«Ni al meu pitjor enemic, li desitjaria aquesta experiència». Amb aquestes paraules la reusenca Anna Amigó expressa què sentí quan el 15 de gener de 2008 nasqué prematurament la seva primera filla Carlota. Com ella, a Catalunya cada any naixen entre un 7 i un 10% de nens i nenes prematurs.
Retornant a la seva experiència, l’Anna Amigo explica que «vaig tenir un embaràs normal, fins que el 8 de gener, a tres quarts de cinc de la tarda, vaig trencar aigües. Estava de vint-i-sis setmanes de gestació. Ràpidament, vaig anar a l’Antic Hospital de Reus on em van ingressar per risc de part prematur. Tot i que amb medicació van intentar frenar el part, perquè la nena pogués madurar, no va ser possible. Finalment, la Carlota va nàixer per cesària i pesà 774 grams», rememora la seva mare.
Aleshores diu que «en el moment que la teva filla naix prematurament com a mare no estàs preparada, donat que t’enfrontes a una allau d’informació que fins aleshores desconeixies».
Van haver de passar dos dies fins que l’Anna va poder veure la seva filla. «Em van haver de sedar, i no vaig poder veure la Carlota fins al 17 de gener. Llavors, em vaig quedar molt impactada perquè era molt petita, cabia en una mà», rememora. Des d’aquest instant, «l’únic que tenia al cap era la supervivència de la meva filla, és a dir, la meva lluita era que sobrevisqués».
Així, la Carlota va estar ingressada vuitanta-vuit dies a l’UCI de Nounats de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus. «La meva vida es va centrar entre la casa i l’hospital, però quan era a casa no feia res. En aquell moment, a l’Antic Hospital, l’entrada a la unitat no era de portes obertes com ara, sinó que les famílies només podíem accedir-hi una hora de cada tres», explica l’Anna Amigó.
En aquest context assegura que «hagués pogut passar qualsevol cosa al món, que a mi no m’hagués importat, perquè estava centrada exclusivament amb la meva filla. De fet, tot i haver-me fet una cesària no recordo haver patit gens per la intervenció».
La pressió emocional és molt forta. «Quanta pressió pot aguantar una persona?», es pregunta l’Anna Amigó perquè «un fill o filla prematur no és un bebè petit que has de fer gran, sinó que són nadons molt immadurs que un dia tenen una infecció, l’endemà, problemes amb els ronyons... La situació és una bomba de rellotgeria», explica.
Així recorda que «un dia al psicòleg li vaig explicar que, amb tots els viatges a l’hospital, tenia la sensació d’estar somiant, pensant que em despertaria i tot això no hauria passat. Em va respondre que era una manera intel·ligent del cervell, el subconscient, per aguantar la pressió, és a dir, fer veure que això no et passa a tu realment».
L’Anna Amigó va ser pionera en posar en pràctica el mètode cangur. «Després d’un mes a l’UCI, vaig poder tocar, agafar i ficar-me-la al pit. L’experiència va ser brutal. Així vaig confirmar que els éssers humans som animals, perquè el primer que vaig fer va ser olorar-la. I des d’aleshores no he oblidat aquell olor. Va ser el primer cop que em vaig sentir mare, ja que fins aleshores no havia pogut establir el vincle amb ella», explica.
Així doncs, després de vuitanta-vuit dies la Carlota va rebre l’alta i se’n va anar cap a casa en els braços de la seva família. «Quan arribes a casa se t’obre un món», assegura la mare de la Carlota, qui el pròxim 15 de gener celebrarà setze anys.
Quatre anys després que nasqué la Carlota, l’Anna Amigó es quedà embarassada del seu segon fill, el Gerard. I el relat es tornà a repetir. «Només pensava a superar la setmana 25 de gestació, amb tanta mala sort que vaig estar una setmana ingressada perquè se’m va desprendre una mica la placenta, però després vaig anar cap a casa», explica.
«Llavors, el més dolorós va ser tenir un segon fill i veure com es repetia l’experiència, ja que va nàixer a la setmana 34 i no vaig poder-me’l emportar cap a casa perquè va estar una setmana ingressat a l’UCI de Nounats», afirma l’Anna Amigó.
Donada la seva experiència, a les famílies que actualment afronten aquesta situació l’Anna Amigó els aconsella el mateix que en el seu dia li van dir a ella: «Centreu-vos en la informació dels i les professionals i escolteu-los només amb ells, ja que vaig aconseguir superar la situació gràcies al personal sanitari –doctors, infermeres i auxiliars–, perquè el tracte humà i l’acompanyament va ser excepcional».
Per acabar, s’enorgulleix que «malgrat la duresa de la situació, els nens i nenes prematurs són uns petits grans lluitadors i valents que tiren endavant, amb la col·laboració dels professionals que els assisteixen i del suport de la família, per ser unes grans persones».
