Fascinant, aquest espectacle organitzat amb les comissions de l’anomenat ‘cas Koldo’. Fascinant per no dir lamentable, indigne o previsible, qualificatius aplicables a l’afer acabat de petar que, de moment, queda centrat en la figura de l’exministre Ábalos. Dins de l’ampli ventall d’irregularitats al que els ciutadans ens hem hagut d’acostumar per força i quasi obligació, omplir les butxaques dels murris amb comissions de mascaretes pagades a preus siderals en temps de crisi sanitària, hauria de figurar entre les corrupcions que major càstig mereixeria en sentència. Però ja sabem que no passarà res, incapaços com som de superar la fase preliminar, la de l’escàndol polític potenciat amb els altaveus dels mitjans de comunicació afins. D’aquí que actuïn els tribunals de justícia i que el jutge de torn dicti veredicte, igual estem ja tots calbs.
En la línia habitual, en el denominador comú que assenyala el camí per recórrer, segurament quedarà en foc d’encenalls perquè el mal polític ja estarà fet. Cada cop que un partit troba munició per carregar contra el rival, aprofita l’avinentesa i es conforma escalfant els ànims de l’opinió pública. Mai s’aplica, com és natural en ells, el punt bíblic de la palla aliena i la biga a l’ull propi, quan l’únic objectiu consisteix a desgastar i restar vots de cara a pròximes eleccions. Fer justícia i actuar modèlicament com correspondria és el que menys els preocupa.
Ara mateix, i és evident que l’afer portarà llarga cua, intentaran ampliar el punt de mira i buscar la peça major, personificada en Pedro Sánchez. Si poden, també ficaran pel mig Salvador Illa, amb les complicacions per a la política catalana que comportaria l’esquitx, cas que el líder del PSC tingués protagonisme i responsabilitat en el desori. Uns ja han tret els tancs dialèctics al Congrés, i els altres, com acostuma a ser ritual durant dècades, es llençaran al contraatac amb el primer míssil que trobin.
I entre el més recurrent figura, parlant de pandèmia, el galdós paper de la presidenta de la comunitat madrilenya en la duríssima, injusta mort de tants i tants avis i àvies a les residències del seu territori de competència. Tornem de pet a les trinxeres, que la classe política sembla feliç quan juga a ignorar les responsabilitats pròpies i denunciar les alienes. Un cas més que sumar a la inacabable llista de corrupcions, corrupteles i rareses que tenen una finalitat clara: Enrarir l’ambient, embrutar i soscavar l’adversari. Obtenir justícia no figura com a prioritat.
Encara que sembli una barreja insòlita entre naps i cols, el ‘cas Koldo’ coincideix en el temps amb la lluita de la pagesia. En aquest cas, també som espectadors passius malgrat que prenguem partit a favor d’un sector primari sempre marginat sense el que no podríem viure. La classe política, absorta i distreta cuidant la seva exclusiva agenda, no repara en la importància d’aquesta reivindicació llargament ajornada i que ara sembla haver arribat a un punt sense retorn, de caixa o faixa. No cal que es moguin per enquestes, com acostumen a fer, perquè l’evidència destaca que la immensa majoria de la ciutadania fa costat als pagesos en les seves justes i lògiques reivindicacions. Poseu-vos a treballar en la solució, representants votats, perquè aquest afer no admet ni més promeses, ni més dilacions. Si se us demana eliminar intermediaris, feu-ho. Passeu a l’acció i pressioneu de pas la inoperant Unió Europea a la recerca de sortides adients, que garanteixin la continuïtat del sector i compensin els memorials de greuges llargament acumulats.
Si en el cas de les mascaretes apostaríem que no traurem finalment l’entrellat com és inveterat costum espanyol, en la lluita de la pagesia ha de quedar tot plegat clar com l’aigua en quatre dies. Una democràcia sana hauria de garantir solucions satisfactòries de caràcter immediat, però aquest règim que patim obrarà amb els mobilitzats igual que ho farà amb l’afer de les mascaretes. Desgastant, perdent temps i energies sense arribar a solucionar el problema, per desgràcia de tots.
