El dia del judici: Temps en mode ‘Apocalypse now’, 40 anys després de Coppola

Demà comença al Tribunal Suprem un judici que cobriran tots els gèneres literaris. Els periodistes en farem cròniques –espero les de l’amic Xavier Fernández–, els historiadors el passaran a la posteritat, i entre els uns i els altres s’hi farà èpica, lírica i dramàtica. Els temps que l’envolten no són menys importants, perquè el text i el context s’atrauen, s’impliquen i es repliquen. Ahir, una manifestació que va permetre treure el cap a la intolerància. I en temps real, el diàleg institucional entre Barcelona i Madrid se’n va en orris a tocar d’un debat dels pressupostos generals de l’Estat que anuncien, més que una caiguda, una demolició del Govern. Inestabilitat política, agitació social, i un mapamundi en mans de psicòpates sense una oposició assenyada amb prou força per a frenar-los. Temps en mode Apocalypse now exactament quaranta anys després de Ford Coppola. 

El judici als independentistes catalans incrementarà una crisi posposada i mai resolta. Hi perdrà tothom. Els primers, és clar, els acusats, que ja estan patint una condemna de presó sense sentència a compte d’uns fets penalment opinables o discutibles. Terrible. Però també rebran els acusadors, perquè han posat Espanya en forma de tribunal com a mínim un trimestre davant dels focus mediàtics de tot el món. Un tribunal que serà televisat com a polític, per més que a la sala de maquillatge s’esforcin de promoure’l com a jurídic. 

Totes les parts de la vista seran polítiques. Faran política testimonis, acusats i advocats, explícitament. Però tàcitament també en faran els que pretenguin no fer-ne apel·lant a un dret que sempre està incòmode quan asseu vots a la banqueta. D’entrada, la fiscalia i l’advocacia de l’Estat, que la lògica hauria de situar en la mateixa estratègia processal, difereixen en supòsits tan cabdals com la qualificació dels suposats delictes i la consegüent petició de penes. Al costat d’una acusació particular que resulta ser d’un partit d’una extrema dreta, més extrema que dreta. Dit suaument.

L’exhumació dels cadàvers del feixisme és un signe d’aquests temps que admeten remuntar-nos metafòricament a l’apocalipsi, que, per cert, va ser escrit a l’exili en temps de persecució i repressió, i també evoca agressions contra la natura i el medi ambient. I acaba blasmant «tots els qui estimen o fabriquen la mentida». 

El text que clou la Bíblia, qualificat de profètic, alertava fa dos mil anys de les fake news que lamentablement formen i conformen el nostre paisatge. La paraula axiològica és el verb «fabricar», connotatiu d’indústria, que trasllada la mentida personal a l’univers mediàtic. 

La veu que es tradueix per «mentida» o «falsedat» –segons models llatins o hel·lenístics– en el grec clàssic del text original és ψεΰδος, en transliteració «pseudos», que fem servir com a prefix denotatiu del fals. L’autor de l’Apocalipsi, l’evangelista Joan i/o la seva escola i deixebles, acaba el text sagrat evocant-ne els orígens de la semàntica a la Torà jueva, en els quals el vuitè manament prohibia molt precisament el fals testimoni: «no acusis ningú falsament». 

Tant de bo, en aquest judici que comença demà no hi hagi falsos testimonis ni sigui un preàmbul de cap apocalipsi. Ara bé, el camp metafòric que he triat, de fake no en te res: per començar, la seu del Tribunal Suprem és al que va ser convent de les Saleses, amb iconografia religiosa tan preuada com la Immaculada de Claudio Coello i el Crist d’Alonso Cano. I les Saleses van ser fundades per Sant Francesc de Sales, doctor en dret canònic i en dret civil, escriptor notable traduït al castellà per tot un Francisco de Quevedo. Francesc de Salés és el patró dels periodistes.

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, Antoni Batista ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.