Primer es proscriuen les paraules i després el subjecte a què representen. Vam fer desaparèixer els vells del nostre món, convertint-los primer en persones de la tercera edat i després de la quarta. Els més saberuts amb l’idioma els adjudicaren paraules encara més estra-nyes, sèniors. En un món que idolatra la joventut i la salut, el vell, entès com un inevitable sac de gemecs, esdevenia invisible, no per inexistent, sinó perquè ens recorda la caducitat inevitable de tot plegat, l’obsolescència programada dels nostres cossos i que la partida sempre la guanya l’òxid que tot ho rovella.
El desig de joventut, pel qual tots sospirem a mesura que guanyem edat, ens porta a exclamar amb tota la naturalitat «doncs era jove», quan ens comuniquen la mort d’algú que encara no ha fet els vuitanta. I no, no ho era de jove, només que preferíem veure’l així. Tot per no dir-nos la veritat: la vellesa arriba, encara que vesteixi texans i porti un mòbil a la butxaca.
La pandèmia ens ha recordat l’existència d’un exèrcit de velles i vells que romanien invisibles, en el seu conjunt, a les habitacions de les residències. Cadascú coneix els seus vells, clar. Però així com ens relacionem cada dia amb la idea col·lectiva dels nens, joves i adults, més enllà dels que formen part del nostre dia a dia, amb els vells aquesta consciència de grup se’ns fa impossible de manegar. El màxim que aconseguim, si ho aconseguim, és tenir present els nostres, de vells. La resta se’ns escapen de la consciència perquè el seu és un viatge cap a l’isolament i la invisibilitat. L’amenaça de la Covid-19 i la mortaldat de les residències ens ha despertat de cop i ens ha ensenyat la dimensió col·lectiva de la vellesa, una part del món que als narcisos no ens agrada veure i a la qual habitualment girem la cara.
Assistim ara a una tendència acusadora cap al paper de les residències i els governs. La fiscalia investiga si se’n poden derivar responsabilitats per les morts d’aquests darrers mesos, i també el Parlament ha posat en marxa una comissió d’investigació per esclarir els fets. Res a dir, al respecte; més enllà de poder assegurar, per experiència personal, que són molts els centres, empreses i professionals d’aquest sector que fan una feina excel·lent i que no mereixen, de cap de les maneres, que se’ls posi en dubte de manera generalitzada.
Però més enllà d’això, i de les lliçons que se’n puguin extreure per al futur més immediat, la pandèmia potser ens hauria de servir per obligar-nos a deixar de girar la cara a la vellesa i fer-li lloc entre nosaltres.
I això no passa, o no només, per la política i tampoc, encara que és un element cabdal, per la quantitat de recursos econòmics que puguem dedicar-hi. Fer lloc a la vellesa, als vells, va més enllà de si una residència és més prèmium o més senzilla i també depassa les fronteres entre els fills i filles que es desviuen pels seus pares fins al darrer moment o els que ni tan sols van a visitar-los el dia de Nadal.
Fer lloc als vells és igualar el valor dels dies. Des del primer, quan s’estrenen els pulmons amb primer plor, al darrer, quan deixen anar la darrera alenada. Fer lloc als vells és acceptar que, sigui quin sigui el sentit de la cursa, tan importants són els primers metres com els darrers. Fer lloc als vells és entendre que la dignitat que ens fa persones no es mesura per l’estat de la carrosseria ni els quilòmetres de vida útil que encara li queden al motor.
Podem acusar els governs, les residències i trobar mil esquenes on poder posar les pedres pesants de la responsabilitat quan la realitat ens colpeja i ens fa adonar que la vellesa no té espai entre nosaltres. Però això no posarà remei a la qüestió fonamental: quin és el lloc que reservem als vells?
Hem convertit els nens en reis, idolatrem la joventut, allarguem la maduresa fins on sigui possible en una lluita, que uns exerciten amb més fortuna que altres, per ajornar al màxim el dia en què passem a ser mereixedors de la maleïda paraula: vell.
No hi volem arribar perquè sabem que, quan ho fem, ningú esperarà ja res de nosaltres, ni tampoc nosaltres estarem en condicions d’oferir-los res. I és en aquest convenciment compartit de la vellesa com el lloc del no res que tenim una revolució gegantina per fer.
A la vellesa no li calen poetes que la cantin, ni prosistes que la descriguin, ni músics que la cantin. Les seves necessitats són més bàsiques. Hauríem de començar per tenir ulls per mirar-la i descobrir-la. La pandèmia ens ha ensenyat el lloc que ocupa ara. No és el lloc que mereix. Fem visibles els vells, tinguem-los presents entre nosaltres. Deixem de parlar d’ells, perquè estem parlant de nosaltres. Un dia.
