Els pobles, un valor en alça

Durant l’actual pandèmia moltes famílies residents a les ciutats han descobert –o redescobert–, els valors dels seus pobles de procedència, dels espais rurals on tenen la seva residència de caps de setmana o els paratges on passen les vacances d’estiu, de Setmana Santa o d’hivern. A partir de l’anunci de l’estat d’alarma, la major part d’aquestes famílies s’ho van fer venir bé per confinar-se als pobles, per tal de tenir un major espai vital en comparació als pisos que habiten a les ciutats, a més d’un marge de seguretat més gran, per tractar-se de llocs amb baixos índex de població. Des d’aleshores, algunes d’aquestes nissagues es plantegen, si és que poden combinar-s’ho amb el treball, retornar al poble que els va veure nàixer i del qual van marxar per raons d’estudis, laborals o familiars. Tot d’una, sembla com si els pobles s’hagin revalorat, de la mateixa forma que viure als pobles i ser de poble ja no estigui mal vist; i tot plegat genera tot un seguit d’expectatives, alhora que alguns inconvenients i diverses controvèrsies.

Fins als inicis del segle XVI, la immensa majoria de persones naixien, vivien i morien al mateix lloc, i era ben rar el transvasament de població entre pobles i ciutats, i més a l’inrevés. A partir del regnat dels Reis Catòlics, na Isabel i en Ferran van fer mans i mànigues per buidar el poder de la noblesa territorial, per tal d’establir el seu total domini sobre el territori peninsular i la seva població. Per fer-ho possible crearen la Guàrdia Palatina, una institució armada en la qual integrar els nobles que, pel seu costat, intentaven defensar els seus privilegis davant la reialesa. A poc a poc la major part de nobles acceptaren la proposta reial i es traslladaren a la capital del regne, on es dedicaren a cercar notorietat, alhora que es despreocupaven de les seves terres i de les persones que en depenien. Pocs anys després, el cardenal Cisneros creava la Gente de Ordenanza, formada per uns 30.000 homes, majoritàriament mercenaris que cobraven un sou per guerrejar quan i on els manaven, a més d’aquells nobles i els seus descendents que havien abandonat les seves terres d’origen. I no cal dir que aquella tropa armada fou utilitzada contra tots aquells que posaven en qüestió el poder dels reis, tal com es va poder copsar a Saragossa, on foren enviats per abolir els furs aragonesos, i a Catalunya, on vingueren per combatre la insubordinació popular contra l’abús del dret militar a l’hostatjada que ells mateixos havien provocat. Comptat i debatut, pel que sembla aquest va ser el primer gran transvasament de població cap a les ciutats.

Posteriorment, diverses pestes, guerres, plagues i sequeres forçaren el desplaçament de persones de l’àmbit rural cap a les ciutats, un transvasament humà que encara va anar a més quan s’inicià el desenvolupament industrial, especialment ,el del sector tèxtil.

A desgrat del que aquells pagesos convertits en obrers poguessin explicar si alguna vegada tornaven als seus pobles d’origen, la realitat de la vida a les ciutats era ben dura. La majoria havien canviat el seu treball de pagès que es desenvolupava a cel obert per feines en espais tancats, on el soroll de les màquines i els vapors que es produïen els minaven la salut. I tampoc no hi guanyaven res quan havien de residir en habitatges en les quals s’amuntegaven diverses famílies de forma ben insalubre.

Fos com fos, la realitat és que fins ara, malgrat alguns inconvenients, la ciutat ha estat un pol d’atracció per a moltes famílies que cercaven una millor vida, altres que volien tenir ben a prop tots els serveis que ofereixen les urbs i les que, senzillament, fugien de la misèria.

En els darrers temps, a partir dels anys vuitanta del segle passat va tenir lloc un petit èxode de persones que fugien de les ciutats i de les àrees metropolitanes per establir-se als pobles, homes i dones que aviat es definiren com neorurals. La majoria cercaven la sanitat i la tranquil·litat del medi rural, tot i que també es trobaren amb els inconvenients de viure en un medi que desconeixien.

Ara per ara, a partir de l’aparició de la Covid-19 i tal com ja s’ha dit, són moltes les famílies que volen residir als pobles i fugir de les ciutats. De moment ja hi ha hagut alguns desplaçaments, i també petites friccions, quan algunes persones dels pobles ja han manifestat la seva hostilitat als nouvinguts, als qui atorguen la possibilitat de ser portadors de virus i la presumpta certesa de ser forasters. Per tot plegat, és evident que hi poden haver conflictes i, abans de res, caldria plantejar-se aquesta pregunta: Qui és de poble i qui hi pot residir? Hi ha qui afirma que és de poble tota persona que hi ha nascut i que hi viu, per bé que altres matisen que, ser de poble –igual que ser català–, ho és qui n’exerceix, vingui d’on vingui. D’altra banda, diverses persones que sempre han viscut al poble on van nàixer en demanen l’exclusivitat de pertinença, malgrat que majoritàriament van venir al món en algun hospital comarcal i ara treballen en pobles veïns. D’altra banda estan les persones que es consideren del poble perquè hi tenen una casa, perquè hi passen els estius, pel motiu que de lluny a lluny hi apareixen per les festes majors o hi van a comprar els productes locals. Cadascú plora pel seu sant!

Jo crec que tothom té dret a viure als pobles i a l’àmbit rural, sempre que ho faci amb el màxim respecte possible a les persones que de sempre han residit en aquells espais, un respecte a les persones que ha d’anar emparellat a les tradicions i els costums locals. Si hi ha respecte a les persones i al territori tot serà possible. D’aquesta forma hi haurà una bona integració humana i una barreja de coneixements que ajudarà el desenvolupament dels pobles. No em plantejo altra cosa, pel bé de tots.