Tarragona i Lleida
EEls vincles entre les nostres comarques i les de Ponent, totes de la Catalunya Nova, són tan profunds com naturals. Són moltes les famílies lleidatanes amb segona residència a la nostra costa i força nombrosos també els originaris d’aquestes terres que resideixen aquí i hi han fet bona part de la seva vida professional. Es tracta, doncs, d’uns lligams que flueixen amb tota normalitat. N’és un bon exemple el cas de l’escriptor Josep Vallverdú i Aixalà, cognoms que sovintegen a les darreres guies telefòniques de Tarragona.
Lleida, 1923
L’escriptor, un dels més prolífics de la nostra literatura, amb més de 300 llibres que porten el seu nom com a autor o traductor, va néixer el dilluns 9 de juliol de 1923 a Lleida, que llavors vorejava els 39 mil habitants. Aquells dies, la pel·lícula que triomfava a la Sala Granados era Esposas frívolas. Competia amb Triquitraque campeón, al Teatre Viñes, i també amb l’espectacle en directe, ben salpebrat, interpretat per l’aplaudida estrella de varietés Teresita Pons i el debut de las Hermanas Pipiolas, al Saló Nova Catalunya. El dia abans, la ciutat tenia altres possibilitats de distracció com ara el partit del Futbol Club Lleida contra l’Avant Fort Pienc, el concert de la banda de música del regiment de Navarra, al passeig dels Camps Elisis, o l’assistència a un míting d’Acció Catalana, amb Rovira i Virgili, Nicolau d’Olwer i «algun altre que no recordem», segons que informava amb rigor periodístic el Diario de Lérida. També hi havia la possibilitat d’anar a l’Escola Municipal de Música o al Liceu Francès i d’alegrar-se del nomenament de Ricard Vinyes com a conseller de la Legió d’Honor, distinció atorgada pel govern francès.
Tarragona, 1923
Per les mateixes dates, Tarragona s’acostava als 29 mil residents, i el batlle de la ciutat era Josep Mullerat Soldevila, futur diputat de la Lliga, amb els orígens familiar a Arbeca (les Garrigues). El diumenge 8, a les 20h, al bar Duch, hi havia fet un concert el grup de bandúrries Tarraco, que, en acabar, acompanyava el ball al Cine Palace Ateneo, competint amb la banda de música del regiment de Lutxana, que feia un concert a la Rambla de sant Joan, on interpretava pasdobles, fox trots i la simfonia Pinceladas de Castilla. A l’Hotel Europa servien cada dia biscuit glacé, mentre les obres de l’edifici de les Teresines, a la mateixa Rambla, eren tan avançades que aquell setembre ja se’n preveia l’obertura com a equipament docent. Les esglésies i convents de la ciutat organitzaven misses, novenes, rosaris, trisagis i besamans en honor a la mare de Déu del Carme, durant aquells dies, mentre que, al Serrallo, s’hi havia constituït un Pomell de Joventut, de nom ‘Sant Pere Pescador’. Al Saló Modern exhibien el film La hija indòmita, seguit de l’espectacle de cant, ball, duet, monòlegs i números de conjunt a càrrec de la Troupe Boti, presentat com a «colossal atracció» i s’anunciava la imminent presència de la «notable i simpàtica» ballarina Paquita López, mentre la plaça de toros estrenava enllumenat elèctric al cap d’una setmana. La Penya Turín de cambrers i cuiners hi organitzava una gran ‘becarrada’ i al Coliseo Mundial actuava la «formidable Troupe X», amb sis senyoretes i quatre «caballeros». A quarts de sis de la matinada del divendres 6 al dissabte 7 de juliol s’havia produït un moviment sísmic de força intensitat que despertà molts tarragonins. Encara era més gran el malestar pels horaris de tren entre Tarragona i Barcelona, com denunciava el Sindicat d’Iniciatives Atracció de Forasters. El batlle Mullerat prohibia en un ban la venda de porc fresc fins al 15 de setembre, en benefici de la salut pública, el Tarragona F.C. ja duia un any de vida i l’inspector mallorquí Joan Capó i el gramàtic valencià Carles Salvador formaven part dels actes finals del programa de l’Escola d’Estiu per a mestres.
