El 1998, ara fa 25 anys, començà la Santa Tecla Petita. Relatava el programa que «la festa gran tindrà a partir d’enguany la seva reproducció en miniatura», funcionament que ja existia a la Patum infantil de Berga i a la Festa Major dels Petits a Vilafranca del Penedès. Jordi Drudis, que era el president del ball de diables, ho recorda: «Amb l’Imma Teixell, secretària de l’entitat, vam concloure que era una de les coses bàsiques a fer pels 15 anys de la recuperació del ball de diables».
L’Imma ho acaba de situar: «Feia uns anys que la junta s’havia renovat totalment i volíem imprimir un toc que evidenciés que avançàvem, i assolir noves activitats destacades, però crec que no pensàvem que la Santa Tecla Petita adquiriria la dimensió de la gran». Drudis rememora la incertesa de com tirar endavant el projecte, mentre que Teixell apunta «el mimetisme que vam seguir envers als balls de diables infantils existents en altres llocs». De fet, van ser els nens del ball de diables de l’Arboç els padrins dels tarragonins.
Model a triar
Inicialment l’entitat plantejà que la versió infantil sortís a la cercavila de la vigília, com succeïa en localitats com Vilanova i la Geltrú. «És cert que el protocol del seguici no ho permetia, i s’optà per un dia al marge, sense saber la magnitud en què es convertiria», recorda l’Imma. De fet, se seguí el model berguedà i vilafranquí. El Jordi remarca que «el dia de la presentació vaig tenir clar que en cinc anys tindríem una Santa Tecla Petita potent».
Com aquell any el dia 19, data en què s’acabaria fixant la nova jornada, queia en dissabte i està reservat a la Mostra de Folklore Viu, l’estrena al carrer es plantejà per al divendres 18, mentre que la tarda anterior tingué lloc la presentació institucional al pati del rei Jaume I, del palau municipal. L’aleshores president té ben present que «no volia que allò acabés convertint-se en un esplai i que calia parar atenció en el paper que donàvem als pares».
Noemí Sans fou qui coordinà «els tallers perquè els nens es coneguessin entre ells. Havíem de cohesionar un grup que no ho estava». I aclareix: «Els xiquets no sabien el que realment anaven a fer perquè mai no havien vist un ball de diables infantil». Respecte a la preocupació pel rol dels pares, explicita que «no es quedaven als assaigs. Ens els deixaven i, en acabar, els recollien. Aleshores els diables eren joves i no tenien fills; algun nebot».
El 1998 els diables petits comptaren amb el patrocini de 22 empreses
Els assaigs tingueren lloc en dos espais. Teixell ho concreta: «El ball de diables disposava del local al col·legi Saavedra, que havia deixat de prestar la funció d’escola. A les tardes bullia d’activitat, perquè els petits es preparaven, els timbalers assajaven mentre la Vicki Gras i la Irene Pijoan pintaven els vestits», seguint el patró de 1993 dissenyat pel ja desaparegut Toni Torrell sobre la roba cosida pel sastre Ambròs Domingo, també traspassat. Sans afegeix que «Els assaigs per saltar tingueren lloc al corredor perimetral del Teatre Auditori del Camp de Mart, i els de foc, adequat per als petits, conduïts per Joan Garcia, a la vora».
Equilibri de talles
Un tema complex fou «l’encaix de les mides dels xiquets amb el vestuari creat. Calia equilibrar les talles perquè el ball es veiés prou infantil, si bé almenys el Llucifer i la Diablessa necessitaven ser més grans per aguantar els ceptrots», explica la Noemí. «Els petits realment ho eren molt i el conjunt dels vestits els vèiem petitíssims», afegeix l’Imma.
«Aleshores la canalla ja estimava molt el seguici i la demanda per sortir era molt alta. Hi havia cua», continua. Drudis va més enllà: «La convocatòria l’havíem feta boca orella. Quan vam tenir els nens, vaig tenir clar que el projecte aniria bé. Quedava el problema de com fer la tria dels que finalment sortirien». Sans fa èmfasi en «l’assistència als tallers i assaigs per determinar la distribució en dos grups: el que feu l’acte institucional de presentació a l’ajuntament, i el que sortí al carrer».
Jordi Drudis no té dubtes: «aquells diablets eren molt decidits i sortiren a donar-ho tot. Estàvem més nerviosos els adults que ells». Una estrena que marcà un punt i apart en la seqüència ritual de Santa Tecla enmig d’una festa que comptà amb el castell de focs dels xinesos Lidu, les tronades, entrades i traca dels valencians Ricardo Caballer, i la pólvora canària del Diablo de Tijarafe.
