Angoixa

He nascut al Berguedà. Visc a Tarragona. Procuro mantenir el seny i l’estabilitat dins el garbuix esfereïdor de la lluita per la independència a Catalunya. S’han exposat molts arguments, de part dels líders i simpatitzants dels dos extrems. Jo no ho faré pas. Intentaré dir el que sento i el que crec, amb preguntes i reflexions humils. Els extrems sempre es toquen i quan la corda es trenca, els que ajuden a estirar es fan mal. La radicalitat de posicionaments no deixa opció a l’equilibri.

Hem perdut l’equilibri entre la raó i les emocions? Hi ha moltes coses a canviar i reivindicar. Moltes situacions que han estat mal portades i també mal gestionades. És cert. Però... la solució només és la independència? Som realment conscients del preu que costa i del problema greu creat on no existia? Les mentides i raons per convèncer els ciutadans, i els ciutadans al mig del foc. Catalunya, Espanya, Europa i molt més lluny... som ciutadans del món. Buscar acords sembla impossible, és ben cert però... la lluita i la baralla encesa, uns que guanyen i uns que perden. I ara què? Ja ho deia el meu pare: «Al final, el fotut sempre és el poca roba i els que manen sempre guanyen». Jo tinc por. Em sento estranya i ‘culpable’ de no creure’m les bonances que diuen que ens durà la independència... i sola, al costat de la meva gent. Per això em sento angoixada...

Mercè Rota Iglesias

(Tarragona)