Más de Opinion

Glòria i honor tarragonins a Joan Perucho

Gran autor de país petit. Albinyana lidera el centenari de Joan Perucho, un clàssic que ha aportat a la literatura moltes històries i sabers de les terres tarragonines

Joaquim Roglan

Whatsapp
Glòria i honor tarragonins a Joan Perucho

Glòria i honor tarragonins a Joan Perucho

Albinyana ja celebra el proper centenari de Joan Perucho (Vila de Gràcia, 1920- Barcelona, 2003), abans que cap altra ciutat vinculada a la seva vida ni que cap altra institució.

El poble del Baix Penedès, on l’escriptor tenia una casa, ha estrenat la cantata Els somnis de la Pamela, una obra musical basada en alguns llibres del seu veí més volgut, reconegut i traduït de la literatura catalana i castellana de la postguerra.

A més d’haver-li dedicat el nom de l’escola, Albinyana també ha creat uns capgrossos inspirats en el Monstruari fantàstic de Perucho que es veuran a totes les festes estiuenques. I el més significatiu de tot plegat és que sempre hi participen les nenes i nens de la vila. D’aquesta manera, Can Groc, que és el nom de la casa de Perucho, ha esdevingut el nucli, el far i l’exemple que fa justícia a un dels escriptors que Catalunya sovint ha menystingut i quasi arraconat per causes alienes a la literatura. 

Jutge de professió, que va exercir a Tortosa, Móra d’Ebre i Gandesa, la cultura popular de les terres tarragonines és molt present en la seva colossal obra literària, periodística, poètica, narrativa i assagística. Una petita gran mostra són títols com: Els jardins de la malenconia, Quadern d’Albinyana, Perucho i Albinyana, Fulls de les fronteres: entre Gandesa i Alcanyís.

També els menjars, els vins i xampanys de les comarques tarragonines són presents en obres gastronòmiques com El libro de la cocina espanyola, que va escriure amb Néstor Luján, i Gastronomia i cultura. Enamorat d’aquestes terres, va voler que les seves cendres fossin escampades a Prades. Ara, sortosament, encara es recorda en algunes rutes i camins culturals per a infants i famílies que porten el nom de Perucho al Baix Camp.

Mestre de mestres de la ficció i la fantasia, prestigiosos crítics i acadèmics internacionals el comparen amb Poe, Lovecraft i Borges, i el consideren el precedent català del realisme màgic d’autors com García Márquez. Traduït a més de vint idiomes, la seva formació clàssica i la seva infinita curiositat humanística li van permetre inserir moltes coses tarragonines en obres de referència com: Rosas, diablos y sonrisas. Històries apòcrifes. Les històries naturals.

Els balnearis. Incredulitats i devocions. Sense oblidar el seu mític Llibre de cavalleries, entre altres clàssics. Barrejant la realitat i els seus contes, algunes experiències viscudes com a jutge a Gandesa les va convertir en relats, igual com moltes de les seves històries de fantasmes que deia que trobava a Can Groc.

Amb sentit de l’humor, de la imaginació i del bon paladar, va combatre, sense voler-ho, al bàndol republicà i al nacional, la qual cosa el va fer sospitós a algunes generacions posteriors. De natural bilingüe, es va iniciar en revistes de postguerra com Destino. Impossible de classificar, anava per lliure i era amic d’intel·lectuals i d’artistes falangistes, exiliats i independentistes. Perquè només li interessaven la qualitat humana, literària i artística, a més de les lleis i la  justícia.

Frases seves com «sempre dic que sóc espanyol perquè sóc català», no li van ser perdonades. I Òmnium Cultural, igual com a Josep Pla, mai no li va atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Tampoc no li calia, perquè va ser membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i Premi Nacional de Literatura Catalana, entre molts més guardons. Quan li van lliurar el Premio Nacional de las Letras Españolas, «porque su mayor aportación literaria ha sido la de incorporar lo catalán a lo español», el president Pujol no el va felicitar. La Universitat Rovira i Virgili el va nomenar Doctor Honoris Causa.

A les seves últimes entrevistes, quan ja tenia més de vuitanta anys i més de trenta mil llibres a casa, parlava sense embuts i allunyat del políticament correcte sobre la seva Teoría de Catalunya i sobre el que deia Dante de «l’avara povertá di Catalogna» a la Divina Comèdia. Esperava la mort amb aquella calma i valentia que tenen les grans persones bones i justes. No va voler funerals ni pompes públiques. Ara, Albinyana demostra que les terres tarragonines no seran ni avares ni pobres en el seu reconeixement i gratitud a Joan Perucho.

Temas

Comentarios

Lea También