Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Les meves 10 preguntes

No puc albirar el model de societat que hi ha d´haver darrere de cada proposta política
Whatsapp

Estem immersos en l’any més electoral possible i enmig d’un clima polític d’allò més negatiu que podem recordar, alimentat pels innombrables casos de corrupció que tenen presència diària a tots els mitjans de comunicació i que cobreixen, amb noms propis, tot l’espectre de partits amb responsabilitats de govern. Una situació certament preocupant perquè, a més, el món viu també un moment crític, davant del qual les societats han de saber posicionar-se. Tot succeeix molt ràpidament i ningú esperarà que prenguem les nostres decisions (de fet, com a societat estem ja perdent posicions en paràmetres de competitivitat i qualitat de vida com a conseqüència de decisions preses i de decisions no preses). En aquest context, la meva impressió com a ciutadà és que els plantejaments que dominen són naturalment contraposats però preocupantment superficials; els missatges prenen diferents formes segons les regles del màrqueting, però essencialment es redueixen a demanar un canvi radical per rebuig a l’statu quo, un canvi per necessitat de canvi però dins d’un ordre o al manteniment perquè anem bé i després de mi el caos. No puc ni percebre cap missatge que m’ajudi a albirar el model de societat que, sens dubte, hi ha d’haver darrere de cada proposta. A aquesta confusió contribueix el fet sociològic que el model més popular al nostre país (i aquí tant em val la visió cap a la meva Catalunya com cap al global d’Espanya) és, esquemàticament, el de la socialdemocràcia escandinava, com afirmava fa pocs dies John Müller González a El Mundo. Per aquest motiu és normal que des de tots els corrents polítics es faci profusió de fe en uns serveis públics propis d’un estat del benestar (salut i educació universals i cobertura social): ningú els discuteix en el discurs i es deixen les diferències, que n’hi ha, ideològiques, en l’apreciació de la pràctica de govern.

Recentment, convidat per la Universitat de Sevilla, he tingut l’oportunitat de parlar als estudiants d’aquesta universitat sobre finançament universitari des d’una perspectiva global, en el marc de la segona edició de Factor Universitario. No pretenc fer-ho avui aquí, només prenc el tema com àncora per desgranar elements que crec essencials en la definició d’un model de societat i que, aprofitant el moment, voldria plantejar com una bateria de preguntes dirigides a un eventual candidat. Una mena d’exercici de maièutica socràtica a distància.

Una opció sobre un sistema universitari és una petita part del model de societat, però suficient per tirar del fil i, si hi ha la necessària coherència, descobrir quin tipus de societat defensa cadascú. No vull ni necessito un discurs sobre el «tu més/menys que jo». M’agradaria escoltar alguna resposta a algunes de les següents preguntes molt concretes, i que cadascú podrà entendre a la seva manera:

1. Quin índex de desenvolupament humà té Espanya i quin hauria d’arribar a tenir en els propers 5-10 anys?

2. Quin és el coeficient de Gini de la distribució de riquesa a Espanya?, com ha evolucionat els darrers anys i quin hauria de ser en els propers 5-10 anys?

3. Quina és la pressió fiscal mitjana/màxima que tenen els ciutadans assalariats a Espanya? Com hauria d’evolucionar?

4. Quina és la pressió fiscal mitjana que tenen les grans empreses a Espanya i quina hauria de ser, en relació amb el nostre espai socioeconòmic (per a mi, la referència hauria de ser la UE15)?

5. Quina és la pressió fiscal mitjana que tenen les petites i mitjanes empreses a Espanya i quina hauria de ser, en relació amb el nostre espai socioeconòmic?

6. Quin és l’ingrés públic total en relació al PIB i, d’acord amb les qüestions anteriors, quin hauria de ser?

7. Si, d’acord amb el model fiscal actual, no s’assoleix avui la quantitat esperable: quin és el nivell agregat d’economia submergida i frau fiscal? Quin seria raonable i suportable tenir?

8. En quants milers de milions d’euros s’incrementaria l’ingrés públic total, amb l’actual model fiscal, si l’agregat de frau fiscal i economia submergida es reduís a la meitat? Com compara aquesta quantitat amb l’actual nivell de dèficit públic?

I per acabar amb un decàleg, permetin-me un parell de preguntes centrades en l’àmbit universitari, encara que, com veuran, poden tenir també lectura global:

9. L’educació superior i la investigació en universitats constitueixen un bé públic o un servei públic?

10. En el nostre context socioeconòmic, el nostre sistema universitari públic està prou desenvolupat o hauria encara créixer?

Naturalment, la llista de preguntes no s’acabaria mai. N’he plantejat 10 per una qüestió merament estètica; crec, en qualsevol cas, que la resposta a totes i cadascuna d’aquestes qüestions es correspon certament amb un model de societat, encara que cap, encara menys aquest petit conjunt, el defineix completament. Es tracta de demanar i fer esforços per definir-nos millor i més coherentment com a societat, i els períodes electorals haurien de ser el millor moment per fer-ho. Els convido a provar de respondre-les personalment; no s’amoïnin gaire si alguna els cau lluny; en tot cas, potser un altre dia podem parlar-ne i analitzar-les per separat.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También