Un escriptor prolífic i viatger
Amb els anys, Vallverdú va anar forjant-se com a escriptor, mentre residia a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols i diferents indrets de ‘Ponent’, expressió encunyada per ell, on el duia la seva feina de professor. El 1968, amb el fotògraf Ton Sirera, comença a publicar els vuit volums de Catalunya Visió, on fa un recorregut per diferents comarques del país, entre les quals les nostres. Hi escrivia: «Ens adonem, sobre un mapa ben fet, que Valls i Reus semblen disparar les carreteres enfora, mentre que Tarragona, aculada contra el mar, les va rebent, com al capdavall d’una correntia vital». Observador dels canvis produïts per la instal·lació de la indústria petroleoquímica, la immigració massiva, l’autopista i el reclam turístic, assegurava que tot plegat havia determinat que «el Tarragonès com a comarca agrícola passi definitivament a la història, al pretèrit». I ell prou que en coneixia el territori perquè, als set anys, ja anava a banyar-se a la platja de Salou.
El 1982, amb Indíbil i la boira, quedà finalista del premi Josep Pla, que guanyà la tarragonina Olga Xirinacs, amb Interior amb difunts. Cap a finals dels 80, un cop jubilats, juntament amb la muller, la pedagoga Isabel Arqué, comencen una etapa nova i davant les dificultats per trobar una casa amb planta baixa i un hortet, prop del mar, a Tarragona, decideixen, finalment, d’establir-se a L’Espluga de Francolí, on s’estaran durant 27 anys. Dels vuit llocs del país on residirà, el municipi de la Conca de Barberà serà l’indret on durant més temps de la seva vida haurà fet estada. Aquí hi retroba Eusebi Majós, vell amic de Bellpuig. De seguida esdevenen uns espluguins més i hi fan coneixença amb un altre escriptor d’arrels espluguines: Joan Rendé i Masdeu. Vallverdú escriu regularment a la revista local El Francolí i participa en les activitats de Formació Permanent del Casal i del Museu de la Vida Rural. Amb naturalitat, forma part del paisatge de la Conca, amb escapades a Montblanc per a comprar-hi i, sovint, també a Valls.
A les acaballes dels 80, li toca presentar els diferents autors acollits a la modalitat ‘Escriptors del mes’, com ara Quim Monzó, Maria Mercè Roca, Jordi Pere Cerdà, Isabel Clara Simó, i Oriol Vergés, entre altres, amb els quals s’endinsa per la geografia del Camp de Tarragona, la Conca i el Priorat. Quan li toca ser-ho a ell, l’any següent, fa un recorregut per 26 poblacions del país, de Perpinyà a Gandia, entre les quals no hi manquen l’Espluga de Francolí, Reus, Tarragona i Valls. Aquest 1990, apareix La conquesta del barri, obra a partir de la qual la tarragonina Rat Cebrián muntarà un original espectacle de mim i escenificació. Vallverdú visita sovint Tarragona, on viu la família amiga Santacana, en un immoble proper a la platja. «Tarragona fou important per a nosaltres», escriurà a Mosaic de tardor, recordant les vingudes sovintejades a la ciutat i la visió de la mar. El 1992, el dialectòleg mallorquí Joan Veny li comunicarà la seva flamant condició d’acadèmic i Vallverdú, juntament amb altres nous membres com el traductor reusenc Joaquim Mallafrè, entrarà com a membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), presidida pel tarragoní Joan Martí i Castell. Durant el breu temps de durada del diari El Punt Tarragona, també hi col·laborarà. Però la normalitat anirà esquerdant-se quan la muller comença a patir els primers trasbalsos de salut i ha d’acompanyar-la en la ruta habitual del Pius Hospital vallenc, el Joan XXIII de Tarragona i, algun camí, Bellvitge i tot.
