Catalunya i el 21-D. El risc de construir un país dual

La victòria de Donald Trump a la presidència dels Estats Units va reflectir una societat partida en dos. Amb valors oposats. Amb l’Amèrica profunda enfront de les grans ciutats. Amb el ‘nosaltres primer’ davant la visió més cosmopolita i oberta dels Demòcrates.

Com el Brexit al Regne Unit. On els joves i la societat més avançada apostaven per Europa i la població més conservadora i la més castigada per la crisi, per l’aïllament. Pel refugi davant l’amenaça ‘exterior’. Són només dos exemples de com en el món occidental també es poden crear societats duals, pràcticament dividides a parts iguales.

Tant als Estats Units com a Gran Bretanya es van elaborar cartografies molt precises de com es va distribuir el vot. I es va dibuixar una geografia dels resultats electorals, que en el fons era el mapa de les fronteres entre dues concepcions dels Estats Units o de Gran Bretanya. I, fins i tot, dues concepcions de la vida.

Quan en una societat es poden dibuixar mapes molt definits entre dos colors intensos, en què poques vegades es barregen per crear tonalitats mixtes, més suaus, aleshores correm el risc de la fractura.

De perdre els espais de trobada entre els qui pensen i senten diferent, però que formen part de la mateixa comunitat. Tenim el perill de tancar-nos en el nostre territori físic o emocional per sentir-nos segurs. De dividir el món entre ‘nosaltres’ i ‘ells’.

Un dels grans escenaris d’aquest aïllament són les xarxes socials. El sociòleg Zygmunt Bauman, el pare de la teoria de la «modernitat líquida», recordava l’any 2016, en una de les seves últimes intervencions abans de morir, que «el diàleg real no és parlar amb qui pensa el mateix que tu.

Molta gent fa servir les xarxes socials no per unir, no per ampliar els seus horitzons, sinó al contrari, per tancar-se en el que anomenem zones de confort, on l’únic so que senten és el ressò de la seva veu, on l’únic que veuen són els reflexos de la seva pròpia cara. Les xarxes són molt útils, donen serveis molt agradables, però són un parany perquè no ensenyen a dialogar».

Un pot optar per comunicar-se només amb els seus. Per sentir només allò que vol escoltar. Per tancar-se en el clan, en la tribu. En l’espai virtual de les xarxes socials o en la realitat física. I la suma de posicions individuals acaba configurant un escenari col·lectiu. És quan apareix el mapa de colors.

A Catalunya estem a punt d’iniciar la campanya de les eleccions del 21 de desembre. Aquella mateixa nit tindrem el mapa general i l’endemà la cartografia completa. Sabrem fins a quin punt hem construït una societat dual. Com un dia van descobrir als Estats Units o a Gran Bretanya.

Després de quasi quaranta anys de democràcia, correm el risc de dibuixar una Catalunya dual, amb zones clarament a favor o en contra de la independència.

Durant la Transició, gairebé totes les forces polítiques es van conjurar per cohesionar la societat, per evitar la creació de dues comunitats segons fos el seu origen. Avui alguns dels missatges dominants a Catalunya i a Espanya viatgen en sentit contrari.

D’alguna manera, totes les darreres eleccions s’han de plantejar amb caràcter plebiscitari, a favor o en contra de la independència. La dinàmica del ‘Sí’ i el ‘No’ s’ha imposat de forma clara i ha convertit, per exemple, Ciutadans en la força més votada en antics feus del PSC o d’ICV. És a dir, on tradicionalment guanyaven partits que apostaven per la cohesió social i de tradició catalanista, ara s’imposa un partit de reacció, de resposta al procés independentista.

I així, sense adonar-nos, tancats tots en el nostre món, a la vida real i a les xarxes, incomunicats en l’era de la comunicació, podem acabar construint una Catalunya dual. Aquesta seria la pitjor derrota de totes les que hem patit.

Periodista
Rius és professor, autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ i va ser degà del Col·legi de Periodistes. Ha estat vinculat a ‘Mestral’, ‘El Pati’, ‘El Periódico’, TVE, ‘La Vanguardia’, ‘Público’ i ‘Eldiario.es’