L’article de Nadal. Entre les creences i les tradicions

«Som al dia de Nadal i hem de fer molta gatzara, / 
és el punt de mitja nit i la festa ja es prepara. / Amb panderos i ferrets 
cantarem uns villancets, / 
la ximbomba roncarà reganyosa, reganyosa. / 
La ximbomba roncarà reganyosa com un ca».

Nadal és una festa... Bonica? Especial? Entranyable? Admet tants adjectius com derivacions genitives: contes de Nadal, pel·lícules de Nadal, ara fins i tot sèries de Nadal, cançons de Nadal... Àpats de Nadal, embotits de Nadal, adorns de Nadal, la rifa de Nadal, treves de Nadal... I perquè no l’article de Nadal? Amb l’aval de ser el tercer any que l’escric, em permeto, doncs, etiquetar-lo: aquí tenen el meu article de Nadal.

Això del Nadal presenta problemes no tant als no-creients com als activistes del no creure, i et trobes que et desitgen els bons auguris propis del temps amb fórmules raríssimes com celebrar el solstici d’hivern i eufemístiques com el genèric «bones festes» o el recurs d’esperar uns dies i felicitar l’any nou, que no té cap misteri pel mig. 

Els jueus tenen una fórmula funcional per evitar aquesta mena de ximpleries de principis lèxics, que és diferenciar els creients dels tradicionals: hi ha qui celebra ritualment el calendari de la Torà per fe, i n’hi ha d’altres que ho fan perquè gaudeixen de les tradicions i de compartir-les amb els més pròxims. No oblidaré mai un sopar de Pasqua a Jerusalem, a la gran taula ritualment ben parada d’una família a la qual vaig anar a parar periodísticament per entendre des de dins com es vivia amb l’amenaça de la intifada. No oblidaré mai la festa de la ruptura del dejuni del ramadà, l’Id al-Fitr a un campament d’al-Fatah al mig del Sàhara, amb un menú destinat a demostrar el gaudi de tota mena de sabors i colors, fins i tot colors tatuats a la pell amb henna. Aquells dos àpats, en els territoris diversos en què havia vist una metralleta Galil sota d’una quipà i un Kalàixnikov sota d’un kufiyya, em van ajudar a entendre que jueus i palestins es trobarien algun dia, pregarien al mateix Déu segons profetes diferents, menjarien plegats i segellarien una pau que els uns anomenen shalom i els altres salam, com donant a entendre que entendre’s no hauria de ser tan difícil.

He viscut, és clar, la tradició cristiana, que és rica en expressions diverses que per fortuna es mantenen, malgrat la tossuderia anual dels que se les volen carregar per la via de l’esnobisme, quan el que té de bonic la tradició és tot el contrari. Les emulacions dels pessebres d’alguns ajuntaments fan més polèmiques que emocions i em temo que no connecten ni amb els que volen desconnectar. Les últimes bajanades les hem vistes amb el pobre tió, el qual han anomenat «cagatió», li han posat barretina i han organitzat una campanya pacifista perquè no se l’estossini, quan resulta que el cop de bastó és la vareta màgica que fa que un tronc vagi dolçament de ventre. On hi ha però l’esperit més encarnat –o fet tangible– del sentit del Nadal és en l’acció solidària, a la qual naturalment ens estarem d’anomenar «caritat», encara que caritas signifiqui etimològicament «amor». Les televisions públiques exciten la filantropia políticament correcta amb programes que compaginen la beneficència amb l’afany de notorietat de les audiències altes, que en català anomenem La Marató de TV3. Més discretament, fora de focus, la Fundació Bonanit ofereix bed and breakfast als que no tenen ni una cosa ni l’altra durant tot l’any, i no tenir llar per Nadal s’acusa més, i Càritas té cua cada dia de donar menjars interconfessionals i el Banc dels Aliments llença la casa per la finestra amb el Gran Recapte, que naturalment critiquen els que en nom d’una justícia utòpica es filen la generositat possible.

Això seria, doncs, l’article de Nadal de 2021, que necessàriament s’ha de cloure amb el record dels qui ja no hi són, en aquests temps tristos d’obituaris a l’engròs, i el reconeixement als professionals de la salut i les emergències que fan tot el que poden i més, a primera línia del risc, per apaivagar tanta tragèdia. Acabo evocant les misses del gall del cor parroquial de Santa Eulàlia de Vilapicina de Barcelona, que dirigia el pare, i la nadala que he citat al principi de l’article en la seva primera estrofa i que cloc amb l’última: 

«Brindarem ben alegrois per l’Infant i per la Mare, / 
i a brindar tots tornarem si la copa és plena encara. / 
No hi haurà pas bona fi si hi faltava un violí / 
que toqués sense parar la música, la música / 
que toques sense parar la música per ballar». 
Corro al piano a tocar-la i la penjo al Twitter per desitjar-los bon Nadal!

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes
irlandès i basc, la memòria de la lluita contra la dictadura i la música. ‘Memòria de la resistència antifranquista’ és el seu últim títol.