Un escriptor famós es dirigeix, ufanós, a presentar el seu últim llibre a un indret misteriós, de nom La Morta. Però quan hi arriba, no l’espera un grup de joves admiradors, sinó una audiència ben diferent, la qual li ha preparat un càstig sever. És la trama de La maledicció de les bruixes (Editorial Barcanova), del reusenc Jordi Folck, una novel·la que és una reivindicació històrica de les dones acusades falsament de bruixeria. A més a més, La maledicció de les bruixes és un llibrejoc en què el lector haurà de ser hàbil per aconseguir sortir viu de La Morta.
Com ha estat l’experiència d’escriure un llibrejoc?
Jo vaig estudiar grec per no fer matemàtiques. Bé, són dos camins principals, que es van desviant. Però no volia que el lector es perdés el judici final, que és la part dramàtica, de manera que a nivell d’estructura era molt complexa.
Es pot llegir linealment?
No. Per als joves que no gaudeixen de la literatura, acabar abans serà un regal, tot i que trobo que es perdran capítols molt interessants. Però si convertim la literatura en un joc i a través d’aquest format aconsegueixo que els joves llegeixin, serà fantàstic.
L’escriptor té moltes possibilitats de morir?
Set. En l’aventura hi ha un homenatge al Nom de la Rosa, d’Umberto Eco i també volia tractar la Guerra Civil Espanyola.
Per què aquest interès per aquestes dones?
Arran d’una visita al Museu d’Història de Catalunya on vaig trobar la mostra Per bruixa i metzinera. Vaig quedar bocabadat que en cap llibre de text es parlés del crim de bruixeria, un episodi fosc del nostre país que va tenir lloc molt especialment entre 1617 i 1621, perquè la cacera ja corria al segle XV i fins el XVII. I el següent pas és que em van convidar a una escola d’Altafulla en un dia de pluja i em vaig perdre.
Com el seu escriptor?
Exactament. Quan va acabar la pluja vaig trobar l’escola, darrere del cementiri. I entrant al col·legi vaig pensar a inventar-me una escola que aparegués i desaparegués, plena d’éssers màgics. En el moment en què Barcanova em va fer saber que volien revifar els llibrejocs, vaig lligar tot plegat.
Va haver-hi 400 víctimes?
A Catalunya, però en són 1.000 a tot Espanya. Els historiadors reconeixen que va ser un temps de males collites, calamarsades i glaçades. En aquest context, van haver de buscar falsos culpables que es responsabilitzessin d’aquells episodis. Buscaven les dones solteres, vídues, amb deficiències o deformitats físiques que no tinguessin familiars masculins que les poguessin defensar.
«És el llibre més feminista que tinc perquè tots els personatges són dones, tret de l’escriptor, que el volia fer misogin».Quin era l’origen de les denúncies?
El poble confiava més en les dones, de tal manera que el saber popular estava contraposat al científic d’aquella època. Aleshores, molts metges denunciaven les llevadores i ramelleres, que eren les que coneixien la natura. La bruixeria va néixer per aquestes enveges en pobles petits on no hi havia comunicació. Perquè les terres de les executades passaven a càrrec dels batlles i ajuntaments, per la qual cosa hi havia denúncies, totes falses, només pel fet de quedar-se amb les propietats.
Penjades o cremades?
A Catalunya, penjades. Però hi ha un error de concepte, ja que després de penjar-les, les cremaven per si tenien el diable a dintre.
I la inquisició?
Paradoxalment, la inquisició salvava vides. És a dir, era un tribunal legalment constituït d’un Estat de dret, entre cometes, amb una sèrie de figures com l’advocat, el fiscal, notari, etc., que no existien als tribunals populars. Als pobles corria la venjança i moltes dones demanaven que la inquisició portés el seu cas per salvar la vida.
És un llibre contra el patriarcat?
És el llibre més feminista i més reivindicatiu que tinc perquè totes són dones.
Tret de l’escriptor, que no desperta gaire empatia...
El volia fer molt misogin. De fet, els lectors poden jutjar-lo en els capítols del seu llibre Caça de bruixes.
En un dels capítols vostè explica tot el protocol d’accions contra la bruixeria.
A Sant Feliu Sasserra hi ha el Centre d’Interpretació de la bruixa, i a la porta hi ha una verge de sal, aigua beneïda i unes plantes per protegir-se. Salvador Palomar documenta que l’ús de palmes de Diumenge de Rams eren un estri de protecció de les llars contra aquestes dones.
