Ben certes incerteses

El comportament humà sempre sorprèn. Sembla sovint estrany i imprevisible, de vegades misteriós. Sol però reduir-se a pautes determinades. De cara a desentrellar-ne part dels motius que ens impulsen a fer el que fem, resulta útil ser ben conscients que som simples animals. Amb un òrgan hiperatrofiat, el cervell, que ens ha permès el desenvolupament d’una realitat complexa que anomenem ment. Però sense deixar de ser uns mamífers sotmesos bàsicament a impulsos i condicionants bioquímics desenvolupats en un entorn social. Per aquest motiu, entre d’altres, resulten enriquidors els estudis sobre el comportament d’altres espècies socials més o menys properes a la nostra.

Val la pena destacar el treball realitzat per De Waal sobre la colònia de ximpanzés del zoo d’Arnhem. El dirigent de la manada de simis era un tal Luit, que tenia sempre al costat un altre mascle més madur, Yeroen. El lideratge del grup és una cosa important. Permet assegurar-se el respecte de tots, disposar de les femelles més desitjables i accedir a la part més suculenta i abundant de la manduca disponible. El cas és que al cap d’un temps, Yeroen i Nikkie, un mascle jove i ambiciós, varen matar Luit. El nou cap de la manada va ser Nikkie, però Yeroen va seguir essent el segon del grup. Una posició discreta però influent.

Resulta sorprenent que, dos anys més tard, Nikkie va aparèixer, ofegat, en el fossar que aïlla el territori del grup. Un nou mascle ambiciós, més jove, en va prendre el relleu, Dandy. El ‘segon’ del grup va seguir essent (sorprenent?) Yeroen.

Aquesta seqüència de magnicidis entorn del poder d’un grup ens sona familiar, per la senzilla raó que tots coneixem nombrosos casos que, de manera potser no tan dràstica, segueixen la mateixa lògica. I tampoc no ens serà difícil recordar més d’un Yeroen que, instal·lat en la penombra, gaudeix de les dolçors del poder sense exposar-se massa a cap dels seus riscos.

Està clar que les societats humanes són molt més complexes que les petites bandes de primats. I també molt més ampli l’espectre de nivells en què resulta possible l’exercici d’un cert grau de lideratge. Però res d’això no altera un cert patró comú. La subtilesa i complexitat augmentada no oculta una notable similitud de fons.

Si ens situem al cim de l’escala de domini humà, la Història ha registrat infinitat de lluites més o menys truculentes entre persones i grups rivals en competència pel poder, amb el resultat de guerres i sang a dojo.

El magnicidi més conegut de la història és sens dubte l’assassinat de Juli Cèsar. El més salvatge i sagnant ja és més difícil de triar. Però no pas perquè manquin casos, sinó pel fet, ai!, que els exemples sobren, i la disputa pel top de la salvatgia i crueltat té legions d’aspirants. Per citar-ne un, més per la seva transcendència literària i artística, no pas per la seva brutalitat (bestial, però no el pitjor), podem recordar el cas del comte Ugolino della Gherardesca, a qui el seu enemic, l’arquebisbe de Pisa, va tancar en una torre solitària junt amb els seus fills i nét. Va llençar la clau de la garjola al riu Arno i no va permetre que es donés menjar als reclusos. La terrible mort d’Ugolino inspirà Dante per escriure alguns dels versos més patètics de la seva Divina Comèdia: «pare, tu que ens vas donar la carn, / treu-nos-la i salva’t».

La tremenda càrrega emotiva del passatge dantesc va nodrir de combustible per a la inspiració de romàntics i derivats. William Blake, Jean-Baptiste Carpeaux i Auguste Rodin entre d’altres han interpretat el tema, competint en dramatisme i càrrega simbòlica en el tractament de la fi d’Ugolino.

Un dels millors guanys que la societat humana ha aconseguit al llarg de la història ha estat el d’implantar un sistema que permeti la substitució de persones i grups del cim del poder sense el recurs a l’enfrontament violent, la sang, la mort i la venjança cruel. Que el Juego de tronos civilitzat hagi esdevingut una pugna pacífica i amb regles acceptades és quelcom que, ben pensat, ens ajuda a mantenir l’optimisme en les capacitats i possibilitats de la nostra espècie. Aquest és la principal virtut de la Democràcia. Un sistema carregat de defectes però perfectible des de dins i molt superior a qualsevol de les seves alternatives.

Però la democràcia exigeix algunes regles que marquen fronteres rotundament infranquejables. Una d’elles, per exemple, el sotmetiment absolut a la llei. Una llei, si es considera injusta o defectuosa, pot ser criticada amb la vista posada en la seva derogació o reforma, però mai desobeïda. Una altra, potser menor però important, la consciència que és imperatiu facilitar la governació. La situació actual no és gaire generosa en ambdues qüestions. Per una banda, algunes aliances aparenten no ser capaces d’anar més enllà de la liquidació del seu contrincant comú. Aconseguit això, és de témer que aviat derivin en pugnes sordes entre ‘socis’ disposats al que calgui per obtenir una major porció de botí.

El 24 de maig ha donat cabuda a multitud de propostes innovadores, legitimades pel sufragi. En moltes d’elles, l’entusiasme i una genuïna aspiració reformista es van veient enterbolides per determinades declaracions i postures atemptatòries d’algun dels requisits imprescindibles per a una democràcia autèntica. Esperem que les relliscades obeeixin més a la disbauxa ressacosa de l’èxit que no pas a una actitud permanent allà on retinguin poder real. En qualsevol cas inquieten. No hem arribat fins aquí per a caure en mans de nous Yeroens i Ugolinos. Per molt que siguin només en versió soft, guai, interactiva, on line i tuitera. Millor una tablet que la daga de Brutus, si. Compte, però, amb certes coses. Si us plau.