronació Canònica de la Mare de Déu de la Serra. El seu cost, d’uns 20 milions de pessetes, es va cobrir amb una subvenció de 10 milions de pessetes, de la Generalitat de Catalunya i 10 més del contracte d’arrendament de la sala del cinema.
Una contrarietat més va esdevenir amb el trencament dels cavalls de fusta del sostre del local social, l’any 1985, que va fer reduir en un metre l’altura d’aquest, i escometre reformes a la sala-cafè, amb finançament a càrrec dels socis.
Altres millores es dugueren a terme a la terrassa d’estiu i a la pista del pavelló poliesportiu el 1992.