2012, un calendari irrepetible
El 18 de maig del 2012, Isabel Arqué morirà a l’hospital de Valls, després d’un combat mèdic intens per impedir-ne la dissort. Aclaparat, atuït, desconhortat, l’escriptor es trobarà de cop tot sol, amb el fill Eloi, a la gran casa de l’Espluga. La solitud comença a no ser l’única companyia quan recupera els contactes amb la balaguerina Antonieta Vilajoliu, vídua del científic Joan Oró, amiga de la família d’ençà de 1956. La parella connecta ben aviat i tot va anirà molt ràpid, tant que l’1 de desembre de 2012, en un «dia de sol preciós», com recorda, es casen a la capella del Palau Arquebisbal de Tarragona. Inicialment, Jaume Pujol, el titular, n’havia de ser l’oficiant de la cerimònia religiosa, atesa la voluntat de la núvia, catòlica practicant, de fer-ho així. Però un viatge imprevist de l’arquebisbe a Roma en traspassa la responsabilitat al seu germà, Joan Pujol, arxipreste de Balaguer i amic de l’Antonieta. Ell té 89 anys i ella 79. Després de tres anys a L’Espluga, en una casa ja sense llibres, donats a la Universitat de Lleida, sense condicions de continuar treballant l’hort com sempre havia fet i amb massa records acumulats durant 27 anys, finalment decideixen d’establir-se a Balaguer.
Els lligams tarragonins de Vallverdú
Entre els seus vincles tarragonins hi ha Jordi Satorra, director de l’Institut Martí i Franquès, i Rosa M. Codines, ex presidenta d’Òmnium, tots dos antics alumnes seus a les Borges Blanques, així com Francesc Roig, president actual de Càritas Catalunya. En complir 90 anys, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) li organitza un Passeig d’Aniversari, comissariat per Carme Vidalhuguet, que ell anomena, irònicament, Sacseig d’Aniversari, ja que el fa anar amunt i avall per ciutats de tots els Països Catalans, l’Alguer inclosa. I, naturalment, també Tarragona. Aquí vindrà en diverses ocasions per intervenir en presentacions de llibres, debats sobre la llengua o participar en actes culturals diversos. En una d’aquestes ocasions, en presentar un poemari seu amb cançons de pandero, vaig escriure-n’hi un expressament parlant d’ell, l’original manuscrit del qual conserva l’ex director d’aquest Diari, Josep Ramon Correal, de Ponent, com Antoni Coll, l’editor. El 30 de març de 2022, amb motiu de l’aparició del seu transgressor conte infantil El vuitè nan, l’IEC dedica un homenatge al seu acadèmic, en un acte presidit per la titular de la institució, Teresa Cabré i Castellví, natural de l’Argentera (Baix Camp). Sempre per encàrrec del propi autor, el 1991, el filòleg reusenc Josep Murgades escriu el pròleg de Les vuit estacions, el dietari escrit els anys 1988-1989, coincidents amb la seva jubilació i l’establiment de la seva residència a L’Espluga. Joan Martí i Castell, primer rector de la URV, signa el prefaci al poemari A ull nu, el 2018. Un any abans, el també filòleg i cambrilenc Josep-Lluís Carod-Rovira havia prologat l’originalíssim, viu i espurnejant recull de poemes titulat Bestiolari 2. Hi tornarà el 2023, amb el pròleg de La llengua viscuda, memòria de la relació de l’escriptor amb la llengua catalana i totes les vicissituds que han acompanyat el seu compromís amb l’idioma. El mateix any, li prologa també Potser sí, l’àmplia antologia dels seus articles i dibuixos, publicats amb regularitat militant al periòdic espluguí El Francolí, durant dècades. A partir del proper dijous 15 de febrer i durant tot un mes, la gent de Tarragona i de tot el Camp i la Conca podrem veure l’exposició Geografies Josep Vallverdú. Vida i obra, al Refugi 1 del Moll de Costa, l’aportació de l’IEI a l’Any Josep Vallverdú. Heus aquí una oportunitat que no podem desaprofitar, després de tots els actes del centenari, tan ben conduïts per la comissària de l’Any, i d’aquesta exposició, Carme Vidalhuguet.
