Carta als tres reis en tres llibres de tres autors. Alfons Cama, Oleguer Llongueras, Ernest Lluch

He demanat als reis tres llibres. Ara ja sé que me’ls portaran, perquè ja soc grandet i els he trobat a l’amagatall que els pares es pensaven que no descobriria mai, i així ells paraven tota l’escenografia de deixar menjar i beure per als camells al balcó i jo fingia que me la creia. Són tan interessants aquests tres llibres, que ja els he llegit tots tres i em puc permetre recomanar-los. Ordre alfabètic dels autors i en tots tres casos de qualitat, amb un vincle personal d’afecte, i l’Empordà que d’alguna manera els uneix: Cama és de Calonge, Llongueras mor a Cadaqués i Lluch l’endreça i l’edita Armangué, que va ser alcalde de Figueres.

Alfons Cama té diverses vides catalanes: Calonge, Palamós, Barcelona, Palautordera, Barcelona i, de fa trenta anys, Tarragona, on viu. Potser per la barreja de registres lingüístics, sumada naturalment a l’amor per la llengua i el gust idiomàtic, llu un català espectacular.

El seu llibre anterior, El primer Piteu, era el debut de Cama en la novel·la històrica, amb un tema tan nostre com les albors de la indústria tèxtil, la que va vertebrar econòmicament el país seguint el curs dels rius fins que van desembocar a la mar del comerç. És un magnífic llibre, tant que el vaig llegir dues vegades: la primera, perquè la professió m’ho requeria i en vaig parlar en aquestes pàgines; la segona, perquè em donava la gana de gaudir-lo sense més tribut que el plaer de la lectura. Amb El llarg silenci dels botxins em passa exactament igual: l’autor em demana unes paraules per estampar-les a la contracoberta i el llegeixo en pantalla. Hi ressalto la traça narrativa i la miraculosa perícia argumental d’ubicar en un mateix pla hàbitats diversos de París, Besançon, Barcelona, personatges de diferents èpoques i les èpoques mateixes. Amb un motiu multiplicat per dos: la Guerra Civil espanyola i el nazisme aliat dels que la van guanyar.

Demà, quan em trobi El llarg silenci dels botxins (Editorial Trípode) entre els regals dels reis que ni eren reis ni eren corruptes, el llegiré per segona vegada, i aquest cop, tocant el paper, corroboraré de nou que aquesta història és una novel·la, però també és un guió cinematogràfic amb diàlegs molt dinàmics.

Oleguer Llongueras només va viure 62 anys, però van ser tan plens que vessaven vitalisme per tot arreu, i no un vitalisme visceral, sinó el vitalisme d’un tros d’intel·lectual que a més a més de filòsof era músic. Li venia de l’avi, el mestre Joan Llongueras, i del pare, Josep Jordi Llongueras, fundador de les Escoles Virtèlia, famoses pel seu mètode docent i perquè el seu palmarès d’alumnes és un dels més llampants dels annals de la pedagogia catalana.

El nostre autor, que va dirigir Virtèlia, no va publicar res en vida, però ara per fortuna els seus fills Igor i Pol han recopilat els seus textos poètics i els han endreçat en el llibre Em faig nit fràgil (Editorial Galerada). Poesia pura i sempre musical, d’aquella que no cal musicar perquè la música ja és a les paraules, com va dir Mallarmé a Debussy quan pretenia portar-lo al pentagrama. Va de la mètrica a la inspiració haiku i formata literàriament missatges SMS. És tan bell el que diu pel com ho diu, l’essencial bellesa del significant, que fins i tot es pot prescindir del significat. «La caixa del meu tòrax fa música per tu».

Acabo amb un llibre d’Ernest Lluch, tot just hem recordat amb unció el vintè aniversari del seu assassinat. Lluch era, com en Llongueras, un personatge del Renaixement, que dominava diverses disciplines del saber que, tanmateix, sovint es passen per alt als peus dels cavalls de l’hegemonia mediàtica de la política. Però el doctor Lluch era d’aquells polítics tan estranys amb vida fora de la política. La seva obra acadèmica i assagística és profusa i excepcional, i ara Joan Armangué té cura de l’edició dels seus textos esparsos sobre un personatge cabdal de la «història de les doctrines econòmiques» de què Lluch era catedràtic. El personatge Romà i Rossell, el primer de tots (Edicions Cal·lígraf), un dels pares de l’economia catalana del segle XVIII, que també va ser dels primers a recuperar el catalanisme derrotat el 1714 i preparar-lo per a la Renaixença

Armangué –més que exalcalde de Figueres jo diria que alcalde emèrit– economista com Lluch, «amic seu i col·lega», com diu Rosa Lluch al pròleg, ens presenta una història excepcional que ens ajuda a entendre’ns millor enmig de tants malentesos que han rebregat passats i presents. Diu Rosa Lluch que el seu pare «seria molt feliç de tenir aquest llibre a les mans».

Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol.