Taules de diàleg de Catalunya a Colòmbia

La Taula de Diàleg entre els governs català i espanyol es va plantejar en una dimensió que no és l’actual, quan l’independentisme tenia el Parlament, el Govern i la mobilització ciutadana. «Tots units fent força» –com a l’himne del Barça el gran Espinàs--. Ara és al punt de la màxima debilitat en tots tres paràmetres: el Parlament te la presidència al bany maria, el Govern està dividit i la mobilització ciutadana, desmotivada i desactivada. Dialogar sempre té sentit, però aquella Taula de Diàleg és aquell pretèrit que no funciona mai quan es vol conjugar en present.

Per anar a reivindicar la independència a tot un Estat o ni que sigui el dret d’autodeterminació, el primer que cal és que els negociadors facin pinya, que hi vagin amb una majoria al darrere. Cohesionada i sense fissures en aquest punt, això ja se sap des de la Solidaritat Catalana fins a l’Assemblea de Catalunya, i Josep Benet, cap de cartell de l’Entesa dels Catalans amb més vots que qualsevol altre senador de les Espanyes, ho va enraonar i teoritzar. Si s’hi ha d’anar dividits –com és el cas—i més que dividits, enfrontats, devaluats i insultats, més val quedar-se prudentment a casa i muntar una taula diàleg que posi d’acord l’independentisme.

Mentrestant, Pedro Sánchez ofereix a Colòmbia un territori neutral perquè el govern de Gustavo Petro negociï la pau amb la guerrilla de l’ELN. Un espai geoestratègicament molt més confortable que Cuba, i encara més quan Espanya presidirà la UE el segon semestre de l’any vinent. Anirà bé a Gustavo Petro buscar credibilitat extramurs del castrisme, i anirà bé a Sánchez, que s’està treballant amb prou traça un espai en la política internacional.

El Govern espanyol té força recorregut en mediacions i negociacions amb grups armats, «terroristes» en llenguatge convencional. Van parlar amb ETA els governs Suárez, González, Aznar i Zapatero, com també hi van parlar dos governs de la Generalitat. La pau basca, ja consolidada per una dècada incontestable, és el resultat d’una constel·lació de fets i actors: repressió policíaca i la implicació dels serveis d’intel·ligència internacionals posteriors als atemptats gihadistes de l’11-S, la mobilització ciutadana, Otegi, Urrutikoetxea, Rubalcaba i Eguiguren, i els diàlegs en diferents localitzacions, anoto les que he conegut de fonts directes: Alger, Lausana, Ginebra, Barcelona, Oslo, Perpinyà, Sant Cugat.

Torno al present i a tots plegats, els d’allà, els de més enllà i els d’aquí: «Ustedes que pueden, dialoguen, por favor», Gemma Nierga en memòria d’Ernest Lluch, 26 d’octubre de 2010.