Avui m’agradaria parlar, crec que merescudament, d’un bon veí d’aquesta Mirada s’ha convertit des de la modèstia, el rigor i la passió en un fenomen d’aquells que succeeixen molt de tant, només quan la realitat tossuda i ben portada s’acaba imposant per mèrits propis i indiscutibles als cervells d’aquells que només busquen aconseguir xifres immediates, estadístiques maquillades i miracles prefabricades que no sempre parlen l’idioma del carrer.
Personalment, tinc la sort de compartir-hi coneixença des de fa molts anys, amb reunions post consell de redacció de la revista El Pont de Fusta de Vila-seca, amb el seu germà, el malauradament desaparegut Josep Graset i amb ell quan les ves obligacions li permetien assistir.
Xavier Graset és sens dubte una cara coneguda dels mitjans de comunicació de casa nostra. El seu currículum és llarg i intens amb programes de televisió com Bonic vespre a TV3 o Etiqueta Negra a Canal Reus, entre d’altres i, sobretot a la ràdio, com a corresponsal a Madrid, subdirector del programa El Matí, on també donava vida al recordat Manolo, el cambrer del Congres dels Diputats; la tertúlia d’actualitat L’oracle, El món s’acaba, però s’acaba bé, on vaig tenir la sort de participar com a guionista durant una temporada breu.
El 2015 rep l‘encàrrec de fer-se càrrec del Més324 , un espai destinat a recollir i tancar l’actualitat de la jornada amb l’ombra allargada de TV3 i els seu programes de prime time, fet que, amb tota probabilitat faria que fos un espai minoritari i de baixa audiència.
Però el que són les coses, l’experiència, la professionalitat, el bagatge cultural, la sensibilitat, la manca de vergonya, alimentada de ben segur per molts anys de fer teatre amb La Tramoia de Vila-seca i, sobretot l’amor personal pels llibres i la lectura, van aconseguir convertir un programa secundari en tot un referent: debats tranquils, assossegats, una mirada lúcida i serena a l’actualitat i, sobretot, la presència diària, didàctica i profunda dels llibres s’han convertit en una marca d’identitat i en un segell de qualitat que cada dia segueix més gent amb fervor i devoció.
I ara, a remolc del fenomen, arriba La pausa dels dies. Dietari de vivències plaents, que edita La Campana i que és una acurada selecció dels articles que Graset ha anat publicant en diferents mitjans (entre ells el Diari de Tarragona), agrupat segons el mateix criteri que regeix la línia vital del programa, el pas dels dies, el dia a dia, la gran importància que tenen les coses petites, tractades i viscudes amb coneixements, passió i ganes, en definitiva, el cicle de la vida que recull passat, present i futur i que, en certa manera acaba sent un mirall i un refugi de les nostres ànimes, d’allò que som, ajudant-nos a entendre perquè ho som, convertint de pas la nostàlgia en una mena de referent que ajuda a la reflexió i a fer brollar la memòria i els sentiments.
La pausa dels dies és un catàleg de tot allò que li agrada al Xavier, que es un bon vividor que sap rastrejar i aprofitar els plaers de la vida però que mai ha perdut de vista els seus orígens pagesos, aquells que et fan tocar de peus a terra, que et connecten amb els cicles vitals, amb el ritme savi de l’univers, amb l’autèntica consciència terrenal que va més enllà de modes, de capricis o de plantejaments absurds.
El llibre és solidesa, és amor per les coses ben fetes, per la bona taula, per la bona vida, també és un crit d’alerta contra tot el que amenaça aquesta realitat però, sobretot, per damunt de qualsevol altra cosa, és el somriure càlid, la bonhomia i l’afabilitat de Xavier Graset, les condicions indispensables que l’han convertit en un gran entre el grans, en una persona que creix sense trair en cap moment la seva condició, els seus orígens i els seus principis.
Agrupat sota les quatre estacions de l’any, pocs temes queden fora del tinter i tots tractats amb aquesta voluntat de fixar una manera de mirar, que al cap i a la fi, no és altra cosa que una voluntat ferma de voler entendre el món, encara que sigui el propi, de fixar-lo i de transmetre’l, amb l’esperança (aquesta vegada aconseguida) de buscar la complicitat del lector, que les percepcions i els sentiments es barregin i acabin creant un camí, paral·lel, una ruta d’experiències compartides, de sentiments paral·lels.
Només us puc dir, de tot cor i amb tota sinceritat, que no deixeu de llegir La pausa dels dies. I amb la mateixa fe us garanteixo dues coses, quan acabeu de fer-ho, sereu una miqueta més savis i, sobretot, infinitament més feliços. Seguríssim!
