Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Dolor i esperança per al periodisme

Atacs diversos. La setmana que deu informadors han estat assassinats a l’Afganistan, un grup de periodistes espanyols tenen el coratge de denunciar la manipulació que denigra una professió essencial per la democràcia

Pau Miranda

Whatsapp
La Mirada per Pau Miranda:

La Mirada per Pau Miranda: "Aquesta setmana, deu col·legues periodistes han mort assassinats a l’Afganistan"

Aquesta setmana, deu col·legues periodistes han mort assassinats a l’Afganistan, nou d’ells en un atemptat salvatge a Kabul. Va ser el que es coneix com atac doble: fas un primer atac que atregui serveis d’emergència (i periodistes) i aleshores en fas un segon per maximitzar la carnisseria.

Afganistan ja surt a tots els informes com un dels llocs més perillosos per ser periodista, como ho és per no sé quantes coses més. Personalment, ja fa molts anys que em dol cada atac en aquest país absolutament destrossat per quaranta (sí, quaranta!) anys d’una guerra que sembla que no acabarà mai.

Però també us reconec que aquest m’ha tocat més, potser perquè fa no gaire jo podria fàcilment haver estat una de les víctimes. Un col·lega m’explicava després de l’atac que la seva gran sort és que va decidir anar caminant al lloc de la primera explosió, si arriba a agafar el cotxe hi hagués estat a temps per patir la segona. Així de simple i absurdes són aquestes coses.

Entre els col·legues morts aquesta setmana a l’Afganistan hi havia de tot, de joves i de veterans, de famosos i de becaris, però tot pateixen un mal comú que fins i tot ens afecta a casa nostra: el desprestigi de la professió, la precarietat, la manca de protecció.

És curiós com en creuar-se amb periodistes dels racons del món que a un li toca cobrir un veu que hi ha realment una sèrie de problemes comuns que ens uneixen. Una de les meves obsessions personals i professionals és com de necessari és el periodisme per tenir societats mínimament democràtiques.

Aquesta setmana no he pogut evitar tornar a pensar com hem maltractat aquesta professió entre tots. Tots. Els periodistes mateixos no hem sabut fer algunes coses, o més aviat negar-nos a fer-les. No em canso de recomanar la versió que n’ha fet l’Enric González, les seves Memòries Líquides expliquen de forma brillant moltes d’aquestes misèries.

I justament per això m’he alegrat tant, i fins i tot m’he enorgullit, quan l’endemà de la salvatjada de Kabul em vaig assabentar de la iniciativa d’altres col·legues, els i les de Televisió Espanyola, per denunciar aquestes coses que durant molt de temps hem fet sense atrevir-nos a aixecar la veu, amb honrosíssimes excepcions.

Jo vaig començar de becari justament a TVE Sant Cugat i ben aviat vaig començar a aprendre com es feia això, quan després de l’Informatiu, o fins i tot abans que acabés, arribaven les trucades al telèfon vermell queixant-se perquè a aquest o aquell li havien donat catorze segons de pantalla, massa per un cap de l’oposició.

Poc després, ja vaig veure directament per primer cop com un director de diari (un que encara està al capdavant d’un mitjà molt gran, quines coses) em tirava enrere una crònica que criticava la intimidació física que estaven exercint les tropes americanes contra els periodistes que seguíem els seus inútils esforços per trobar Bin Laden a les muntanyes afganeses.

Una manera de fer

Poden semblar anècdotes, però amb el temps vas veient que és una forma de fer no exclusiva d’un mitjà o altre, dels privats o dels públics, sinó d’una cultura en què allò de la democràcia de veritat no s’havia acabat d’entendre bé.

I, tornant a la meva obsessió, sense un periodisme que es dediqui per sobre de tot a explicar coses per informar la gent i no a defensar interessos, per molt lloables que puguin ser, la barca anirà de tort.

La iniciativa de dones treballadores de TVE (a què s’han afegit també homes treballadors de l’Ens) #AsíSeManipula és una mostra de coratge i un exemple que hem d’esperar sigui un brot verd que ajudi a reviure un sector absolutament necessari per tenir la societat democràtica que molts diuen que volen. No tinc cap dubte que els col·legues assassinats aquí s’unirien en aplaudir aquesta iniciativa de la mateixa manera que molts col·legues d’allà s’han unit al dolor per un atac absurd i salvatge contra la llibertat de tothom.

Periodista. Pau Miranda és un periodista tarragoní especialitzaten informació internacional. Durant 15 anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. Actualment és responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a
l’Afganistan.

Temas

Comentarios

Lea También