Aquest passat dijous, com a molts reusencs i com a molta gent vinculada a la cultura de tot el país, em sorprenia la desoladora notícia que anunciava la mort de Joaquim Mallafrè i Gavaldà, filòleg, traductor, professor i un home que, com tots els grans mestres veritables, era de personalitat afable i tarannà amable i cordial.
No seré jo ara, a molts anys llum de la seva saviesa humana i acadèmica, qui us parli de la seva mítica i reverenciada traducció de l’Ulisses de James Joyce, de les de Laurence Sterne, Samuel Beckett, Henry Fielding, Tomàs Moro o Harold Pinter, entre d’altres, de llibres propis com Uns i altres. Literatura i traducció, Llengua de tribu i llengua de polis, De bona llengua, de bon humor, de la seva feina a la Rovira i Virgili o a l’Institut d’Estudis Catalans, si no que ho voldria fer d’una qüestió més personal, més domèstica, més petita, menys transcendent, però que em va portar a estimar-lo sempre des de la discreció i la distància.
A mitjans dels setanta vaig passar de l’escola a l’institut i els meus pares, juntament amb els d’altres companys, amics i veïns, van creure (amb bon criteri) que tots teníem el cap ple de pardals i que ens calia un reforç extraescolar i algú que ens portés pel bon camí de l’estudi.
Van escollir una mestra molt jove, molt preparada i també molt guapa, la Carme Buixeda, que, a més de fer bo aquell tòpic novel·lesc dels adolescents que s’enamoren en secret i en silenci de les professores, va aconseguir aportar una mica de seny i algunes dosis de coneixements al meu cervell enjogassat i dispers.
En aquella mateixa casa hi havia el seu marit, un senyor amb posat seriós i pinta de savi estudiós d’aquells de les pel·lícules que, tot i ser nosaltres uns marrecs sense gaire substància, però tot sigui dit, correctes, educats i gens brètols, ens tractava amb simpatia i de manera força afable sempre que coincidíem.
Sabíem que era professor, però d’un altre nivell, però no ens va donar mai per aprofundir-hi més. Aquells anys, crec que van ser un parell de cursos, els recordo amb un afecte especial, ja que l’experiència em va servir, sense ser-ne del tot conscient, en primera instància i com a resultat més obvi, per aprovar els cursos corresponents, però també per anar bastint un pòsit que, de mica en mica es va anar fent més persona i acostant més a la cultura.
Anys més tard vaig anar sabent que aquell senyor simpàtic, amable i de posat seriós amb qui compartia barri, era un professor i un filòleg reconegut i, gràcies a la meva feina de periodista vaig tenir ocasió d’entrevistar-lo cada cert temps aconseguint que aquella primera impressió adolescent anés creixent i solidificant-se. Sí, sens dubte, era un savi reconegut arreu, un estudiós que portava el català, la nostra llengua a les cotes més altres de l’excel·lència i la feia parlar de tu a tu amb els creadors més importants del món però sense perdre mai ni el somriure ni la proximitat ni, per descomptat, la humilitat.
De tant en tant, i sempre tenint en compte la merescuda fama de complexitat que arrossegava el llibre, se li podia fer la broma de dir-li que, ben segur que ell, contra el que presumia molta gent, devia ser l’única persona que del món s’havia llegit l’Ulisses de començament a final, cosa que probablement no hauria fet ni Joyce. Reia amb una certa condescendència i mantenia aquella actitud sempre afable, sempre cordial, sempre propera que l’ha caracteritzat sempre.
La distància física va fer que els contactes personals fossin menys freqüents, però jo, sempre que coincidia amb la Carme i amb el Quim, junts o per separat, sentia aquella música a l’ànima, aquell dringar discret que tenen els afectes reals i mai confessats, potser perquè tampoc no cal confessar-los i em sentia com a casa, al costat de gent amorosa, càlida, intel·ligent i fidel als seus principis i als seus sentiments, gent que, sent com són, fan que tu siguis sempre una mica millor.
Gràcies, Quim, per tot. Només et puc desitjar amb vehemència allò que Llach cantava rememorant el Viatge a Ítaca de Cavafis «Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el deu dels vents, el velam del seu vaixell». Gràcies, Carme, també per tot, per aquells instants menuts que, sense semblar-ho, poden arribar a omplir una vida.
