Josep Maria Espinàs ja trobarà llit de luxe

Diu un home: «Misèria i companyia, el Priorat. Si camineu ja ho deveu haver vist». I Josep Maria Espinàs, que només tenia trenta anys, respon: «És un país bonic».

Quan el jove viatger arriba des de l’estació de Marçà-Falset a Capçanes, li comuniquen que no trobarà llit ni al Molar, ni a Lloà ni a Bellmunt. Aquest estiu, el mestre de mestres del periodisme i la literatura de viatges pot reposar en més de trenta suites de cinc estrelles i de luxe prop d’Escala Dei, o en més d’una dotzena en un nou hotel en construcció. Així com de llits confortables en molts altres establiments de diverses poblacions de la comarca.

Té ja noranta anys, els màxims guardons i reconeixements que atorga Catalunya a alguns dels seus escriptors, i mereix passar les nits que vulgui allà on ho desitgi, i més especialment al Priorat.

Discretament, l’any passat es van complir seixanta anys d’aquell seu segon llibre de viatges a peu. El primer, l’havia fet un any abans pel Pirineu juntament amb el seu col·lega Camilo José Cela.

Varen mirar els mateixos paisatges i el resultat d’ambdues mirades publicades era més que excel·lent, encara que totalment diferents. Perquè quan Espinàs camina pel Priorat acompanyat del seu amic i humorista Joaquim Muntanyola, l’anomena «el país de l’elegia». I la seva contemplació no és turística, sinó la de la persona que toca de peus a terra i estima la terra. No hi havia vins caríssims ni etiquetes guardonades entre les millors del món, com passa ara, gràcies als gurus de la penetració enològica nord-americana a Catalunya.

Espinàs tasta un vi aspre de més de setze graus que ara seria considerat un atemptat contra la salut pública i els paladars del jovent en flor, afectats pels estels d’un cel negre damunt una terra pura, dura, tants anys deserta, erma i abandonada. I mai treballada per persones amb glamur, ni per sommeliers.

Cap carta ni etiqueta de vins sofisticats parla de les coses que vivia i explicava aquell jove senyor de Barcelona. L’home que arrenca ceps. Un balancí. Un vas a cada mà. Premses, grills i homes. La pluja. Els camins de l’alba. Dinars al mas. Una mestressa. Un autobús. Un roc a la faixa de cada pagès. Uns rucs de bon matí. Un ball de capvespre. Els silencis. El despoblament. Els oficis desapareguts...

Ara el Priorat fa goig i és sinònim de categoria turística. Ha costat anys, panys i generacions prestigiar la seva història, la seva geografia i la seva ancestral tradició vinícola. Justament els tres criteris que Espinàs va establir per intentar definir un Priorat en el qual «tothom té raó» i «l’únic que cal evitar és l’error del dogmatisme».

Terra vella i polsosa amb predomini de les pissarres silúriques conegudes com a «licorella», aquell viatger de ciutat ja va anticipar que no hi ha un Priorat, sinó molts Priorats. I que cadascú el fa, el viu o el visita a la seva manera. Segons sigui un pagès, un empresari, un inversor, un venedor d’imatge o un cercador virtual de turisme enològic.

Literatura i màrqueting

Fa molts anys, algú va escriure que la gastronomia és, només, la cuina elevada a literatura. Fa menys temps, algú va aplicar al Priorat i a altres indrets del món la mateixa recepta.

Així es va difondre la teoria i pràctica que el noranta per cent d’allò què es diu i s’escriu sobre vins és, només, literatura i màrqueting. I és quan s’inventen paraules que no s’usaven quan de vins es parlava. Una nova terminologia amb mots com ànima, buquet, delicat, dens, estructura, llàgrimes, melós, pla, post-gust, ric, rodó, tànnic, untuós, vital...

Fins al punt que l’any 1999, Xavier Rull i la Universitat Rovira i Virgili publiquen el Diccionari del vi, a fi i efecte d’establir algun criteri seriós entre tanta paraula buida per quedar bé en reunions, fires, tastos, competicions i dissenys de bodegues i de copes.

Quan Espinàs va anar a peu pel Priorat, encara es bevia amb porró. Un estrany objecte que ja no es veu al Priorat, a cap establiment de cinc estrelles del món i encara menys en una tauleta de nit romàntica entre luxe, seda i glamur. Potser per aquesta aleshores imprevisible raó, Espinàs va dedicar el seu llibre «als prioratins que resisteixen heroicament». Salut al mestre que també resisteix, salut.

Periodista Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador d’Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet.