Manuel Valls, un perdedor

Abans que tinguéssim president a Catalunya i quan tot semblava abocat a la paràlisi permanent de la Generalitat, els companys i companyes de la redacció d’Euronews em preguntaven si coneixia un candidat o candidata capaç de generar la majoria necessària per aconseguir la investidura.

I ves per on, vaig respondre de broma que Manuel Valls i encara riuen, especialment els francesos contents perquè saben que Valls és un polític en hores molt i molt baixes, amortitzat a l’hexàgon i que genera unanimitat en contra.

En aquestes setmanes en què els francesos divideixen el seu temps entre la nostàlgia del Maig del 68, les manifestacions i vagues contra les conseqüències de la reforma laboral d’Emmanuel Macron i les vacances dels tradicionals ponts de mai, tots estant ‘contents’ amb la possibilitat que Manuel Valls ‘torni’ a Barcelona.

A França ningú no el vol, de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, el sentiment és compartit. Tenir Manuel Valls ni que sigui com a simpatitzant resta perquè en aquests darrers anys, lluny de servir els valors de la República i del Parti Socialiste que el va veure créixer com a polític i que va abandonar després de pràcticament quatre dècades de militància, s’ha dedicat a moure’s en funció dels seus propis valors que són l’antítesi del que vol representar Ciutadans.

Manuel Valls només conserva el seu escó de diputat independent a l’Assemblea Nacional per la primera circumscripció de l’Essone. Un escó que va salvar in extremis a les legislatives de l’any passat per 139 vots de diferència sobre Farida Amrani, la candidata de la França insubmisa, la qual va denunciar «intimidacions».

Així les coses, no és estrany que l’exprimer ministre francès hagi pensat a canviar d’aires i desembarcar a Barcelona per liderar la seva particular ‘guerra’ contra l’independentisme.

Els corresponsals que freqüentaven el seu despatx a l’alcaldia d’Évry (2001-2012) parlen sovint del seu caràcter egocèntric. La premsa local de Lió encara recorda de tant en tant quan, fa un parell d’anys, Manuel Valls que visitava la ciutat per participar en un acte com a primer ministre va mobilitzar 47 unitats antiavalots de la policia en previsió d’aldarulls per una manifestació que no va existir.

Tampoc no obliden que el 2015 va fer servir un avió oficial per anar a Berlín amb part de la seva família per assistir a la final de la Champions League que van disputar el Barça i la Juventus, un viatge que va costar uns 19.000 euros de diners públics, segons que es va publicar.

Els estatuts de Ciutadans són ben clars, estableixen la militància obligatòria mínima de nou mesos dels candidats abans d’una convocatòria electoral amb una excepció, una designació a dit que preveuen per la majoria absoluta del seu Consell General. 

Els candidats també han de superar unes primàries tot i que l’actual responsable del grup municipal a l’Ajuntament de Barcelona, Carina Mejías, després de postular-se com a alcaldable s’ha manifestat recentment disposada a fer un pas al costat si finalment Manuel Valls accepta el repte.

Les ciutats són de les persones

Perdedors reconvertits com el polític francès, paracaigudistes, llistes fantasma... La formació d’Albert Rivera sembla viure el seu ‘màtrix’ particular amb l’interès únic de traslladar el seu ideari de l’unionisme contra l’independentisme també a l’àmbit municipal. Però potser obliden que les ciutats són de les persones i els ajuntaments són una altra cosa ben diferent.

Tot i el seu ràpid ascens, amb 176 regidors electes als comicis locals de l’any 2015, la presència de Ciutadans a l’àmbit municipal català és encara testimonial. Molt probablement la formació taronja millorarà de manera notable els seus resultats l’any vinent, més aviat per l’incapacitat dels seus contrincants per definir i establir veritables polítiques de ciutat que pels seus mèrits. 

A Barcelona va aconseguir cinc dels 41 regidors en un consistori molt fragmentat i les municipals seran si més no el veritable examen de l’acció de govern de l’actual alcaldessa, Ada Colau.