El teatre. Expresió cultural d'una ciutat. Mantenir la flama del talent local

Si hom passeja a cuitacorrents per l’avinguda del Paral·lel de Barcelona, de l’únic de què pot adonar-se és que es tracta d’una mena de passeig recte, llarg i a vegades molt carregat de cotxes; però si la travessa la fa tot passejant, la perspectiva varia. Si es tenen uns quants anys i una mica d’experiència, bo i caminant el que s’acostuma a fer és a mirar els teatres que encara queden, comptar els que han tancat, fixar-se en els que estan apuntalats i, finalment, a lamentar la desertització artística en l’indret que havia tingut més sales de tot Barcelona.

De tant en tant, i tot i la crisi i la manca d’ajudes, om s’adona que malgrat tot a la capital catalana sobreviuen encara molts teatres però la majoria dels que aguanten són de petita i mitjana dimensió, fruit d’iniciatives de grups professionals i de persones que segueixen creient que els escenaris són alguna cosa més que llocs on es fan espectacles, ja que bàsicament constitueixen el millor indicador del nivell cultural que pot assolir una ciutat.

Pensava en tot això, assegut a la butaca del Bravium de Reus, just quan estava a punt de començar un dels espectacles de la sisena edició del Festival Reus Teatre Musical. Aquesta és una iniciativa de les benemèrites Artistes Locals que bàsicament són un grup de dones amb molta fe, amb una enorme capacitat de treball i que, amb molt poques ajudes i una gran modèstia, han estat capaces d’organitzar un certamen únic a Catalunya, a Espanya i sembla que a Europa.

El Festival fa tres únics espectacles -la cosa no dóna per més- però elles tenen la voluntat que el projecte vagi més enllà i pretenen aconseguir que sobresurti enmig dels pinxos, dels olis, dels vins i altres productes promocionals. Creuen, a més, que aquest tipus d’esdeveniments han de deixar una mica de pòsit musico-teatral i social a la ciutat, ho volen aconseguir afavorint per exemple, la participació dels joves en una cosa que s’han inventat i que anomenen l’OFF/RTM.

Aviat farà 47 anys de l’estrena de ‘Reus, París i Londres’, d’un Lluís Pasqual, que tenia poc més de vint  anys

Reus porta massa anys fent certàmens culturals tipus aparador que costen molts diners, que no sé si tenen massa retorn econòmic però que estic convençut que deixen poca petjada cultural a la ciutat.

La capital del Baix Camp disposa d’un mínim de sis teatres de diferents capacitats i amb possibilitats d’acollir tota mena d’espectacles. Un d’ells, el Fortuny, dedica el seu important pressupost a companyies de fora, la majoria comercials. El segon en importància, el Bartrina ofereix una programació que no acabo d’entendre quina línia té però que no sembla tenir cap connexió amb l’entorn. Mentrestant això succeeix, el Bravium, l’Orfeó i Santa Llúcia malden per a fer teatre i, en general fan el que poden, això sí: sense recursos, ni incentius, ni ajudes; només comptant amb la fe inesgotable de la gent que hi ha al darrere.

La ciutat disposa d’escoles de música, de dansa i d’expressió corporal. Hi assisteixen milers d’alumnes i disposen d’un professorat amb experiència i amb suficient capacitat per a fer més coses que festivals de fi de curs; però ningú els proposa projectes, ni els inclou en les programacions, diguem-ne neoprofessionals.

Avui jo em pregunto: qui busca ‘pasquals’ entre els centenars d’adolescents que aprenen música, cant coral, dansa...?

El dia 19 del pròxim mes de desembre farà 47 anys de l’estrena del muntatge Reus, París i Londres basat en textos d’autors locals i comarcals, escrit i dirigit per un jove que tenia poc més de vint anys, anomenat Lluís Pasqual. Amb la dictadura agonitzant, el millor professional d’aquest gènere nascut entre nosaltres, va aconseguir finançament d’un empresari que sí que apostava per la ciutat, en Francesc Cailà i, amb l’ajuda d’un grup de joves com el promotor, van aconseguir fer un espectacle d’èxit.

I ara, en el primer terç del segle XXI, jo em pregunto: qui busca «pasquals» entre els centenars d’adolescents, noies i nois que aprenen música, cant coral, dansa...? Qui ajuda aquesta gent que manté la flama de la cultura pròpia de la ciutat?

No ho sé, però veient com han anat les coses en els darrers anys, només puc concloure que al nou regidor de cultura de l’Ajuntament de la capital del Baix Camp se li ha girat molta feina. Si la vol fer, és clar!

* Periodista. Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.