La Rat Cebrián ens convida a visitar la seva col·lecció de reietons. Per a un filòleg, la sorpresa és majúscula perquè no sabem si ens invita a veure la seva canalla a qui afectivament denomina així, o bé ha optat per dedicar-se a l’ornitologia, enlloc de la narrativa oral, i atresora aquesta muixó petit, el reietó, a qui el poeta Jacint Verdaguer versava com el reientí.
La zoologia el considera de la família dels muscicàpids, d’uns 10 centímetres de llargada, de forma arrodonida, amb plomatge verd groguenc, amb el plomall de color taronja al cap, i habitant dels boscos. En els territoris de llengua catalana és conegut també amb altres noms: passaforadí o rupitet, a les Balears; safraner, safranet o safraneret, al País Valencià.
Els que resseguim les festes internacionals hem sentit a parlar, escadusserament, de l’irlandès «Wren Day», el dia del reietó, el 26 de desembre. La teatralitat popular hi simula la cacera d’aquests animalons voladors, que figuradament són al capdamunt d’uns barrets –com si fossin nius–, duts per personatges vestits de palla amb màscares –denominats «mummers» o «strawboys»–, que recullen diners pels carrers. Qui dona calés és correspost amb una ploma, que es creu que porta bona sort.
Algun amant de la natura, coneixedor dels hàbitats de la Plana de Vic, encara pensarà que la Rat potser col·lecciona papallones i que en té alguna d’ales vermelles i blanques, que rep el mateix nom a Osona.
L’hàbitat del tortell
Però, no. La nostra informant quan parla del reietó es refereix a una tradició de la festa de Reis: el tortell. En aquestes postres, els comensals estan pendents de veure a qui li toca la fava i a qui el reietó per obtenir la corona i ser rei almenys unes hores, costum que de moment els defensors de la República catalana sembla que no aboliran.
Antigament els tortells només duien la fava. Qui l’obtenia era proclamat el rei, seguint la consuetud dels reietons efímers, documentada des del naixement de la Catalunya medieval, i pervivent arreu d’Europa, que comença pels volts del Nadal i continua fins al Carnaval.
La Rat els col·lecciona intentant completar el trio de personatges –Melcior, Gaspar i Baltasar– de cada model. Ens explica els materials amb què estan fets. Són figuretes de fang, ceràmica, vidre o plàstic. N’hi ha una curiosa sèrie metàl·lica. Per tant, algunes es trenquen i d’altres no. Poden aparèixer dempeus, agenollats, a cavall o ser només de mig cos. «Els de cua, agenollats», matisa la Ra.
Imatge aràbiga
La immensa majoria porten una copa a les mans amb l’encens, l’or o la mirra. Alguns duen l’estel guia o la lluna vinculada a la màgica nit. La majoria van tocats amb turbants aràbics al cap, seguint la tradició de ‘La descripció del món. Llibre de les meravelles’ de Marco Polo de principis del segle XIV, o de l’’Atles català’ o ‘Atles de Cresques’, obra cartogràfica de 1375. Ambdós treballs situen la procedència dels Reis de l’Orient en la província de Tàrsia en l’antiga Pèrsia, actual Iran.
Hi ha exemplars reduïts a les corones, i en canvi d’altres semblen veritables figures de pessebre plenes de detalls i diversitat cromàtica. En general, apareixen pintats de colors, si bé que també alguns tenen una pàtina només daurada. Algun cas és més trencador: un reietó duu vestit rosa.
Melcior acostuma a dur llarga barba blanca, tot i que la Rat apunta que «no sempre és fàcil identificar si es tracta del blanc o del ros». En algunes sèries monocromes són indestriables. En alguns casos Melcior, Gaspar i Baltasar han esdevingut nens. La nostra col·leccionista té reietons repetits i està disposada a canviar-los: ratcebrian@gmail.com. Bons Reis!
