Memòries d’una guia sense monuments

Però quan em toca explicar a qui es deu molta de la magni-ficència dels nostres monu-ments o el fet que Tàrraco es convertís en la capital d’una extensa província romana, cerco amb la vista l’escultura d’Octavi August, primer emperador de Roma
 

22 noviembre 2020 15:54 | Actualizado a 22 noviembre 2020 16:01
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Corria l’any 1919 i els ramats de bens i cabres campaven pels murs i s’enfilaven per les carenes de les muralles ibero- romanes de Tarragona (Sí, heu llegit bé, en els reculls històrics de l’època encara s’atribuïa l’autoria ibera al nostre recinte emmurallat). Hi havia una pedrera on ara veiem la Falsa Braga i les barrinades eren contínues, espantant el bestiar que restava tancat als galliners i a les cases que s’havien aixecat al damunt mateix de les restes romanes. Tot era pols, brutícia i fang...

I vet aquí que, uns anys més tard, l’Ajuntament de la ciutat, (per cert, presidit per un alcalde d’ERC, Pere Lloret), va decidir emprendre una labor de neteja i millora de la zona. Jeroni Martorell, director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, aleshores depenent de la Generalitat de Catalunya, va presentar fins a tres projectes i el darrer d’ells, amb el beneplàcit de la Dirección General de Belles Artes, va rebre el vistiplau municipal. Així, en aquella ciutat on semblava que mai passava res, van començar les obres del que seria el futur Passeig Arqueològic.
Corre l’any 2019. Cent anys més tard, el Passeig Arqueològic també bull, però ara tenim un altre tipus de ramats: aquests caminen sobre dues potes i acostumen a dur aparells fotogràfics penjats dels seus colls o mòbils xinesos que immortalitzen imatges ràpides i efímeres. Sí, són els turistes i, depèn de les èpoques, també corrues d’escolars que inunden el camí pedregós, seguint els passos d’un o d’una guia que els hi fa comprensibles aquelles runes que contemplen.

Va ser un regal del govern ita-lià, presidit per Benito Musso-lini a la ciutat de Tarragona el 1934, amb l’interès públic d’agermanar les ciutats fundades o encimbellades per l’emperador

Haureu endevinat que jo sóc una d’aquestes guies i, com cada dia, m’aturo al davant  d’aquests llocs tan fotogènics i inicio la meva explicació. Els parlo que com es trobava aquell indret fa 100 anys, de la ingent tasca de recuperació que han protagonitzat a la nostra ciutat institucions com la Comisión de Monumentos, la Reial Societat Arqueològica, el Museu Nacional Arqueològic o el TED’A i personatges com Hernández Sanahuja, Mn. Serra Vilaró, Géza Alföldy o Xavier Dupré (només per a citar-ne uns quants i tots morts). Cito lògicament, la feina que s’està fent ara, tant des de les institucions (Servei d’Arqueologia de la Generalitat, Institut Català d’Arqueologia Clàssica o l’àrea de Patrimoni de l’Ajuntament), així com la dels heroics arqueòlegs que lluiten diàriament per estudiar i difondre la cultura clàssica, medieval i moderna de la nostra ciutat.

Però quan em toca explicar a qui es deu molta de la magnificència dels nostres monuments o el fet que Tàrraco es convertís en la capital d’una extensa província romana, cerco amb la vista l’escultura d’Octavi August, primer emperador de Roma, i no la trobo!!!

Entro en mode pànic. On deu ser? Algun cap municipal ben intencionat i portat pel poder que atorga la ignorància, la farà retirar, després de la pandèmia del 2020, amb l’argument que va ser un regal del govern italià, presidit per Benito Mussolini a la ciutat de Tarragona el 1934, amb l’interès públic d’agermanar les ciutats fundades o encimbellades per l’emperador. En realitat, el bonic present amagava la intenció d’adoctrinar (vés quina paraula m’ha anat a sortir ara) la població cap a interessos feixistes,  allunyats de la ideologia republicana. Un pedestal modern, treballat amb motius clàssics i amb una inscripció llatina de grans lletres capitals romanes, subratllava això que he dit. 

Així que ara, els  turistes i/o escolars que acompanyo ja no poden presumir de les seves habilitats amb la traducció del llatí ni, el que és pitjor, no poden fer-se la típica foto sota del diví emperador, amb el marc fabulós de l’absis arborat de xiprers i sota el fons amenaçador de la torre de l’Arquebisbe, bastió feudal de la Tarragona medieval.

Aleshores, lluny de claudicar, sóc encara més agosarada i empenyo els meus clients, un cop arribem al Circ romà, a visitar l’interior de la torre de Carles V. Allí,  entre volades de coloms espantats, els visitants descobreixen fascinats unes imatges del dia que va ser plantada per segona vegada l’estàtua al Passeig Arqueològic. Era el juliol de 1939 i l’Ajuntament de la ciutat, (felizmente liberada), vivia amb grans festes la visita del comte Ciano, gendre del dictador Mussolini i ministre d’Afers Exteriors italià. De les cases i balcons per on havia de passar la comitiva penjaven grans estendards amb els símbols feixistes, en honor dels il·lustres visitants, entre ells, el ministre de Governació espanyol, Ramón Serrano Suñer. 

Lluny de tirar la tovallola, passo als meus clients una fotografia de l’escultura i els explico que pertany a l’emperador August, el mateix que va viure a Tàrraco gairebé dos anys per a dirigir personalment la conquesta de les tribus rebels del nord de la península. Detallo quines armes duu, què representen els relleus de la seva cuirassa i perquè va descalç. Relato també la història d’aquesta còpia en bronze, extreta de l’original romà conservat als Museus Vaticans i explico que malgrat ser col·locada per primera vegada  l’abril de 1936 (de què em sonarà aquest any?), ràpidament fou retirada a l’inici de la guerra, com tantes altres imatges, per no ser víctima de les bombes feixistes italianes. Quina ironia, no?Aleshores, insisteixo que malgrat no poder-la veure en directe, encara la podem gaudir doncs es troba reproduïda en multitud d’imatges turístiques. I amb això que una de les senyores turistes es treu de la bossa tres postals que corroboren això que dic. M’engresco i afegeixo que durant les jornades històriques del Tàrraco Viva, els seus organitzadors prenen el guix (que va ser objecte de l’edició de l’any 2014, quan es commemorava el bimil·lenari de la mort d’aquest personatge) i el col·loquen en el mateix escenari que abans hem visitat. Allí hi tenen lloc conferències, tallers, espectacles i concerts i ningú s’estranya de veure l’estàtua reproduïda amb els colors que segurament deuria lluir en origen.

Els meus clients ja se’n van. Han fet fotos a la terrassa del Pretori, han guaitat l’Amfiteatre des de les baranes i ara ja estan una mica farts de tanta pedra i tanta cultura i volen gaudir de la gastronomia local. Tiro pel passeig de Sant Antoni muralles amunt (això que a Tarragona tot són baixades!!) i una veu des de dalt sembla que em cridi. És la imatge de pedra de l’emperador August que, des de la seva talaia, al costat de l’edifici del vell Museu Arqueològic (una altra toia sense solucionar), em xiuxiueja amb un llatí molt poc ortodox: 
«A mi també em trauran?  O això també passarà? Qui sap? Hakuna matata».
(Penso que m’ha tocat massa el sol...).

*Esther Fusté, en nom de la Comissió Tarragona AGUICAT (Guies habilitats de Tarragona)

Comentarios
Multimedia Diari