Cesare Pavese (Santo Stefano Belbo, 1908–Torí, 1950) va ser un dels escriptors italians més singulars del segle XX. Poeta i novel·lista, va perdre el pare als sis anys i la seva mare el va educar amb molta rigidesa, un fet que no va ajudar gens a regalar-li una infantesa feliç. Durant la seva època d’estudiant es va relacionar amb diferents intel·lectuals com Leone Ginzburg i Giulio Einaudi, els fundadors d’Einaudi, l’editorial que li publicaria alguns dels seus llibres i on treballaria com a editor i traductor de clàssics americans. Exiliat per antifeixista, l’any 1936 publica Lavorare stanca, un primer llibre de poemes absolutament trencador per l’època a la vegada que també enceta la redacció d’un diari personal que mantindrà actiu durant tota la vida, Il mestiere di vivere, i que es va publicar a títol pòstum.
Després d’això descobreix que la dona que estimava s’ha casat amb un altre home i, a partir d’aquest punt, acaba desenvolupant una dramàtica i recurrent sensació de pèrdua i de fracàs que, sumada als seus traumes anteriors, l’acompanyarà tota la vida i l’allunyarà definitivament de la felicitat o d’una mínima pau interior i exterior. Anys més tard és precisament un altre desengany amorós, el trencament sentimental amb l’actriu nord-americana Constance Dowling, el que el portarà a escriure un preciós, devastat i devastador llibre de poemes, Verrà la morte e avrà i tuoi occhi i a suïcidar-se després a l’Hotel Roma de Torí.
Solitari, depressiu, malcarat, esquerp, poc social, irònic, feridor i víctima d’un intens malestar existencial, la seva obra és, de fet, una recerca quasi al límit de la pròpia identitat, centrada en aspectes íntims com la solitud, la dificultat per establir lligams amb la resta de la gent, la recerca d’una infantesa, física i anímica, perduda per sempre i, per damunt de tot, el desig cap a la dona, generalment no correspost o frustrat d’una manera o l’altra.
L’editorial Altamarea acaba de publicar Cartas de desamor, en una delicada, bella i treballada edició a càrrec de Carlos Clavería Laguarda, un autèntic especialista en literatura italiana del segle XX. Es tracta d’una selecció de cartes que van dels 23 anys fins a pocs dies abans de morir, que representen una panoràmica acurada, molt precisa i didàctica d’aquest sentiment d’amargor que el va acompanyar durant tota la vida, traduïdes directament de l’edició de 1966 i que respecten la censura que van imposar els editors de l’època, Lorenzo Mondo i Italo Calvino.
Clavería demana amb bon criteri que la lectura d’aquestes cartes no s’hauria de fer ni amb ulls actuals ni jutjant la seva relació amb les dones amb barems del present i com a mostra potser serviria aquest botó, l’agost de l’any 50, poc abans de morir escriu a Franca Violani Cancogni, una escriptora i traductora que havia treballat per ell a Einaudi i que, pel que sembla, li ha enviat un llibre de poemes. Després d’avisar-la que no és estrany que l’editorial no pagui i de recomanar-li que de cara al futur si vol cobrar ho faci a l’avançada li diu: «He rebut el seu, però no sé què fer-ne. A mi, aquesta mena de poesia em desagrada profundament, per la qual cosa imposaria un impost de cent mil lires per vers escrit, a pagar amb treballs forçats». Una resposta que era qualsevol cosa menys diplomàtica i, sobretot, ben allunyada d’aquell «ho lamentem però no encaixa en la nostra línia editorial» que utilitzen els editors actuals.
L’any 1941, a una dona sense identificar li diu: «Jo no soc el seu amic, de la mateixa manera que no soc amic de cap dona. No puc, doncs, donar-li cap consell, només que pensi en el que ha de pensar, en els seus fills i en el seu marit, que té més problemes que pèl. Que vostè em digui el que em diu em convenç, de nou, que a les dones cal tractar-les a bastonades i aquest és el consell que d’ara endavant, donaré a tothom».
Cartas de desamor són vint-i-set cartes que el retraten i l’identifiquen des de la joventut fins a les portes d’una mort voluntària donant una idea de la seva personalitat, de la seva manera de pensar i de viure i, sobretot, per damunt de qualsevol altra cosa, de la seva literatura, una manera d’escriure passional, directa, viva, plena de matisos i de suggeriments que, d’una manera o altra, fa bona l’afirmació d’Italo Calvino quan va assegurar que Cesare Pavese va morir perquè nosaltres poguéssim aprendre a viure.
