Ara ja gairebé tothom coneix l’existència interessada de les fake news, o notícies falses, el que no vol dir que a tothom el sigui fàcil identificar-les. Arran del darrer episodi de marxo/no marxo del president del govern Pedro Sánchez, i les seves denúncies contra els «pseudomitjans que contribueixen a la màquina del fang», el tractament de la informació s’ha situat al primer pla de l’actualitat.
No pretenc jutjar l’actuació de Sánchez que ha irromput del tot en la campanya de les eleccions al Parlament, sino que pretenc defensar que al periodisme ens cal un rentat de cara en el sentit de desemmascarar els que tot i dir-se periodistes, o mitjans d’informació, el que fan és servir interessos concrets de la forma que sigui. Caldria fer un pas endavant perquè la ciutadania aprengui a identificar quan li estan venent gat per llebre.
Des de fa anys que existeix un codi deontològic de la professió periodística que diu coses tan evidents com que les notícies han de ser veraces i, per tant, s’han de contrastar i citar les fonts tot respectant el secret professional, que no s’ha de confondre opinió amb informació o amb fets, com diuen més encertadament els anglosaxons. Les dades que es publiquen han de ser clares i citant les fonts de procedència, etc.
Això ja ho compleixen la majoria dels mitjans, però n’hi ha alguns que no. Molts d’aquests fan titulars molt cridaners, que de vegades són falsos, perquè es deuen a filtracions interessades. I aquí comença el problema, que no és tan fàcil adonar-se’n almenys per la majoria de la gent.
Si una notícia és tan important, el normal és que tots els mitjans se’n fessin ressò
Sobretot després de tants anys de programes de televisió en format pseudotertulia on l’únic que s’ha fet és difamar a determinat personal sense que mai passes res. Ningú s’ha dedicat a explicar que es tractava de programes espectacle on la veracitat del que s’hi deia, i encara s’hi diu, era el darrer dels interessos dels seus protagonistes als quals de cap manera podem considerar periodistes.
S’ha de tenir en compte que si una notícia és tan cridanera, o sigui important, el normal és que tots els mitjans se’n fessin ressò en un lloc o altre, si això no passa és que probablement es tracta d’una notícia falsa.
L’exemple més clar el tenim en la publicació de la informació que Xavier Trias tenia un compte corrent a Suïssa, ho va publicar fa anys El Mundo, i era una notícia falsa. Era, a més, una informació interessada perquè faltaven pocs dies per les eleccions en les quals Triàs era candidat.
D’exemples n’hi ha molts i ara més que mai. Sobretot en mitjans digitals que només existeixen amb aquest objectiu, crear notícies falses interessades per a desprestigiar algú, normalment de la política, especialment en períodes electorals i preelectorals.
Es tracta de mitjans que viuen de les subvencions públiques i de la publicitat institucional. Això que existeix una llei de publicitat institucional que fixa una sèrie de barems que relaciona la quantitat que reben i l’audiència que tenen. Òbviament que aquests digitals no compleixen la llei, però fins ara ningú ha fet res i ja veurem si algú farà alguna cosa a aquest respecte.
Els clickbaites no són notícies ni res que se li assembli, però són cridaners i tothom hi cau
Per exemple és bastant evident que aquests mitjans abusen dels clickbaits, el que els dona moltes visites i, per tant, sembla que tinguin més audiència de la que realment tenen. Els clickbaites no són notícies ni res que se li assembli, però són cridaners i en general tothom hi cau de 4 potes.
Tot això, però, no té res a veure amb les línies editorials dels mitjans, que són del tot lícites, ja que ofereixen punts de vista que poden coincidir amb les diferents maneres de veure el món de la població, que és molt plural.
Diuen que la informació és el quart poder i de vegades és cert. Però és un poder que no exercim els periodistes, nosaltres som treballadors. És un poder exercit pel poder, pels grups de pressió, els poders fàctics i els poders polítics en general. Aquests són els que pressionen als propietaris dels mitjans o fins i tot són els que creen mitjans per defensar els seus interessos de forma directa.
I un darrer apunt. La informació es perverteix força durant les campanyes electorals, sobretot als mitjans públics on la junta electoral, la JEC, obliga a un ordre i un minutatge de les informacions totalment antiperiodistics.
L’última gràcia de la JEC ha estat obligar a TVE a entrevistar a tots els candidats a les catalanes després de l’entrevista a Pedro Sánchez. S’ha de canviar la llei.