«El biògraf de l’Scott Fitzgerald explicava que quan aquest va guanyar els primers diners amb un conte publicat, a l’hotel, ell i la seva dona van tirar els dòlars cap amunt i deien que era una pluja de confeti. Aquesta imatge m’agradava molt», comenta l’escriptor Jordi Puntí. Confeti és, justament, el títol de la seva última obra (Edicions Proa), guanyadora del Premi Sant Jordi 2023, en què converteix el músic Xavier Cugat en personatge de novel·la i amb ell recorre tot un segle turbulent, de Nova York a Hollywood i Las Vegas, i de l’Havana a l’antic hotel Ritz de Barcelona. «Després, però, vaig trobar la cita de l’actriu i humorista Ana Milán que diu que l’ego és confeti, però l’endemà l’has d’escombrar i aquesta és la idea».
A Jordi Puntí li agrada parlar dels catalans que marxen, que passen una vida fora per després tornar. «La gran novel·la catalana, el Tirant lo Blanc, és de moviment i nosaltres som un poble viatger. Penso que hauríem d’explicar més la història dels catalans quan se’n van i amb això el Cugat és ideal perquè va marxar a cinc anys».
El músic va ser investigat per l’FBI a causa de la seva relació amb la màfia
Parlar de Cugat és parlar de caricatures, d’orquestres, de pel·lícules, de matrimonis amb dones molt joves i de chihuahues. «Va triomfar de debò. Tenia una família que li va donar suport des de molt petit, fins al punt que els seus germans treballaven perquè ell pogués estudiar música, cosa que ell els hi va tornar amb escreix quan va començar a tenir èxit. En Cugat va ser una persona que va abraçar el somni americà com ningú, aquest somni d’aconseguir a qualsevol preu el que es proposava. Això no obstant, m’he adonat que moltes coses se les inventava», assenyala el Puntí.
Com ara què? «A les seves memòries diu que anava a sopar a casa d’Al Capone i la seva mare els feia espaguetis a la puttanesca. Això no és veritat. Al Capone feia deu anys que estava a la presó». En qualsevol cas, en Cugat sí que va tenir relació amb la màfia i per això va ser investigat per l’FBI. «Sobretot tenia relació amb el Bugsy Siegel, un gàngster al qual van matar. Va ser qui va construir el primer casino a Las Vegas, als anys 50, quan allò era un desert. Per inaugurar-lo va organitzar una setmana de festes i va demanar en Cugat d’anar a tocar, cosa que va fer amb la seva orquestra. Posava vols xàrters des de Hollywood a Las Vegas cada tarda perquè els artistes gaudissin. Per tant, ell estava molt a prop. En Cugat té això, estires un fil i tot creix».
Haurà de ser el lector, doncs, qui destriï la veritat de la ficció. «Aquesta és la tesi del llibre, que si no ens enganyem, no sobrevivim. Aleshores, hi ha fets reals, n’hi ha que estan millorats i n’hi ha de tergiversats per fer-ho tot més literari i, sobretot, més fabulós. En realitat, tots mentim i tots juguem a coses que no som o projectem en el futur la nostra imaginació, somnis, esperances, enveges...», defensa en Puntí.
De fet, a Confeti, el narrador, un periodista d’espectacles, avança la seva motivació per escriure: demostrar que gran part de l’existència humana és una ficció feta a mida.
En Jordi Puntí ha passat gairebé una dècada de la seva vida convivint amb el músic. «He estat nou anys escrivint aquest llibre, amb intermitències perquè entremig he fet un llibre sobre el Messi i un altre de contes. Però el projecte fa nou anys que existeix. Em van donar una beca per anar a Nova York a fer recerca i durant el 2014 vaig estar vivint allà amb un despatx a la Biblioteca Pública. Va ser el punt de partida. I aquella biblioteca és, sens dubte, la més impressionant del món. Ho tenen tot, si demanes el Diari de Tarragona, t’ho portaran».
Cugat, la cara i la creu, els clarobscurs. Un d’ells, la seva relació amb les dones. «Ara estaria completament cancel·lat», concedeix en Puntí. «El meu narrador ho explica molt bé. Era una època en què tothom ho feia i, fins i tot, hi havia una mena d’acceptació, evidentment no per part de les dones, però si volien triomfar havien de passar per aquesta mena de rituals, que eren horribles, però que en el món del teatre, del cinema, de la música i de la dansa funcionaven així. Jo no deixo d’explicar-lo des d’un punt de vista d’algú d’aquell moment».
Això no obstant, l’escriptor li dona veu a Abbe Lane, la tercera dona de Cugat. «Li dono trenta pàgines on ella dona la seva versió i allà s’entén com es veu des del punt de vista de les dones. Per mi era imprescindible aquesta altra perspectiva».
Músic excel·lent, home extravagant, en Cugat també era avançat en els negocis. Però, li feien falta els diners? «Bé, cada vegada que es divorciava les dones li ho prenien tot. I quan dic tot és que, per exemple, l’Abbe Lane es va quedar els seus quadres del Dalí, del qual era amic i que li havia regalat. Ell es promocionava a través de la música, però quan necessitava alguna cosa més feia publicitat, com marxandatge, en un moment en què ningú més no ho feia. Llavors, va muntar una granja de chihuahues a Mèxic i aleshores, com que anava a tot arreu amb ells, els famosos de Hollywood o els que volien ser famosos es compraven chihuahues, de tal manera que això va acabar passant a la classe alta. A més, aquest gos és com un accessori».
Cugat és sinònim d’orquestres, caricatures, pel·lícules, dones molt joves i chihuahues
Quan el confeti s’ha d’escombrar
En Cugat va tornar quan als Estats Units ja no li feia cas ningú i aquí el país estava sortint del franquisme. «De cop arriba aquest senyor, que està super caducat amb la perruca i el chihuahua, però t’explica que ell ha sopat amb Fred Astaire i que va descobrir Rita Hayworth. Els diumenges el convidaven a caragolades a Lleida, a calçotades a Valls i ell hi anava, això el va revifar».
De l’home i el seu personatge, en Puntí es queda amb el músic que va ser. «M’ha permès descobrir una època i un tipus de música de la qual ell formava part i que jo desconeixia, sobretot quan introdueix els ritmes llatins i cubans. És el primer que canvia els violins per la conga i per les maraques, introdueix el saxo. Quan Glenn Miller i Benny Goodman comencen amb el swing, en Cugat fa això i és la porta d’entrada a tota la música llatina als Estats Units. Em quedaria amb això, amb la seva joie de vivre, amb la seva facilitat per viure feliç, a vegades enganyant-se i, finalment, amb el plaer de viure en un hotel de luxe, que és el que ell feia».
En Xavier Cugat va néixer l’1 de gener del 1900 a Girona i va morir el 27 d’octubre de 1990, a Barcelona. És a dir, va viure deu anys menys dels que ell tenia previst. «Ell volia viure cent anys i morir-se amb el segle. El cardiòleg em va explicar que quan va tenir un ictus, en Cugat li va dir que no patís, que no es moriria fins al 1999. Anar amb aquesta seguretat per la vida fa que tot plegat sigui molt literari».
