Metge especialista en cirurgia general, doctor en medicina, amb experiència en gestió sanitària, Roger Pla ha estat gerent de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona.
Aquests dies veig a la tele anuncis de mobilitzacions i vagues en el Sistema Sanitari. S’anuncia un any 2023 calent, les mancances i disfuncions que pateix la sanitat i les eleccions municipals i generals a prop fan una combinació explosiva.
Al mateix temps escolto queixes d’amics i veïns: de la tardança en les citacions pel metge de capçalera, que si truques al centre d’atenció primària no et respon ningú o triguen a fer-ho i quan ho fan, has d’explicar el teu problema a una persona desconeguda, cosa que et fa poca gràcia.
Finalment, quan aconsegueixes que et vegi el metge ja no és el que t’havia visitat l’últim cop. Una amiga meva està passant un procés invalidant, li han donat hora per a l’especialista de referència d’aquí a dos mesos. L’espera la fa patir més que la mateixa malaltia.
Dos amics metges em parlen de les frustracions amb les que es troben a les seves feines: econòmiques, falta de consideració i reconeixement, disfuncions organitzatives i pèrdues de temps en tasques que no requereixen el seu coneixement professional. Expliquen una llarga llista de coses a millorar.
Tanmateix, podem observar un mal ús del sistema públic: hem abandonat el remei de l’àvia davant un refredat, el de prendre alguna cosa calenta i esperar que passin set dies. Ara volem un producte miraculós que curi a l’instant. Tampoc és infreqüent exigir una ambulància per a un control mèdic rutinari, tot i que anem al cine o al restaurant amb els nostres mitjans, o estar de baixa laboral sense aturar altres activitats que ens exigeixen cert grau de força i bon estat de salut...
Simultàniament llegeixo uns articles que conviden a la reflexió. Un és de Vicente Ortún, Catedràtic d’Economia i Empresa de la UPF, amb el suggeridor títol de ‘La princesa de l’Estat del benestar està trista’, que fa un bon retrat del moment sanitari actual.
Dos amics metges em parlen de les frustracions amb les que es troben a les seves feines. Expliquen una llarga llista de coses a millorar
És una descripció molt informada de l’alt grau de confiança de la població en el Sistema Sanitari i aporta dades sobre el seu bon funcionament i sobre els bons indicadors de salut que situen Espanya a la sisena posició mundial després de Suïssa, Suècia, Noruega, Austràlia i Finlàndia, en un rànquing publicat a la prestigiosa revista The Lancet.
L’autor ens explica una paradoxa que ja va constatar el Nobel d’economia Amartya Sen: «De com la millora en els indicadors objectius d’estat de salut van acompanyats d’un empitjorament de la percepció subjectiva d’aquest mateix estat de salut».
La paradoxa té lògica i s’explica perquè els guanys en quantitat i qualitat de vida donen temps que s’instaurin d’altres malalties cròniques, com que ens trenquem el maluc o ens calgui una cirurgia de cataractes. Mentrestant fem camí cap a la fragilitat i la dependència.
També aporta dades del menor percentatge de finançament públic en la despesa sanitària i de com creixen rapidíssimament les assegurances sanitàries privades.
Ens recorda que alguns mals són anteriors a la pandèmia, reclama autonomia de gestió en els centres sanitaris públics i exigeix la comparació de la seva qualitat. Hi ha centres de salut excel·lents i d’altres millorables.
Acaba l’article fent èmfasi en la sanitat com un dels principals indicadors de fortalesa de l’Estat del benestar i també que el finançament públic del sistema sanitari ha de permetre atendre els problemes de salut dels pacients amb criteris de necessitat sanitària i no en funció del poder adquisitiu dels malalts.
Al mateix temps llegeixo al Diari de Tarragona l’ampliació de l’hospital del Vendrell que es justifica des d’una visió aïllada, sense una planificació global que garanteixi una correcta distribució de recursos seguint criteris de necessitat i d’equitat.
Necessitem política feta per líders de diferents ideologies, intel·ligents, competents, dialogants i capaços d’arribar a pactes
En la seva justificació es contraposen conceptes: és bo que els centres estiguin tecnològicament comunicats, però també que es concentrin els procediments complexos i infreqüents; és innegable la bondat de la col·laboració entre els centres, però també la competitivitat que estimula la millora i el rendiment de comptes. Cal comparar resultats de qualitat, eficiència i satisfacció del ciutadà. No és bo seguir creixent sense una visió real, de conjunt.
També llegeixo la construcció d’un hospital privat a les Gavarres, en un espai de 15.000 metres quadrats. Una mostra clara del creixement de les companyies d’assegurances.
I per últim, la lectura del balanç de la cultura a la Catalunya sud que fa Jordi Bertran, gestor cultural, em fa pensar en una simetria de febleses entre el món de la cultura i el nostre Sistema Sanitari. Jordi Bertran ens diu que no som especialment coneguts en actius culturals, aporta dades de la discriminació pressupostària de la Generalitat a la Catalunya Sud i emfatitza que manca el suport d’una Administració que pensi en gran, però que, malgrat tot, hem crescut en recuperació de festes i en creació d’equipaments escènics i musicals.
Encarar aquests reptes passa per reconèixer les nostres febleses, acordar els fets més rellevants, defugir de mesquineses i copiar el que sabem que funciona.
Per assolir-ho necessitem POLÍTICA feta per líders de diferents ideologies, intel·ligents, competents, dialogants i capaços d’arribar a pactes.
I si no, l’últim que apagui el llum...
«La mayoría de las personas adquiere la conciencia donde se acaban sus privilegios».
