Les cartes al director del dia

Agraïments mereixedors, ensurts evitables

El dimarts dia 14 havia quedat amb una amiga, la Mercè, per anar a fer un tomb. Eren les 17.15 h i l’Ajuntament havia regat amb aigua i una mena de sabó el meu carrer, Ramón y Cajal de Tarragona.

En anar a creuar pel semàfor, en verd, és clar, a l’altra vorera rellisco i caic. Entre la meva amiga i dues senyores que no conec, a qui estic molt agraïda, m’ajuden a aixecar-me i em porten a la Farmàcia Fullana, on la Susana i l’Albert, molt bons professionals d’aquest establiment, m’ajuden i em fan les primeres cures, mentre esperàvem una ambulància, que va venir amb molta rapidesa.

Em traslladen a l’Hospital Joan XXIII, i allí, després de fer-me diferents proves, em diagnostiquen una trencadissa de l’húmer esquerre i em posen dos punts a la cella, ja que se’m van clavar les ulleres. Resultat: m’operen l’endemà.

A conseqüència de tot això, vaig tenir l’oportunitat de passar per diversos àmbits de l’hospital: urgències, sala d’operacions, reanimació i planta 5a. He conegut diferents professionals d’aquest centre hospitalari: zeladors a urgències, que malgrat el dolor que tenia, em van fer riure amb les seves agudeses; metges, infermeres (alguna de les quals havia estat alumna meva de música a l’Institut Campclar, i això sempre fa alegria), radiòlegs, auxiliars d’infermeria i alumnes en pràctiques de la URV.

Tots ells em van demostrar la seva gran professionalitat, ja que vaig estar molt ben atesa, cadascú en el treball que fa. M’agradaria poder anomenar-los tots; tanmateix, amb tot aquest trasbals i torns del personal sanitari, no sé el nom de tots ells. Malgrat aquest descuit per part meva, he de dir que, mentre estava a reanimació esperant una habitació a planta, la Lourdes, acompanyada d’una alumna de pràctiques, van tenir molta cura de mi, no solament en la higiene, sinó també en l’atenció a l’hora de traslladar-me a un altre box on podia veure el sol i la llum del carrer. Evidentment, no puc deixar d’anomenar Mn. Xavier Fort, que, amb la seva espiritualitat barrejada entre bromes, acudits i experiències viscudes, és capaç de fer-te millorar el dolor i les emocions.

M’he adonat que aquestes persones continuen fent el seu treball amb una gran vocació, entrega i amabilitat, realitat que els pacients hem d’agrair. Dedueixo de tot això que en un món on compten més les xifres i la deshumanització que les persones, encara n’hi ha que creuen que val la pena treballar pels altres.

Tanmateix, fóra bo que el Departament de Salut sabés que el seu personal no es mereix el tracte que rep a conseqüència de les retallades i, d’altra banda, l’Ajuntament de Tarragona s’hauria de replantejar netejar els carrers a hores no tan concorregudes i, així, ens estalviaríem ensurts i diner públic, perquè, a banda de la intervenció quirúrgica en si, ara estic de baixa, el meu piano també. Ah!, i, de retruc, ulleres noves.

A tots aquells que he anomenat i dels quals desconec el nom i me n’excuso, moltíssimes gràcies!

M. Montserrat Esporrín Pons

(Tarragona)

¿Puede Junqueras sacar pecho en el caso Vidal?

Leo en el Diari, la intervención en el Parlament, del vicepresidente Junqueras interpelado por la oposición sobre el caso Vidal. Junqueras saca pecho y contesta: «Hemos respondido. Lo hemos hecho desde el primer día». «Hubo asunción de responsabilidades al cabo de 12 horas».

Pues no es verdad. La respuesta nace cuando los contenidos de las conferencias del senador de ERC se hacen públicas en la prensa, pero las afirmaciones del Sr. Vidal no eran nuevas.

Como todos sabemos el senador llevaba meses dictando la misma conferencia, por toda Catalunya, en un ciclo organizado por ERC para militantes y sectores afines al «procés». Esas conferencias llevaban el logo de ERC y otras organizaciones, y se impartieron en algunos casos en ayuntamientos.

El Sr. Junqueras recrimina en el Parlament a los que culpan al « procés» de hacer listas y otras barbaridades. No puede hacerlo, porque la afirmación inicial no procede de un partido de la oposición. Procede ni más ni menos que de un senador de su partido, autor de la llamada «Constitución de la republica catalana» y al que le ha oído todo el sector soberanista durante meses sin desmentirlo. Pero hay más. Vidal lo afirma y lo cuantifica. ¿Y cómo se puede cuantificar si no se tiene una lista clasificada previamente?

Concluyo que el Sr. Junqueras no debe sacar pecho. Por el contrario, nos haría un favor, si, aunque fuese íntimamente, contestase a la pregunta de por qué los militantes y dirigentes del «procés», durante meses han estado oyendo y aplaudiendo al senador Vidal, sin que su sentido de la ética, la democracia y la honorabilidad les hiciese alzar la voz. Tal vez con tanto «desobedecer» y con el «todo vale por la causa», hemos perdido la noción de lo ético y de los principios más elementales.

Antonio Martínez (Tarragona)