La cassola, símbol de la desigualtat. La Covid-19 pot empènyer a la fam a 130 milions de persones al món

A San Salvador sonen protestes i petards i la gent penja camises i draps de color blanc a les portes de les seves cases. A Mèxic, els draps són blancs també. A Colòmbia, són de color vermell. És senyal de fam, de què en aquestes cases de famílies confinades, es requereix ajuda urgent. En alguns països com Venezuela, Colòmbia o Panamà, les protestes arriben als carrers i es bloquegen carreteres o surt gent en manifestació per a demanar ajuts.

Segons estudis del Programa Mundial d’Aliments de les Nacions Unides la pandèmia provocada pel coronavirus podria empènyer a la fam a 130 milions de persones al món. Abans de la Covid-19 eren 821 milions els éssers humans amb fam crònica. Les guerres a Síria, Iemen, les crisis al Sudan de Sud i Burkina Fasso i les plagues de llagostes que assolen països africans situen a altres 135 milions en inseguretat alimentària. 265 milions més en total.

Mentre, Brasil i els Estats Units es converteixen en centres de la pandèmia al continent americà. Recordin les similituds entre els seus governants, mascles suposadament alfa amants de les armes, les empreses extractives i l ‘economia financera i usurera, misògins i racistes. Als Estats Units, també hi ha hagut protestes. Protestes esperonades pel seu propi president, amb mascles suposadament alfa armats amb fusells d’assalt i bazookas al crit de «llibertat» o fanàtics del culte a el cos (els de el culte al cervell estan tan serens com poden a casa seva) que a l’uníson fan flexions i sentadetes demanant que obrin els gimnasos d’una vegada, porfaplis.

Potser algun d’ells hagi reflexionat en què quants més contagiats millor per allò de la immunitat de grup, immunitat de ramat. Tot i que no crec que reflexionin gaire. De fet se’ls pot equiparar en intel·ligència amb ramats. Però ni això, no insultem els bòvids, grans animals. 

A Espanya, -ai d’aquells que alguna vegada es van creure europeus!-, l’equivalent del ramat de Trump i Bolsonaro ha aflorat a Madrid, desvergonyit, perduts el pudor i la decència amb l’obscena actuació de la presidenta de la seva comunitat, Isabel Díaz Ayuso, aquella que en el seu CV figura ser la responsable  del compte de twitter del Pecas, el gos d’Esperanza Aguirre, al seu torn la responsable de delmar la sanitat pública madrilenya. 

El ramat de nostàlgics aznariegos, defensors dels seus privilegis de gimnasos, paddle, toros, munteries i economia especulativa, s’han apoderat de les cassoles (sembla ser que han trobat el camí a la cuina sense ajuda de les seves mucamas) i, a falta de bazookas, pals de golf, per a sortir al carrer i demanar «llibertat». La llibertat de seguir vivint de rendes, de seguir explotant i de seguir gaudint amb això, caigui qui caigui, insolidaris i irresponsables i orgullosos de ser-ho. En temps de crisi, aflora el pitjor i el millor, diuen.

En el cas del ramat de Nuñez de Balboa, el darwinisme social elevat a la seva major expressió. I per a aquest ramat no hi ha escorxador. Sempre han estat protegits i per això no conceben la necessitat de, com la resta de madrilenys, quedar-se a casa. La igualtat, ser com la resta, tenir els mateixos drets i deures, és incompatible amb la seva essència privilegiada, l’elit-naftalina de la capital imperial. Per això canten La muerte no es el final, perquè mai no es tracta de la seva, de mort. Mai no els han posat ells, els morts.

Parlo amb una infermera i em diu que té por, que la gent actua com si la malaltia no fos letal, que pot ser no hem vist imatges suficients de cadàvers sols i pacients a les UCIS intubats i boca avall (per facilitar l’oxigenació dels pulmons), que no pensem en les seqüeles encara poc conegudes de la malaltia en aquells que l’han superat i que li fa por una segona onada de Covid-19 a Espanya, amb un cos sanitari exhaust, maltractat i enfadat amb raó, obligats a resistir a primera línia, sí o sí. 

I potser sí, potser sí hauríem d’haver vist més pacients connectats a respiradors, veure els tubs a la gola, més morts a les morgues, més sepelis solitaris. En una pandèmia, segons els científics, la por és una bona aliada. La gent es tanca a casa i talla vies de contagi. Per això en èpoques de crisi, els polítics miren de què siguin científics els portaveus, els encarregats de transmetre urgència i incertesa, el que es sap i el que no es sap. Ells es poden permetre transmetre por. Els polítics no. Potser aquí ens hem quedat curts. I sí, fa por. Fa por la malaltia, la incertesa i la fam i les cues als Bancs d’Aliments i les morts per venir arreu del món. I fa por, molta, del què són capaços els Cayetanos de Núñez de Balboa d’aquí i d’allà per mantenir els seus privilegis. 
 

Lali Cambra treballa a Metges sense Fronteres, on cobreix diversos països d’Àfrica i Sudamèrica. Abans va fer de corresponsal per mitans estatals a Sudàfrica. Va començar de periodista a Tarragona