Epistolaris digitals

Seguim escrivint-nos, segurament més que mai i amb més interlocutors que mai, però amb missatges instantanis de mòbil sense voluntat de perdurar

08 octubre 2020 08:00 | Actualizado a 08 octubre 2020 08:22
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Des de fa tres generacions, la família Manent troba sempre uns dies de juliol o d’agost per estiuejar al Mas Segimon de l’Aleixar. Resguardats del bullici de la capital catalana, la comarca del Baix Camp els ofereix el beatus ille idoni per poder recuperar lectures, preparar noves recerques genealògiques, de toponímia o onomàstica o escriure tota mena de llibres.

Des de fa uns quants anys, sempre que podem, intentem quadrar agendes per anar-los a visitar en aquella masia històrica situada a la vall dels contraforts de la Mussara. Passant per Reus, ens apropem a la població històricament vinculada al comtat de Prades, on ens proveïm d’una coca de recapte, plena de ceba i escalivada, i també algunes postres de torró o avellana.

Enguany, com a conseqüència de la situació actual, vam ajornar la visita fins ben entrat el mes de setembre, però finalment vam renovar el que ja s’ha anat instituint en una tradició. Després de dinar, a la sobretaula, sota els alts plataners d’aquella rogenca era empedrada de finals del segle XIX, vam repassar l’actualitat -aleshores encara no havien inhabilitat el president Torra, per bé que tot ho feia preveure-, però sobretot vam mirar enrere: els intel·lectuals d’altres temps, els vincles territorials o les cartes en paper que s’enviaven abans i que han estat i són una font importantíssima per als historiadors.

De tot això en parlàvem a partir d’un nou llibre que acaba de sortir d’impremta, Uns béns compartibles: l’epistolari de Marià Manent i Marià Villangómez (Miquel Costa editor, 2020) que recull les cartes que s’enviaven el poeta barceloní però arrelat a les comarques tarragonines amb l’autor eivissenc entre 1954 i 1987. Al llibre, l’estudiosa eivissenca Neus Giménez Tur repassa l’amistat que Manent i Villangómez -ambdós guanyadors del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes als anys vuitanta- van mantenir durant quatre dècades a partir d’una quarantena de les cartes que es van escriure.

És a partir d’aquesta recerca que sabem, per exemple, que Marià Manent s’interessa d’una manera especial per les noves generacions literàries i nuclis culturals actius de les Illes Balears, tot establint-ne noves connexions: «no dubti que es collirà el fruit de tots aquests esforços».

Ens escrivim amb correus electrònics més funcionals que literaris i amb àudios passavolants que tampoc valdrà la pena de transcriure

En altres quartilles mecanografiades o a les targetes escrites a mà, els dos intel·lectuals s’agraeixen els llibres o articles rebuts de l’altre, parlen de versos o traduccions o es proposen futures trobades per veure’s. El llenguatge precís i les formes de cortesia o mots d’afecte que trobem a les cartes també són molt pròpies de l’època, fet que, dites avui, ens semblarien de ben segur extemporànies, amb fórmules de comiat exquisides com «ja sabeu que us té en molta alta estima el vostre vell amic».

El cert és que tot i ser, l’epistolar, un gènere de publicació minoritària -la feina de recerca, recopilació i anàlisi és elevadíssima i molt costosa-, sí que de tant en tant es van publicant llibres de cartes. Menys del que caldria, però se’n publiquen. I és una bona manera per conèixer de primera mà allò que es deien uns i altres en la seva correspondència privada pel que fa a temàtiques culturals o d’actualitat d’aquell moment, encàrrecs rebuts, projectes en marxa o opinions en referència a terceres persones. Per això cal destacar la bona tasca d’introducció, recopilació i anotació de Neus Giménez, la seva curadora.

És clar que estem parlant d’altres temps. Avui els historiadors estem preocupats per si el gènere epistolar ja ha arribat a la seva fi. Seguim escrivint-nos -segurament més que mai i amb més interlocutors que mai-, però amb missatges instantanis de mòbil sense voluntat de perdurar, amb correus electrònics més funcionals que literaris i amb àudios passavolants que tampoc valdrà la pena de transcriure. Som al segle XXI i tornar enrere no tindria cap sentit, així que hem d’assumir que al llarg dels propers anys hi haurà d’haver canvis en la recerca històrica del nostre temps. Ara bé, si tenim el desig de recuperar, per unes hores, les pausades reflexions de les cartes escrites amb delicadesa, sempre ens quedaran epistolaris com els de Manent i Villangómez en el qual podem trobar confidències com les que l’escriptor de l’Aleixar envia a l’eivissenc el 28 de gener de 1975. Després d’uns intensos paràgrafs al voltant de la relació entre Catalunya i les Illes i la possible admiració o recel territorial d’alguns periodistes, Manent finalitza la missiva dient: «Us prego que no en parleu als diaris ni a ningú. No soc amic de polèmiques. Quedi, doncs, entre nosaltres». Entre ells i entre tots els lectors del llibre d’ara, és clar.

Comentarios
Multimedia Diari